L’autora Rosa Maria Prat Balaguer ha reivindicat aquest dimarts a la Biblioteca Francesc Pujols la figura històrica d’Elisenda de Montcada, mitjançant la seva quarta i darrera novel·la: Elisenda, reina de la Corona d’Aragó. Aquesta ha estat la primera presentació literària de la temporada a l’equipament cultural. La seva directora, Mercè Parera, ha introduït la vida i trajectòria de l’autora, que ha estat acompanyada del seu marit Lluís Massana i d’una recreació humana de la mateixa reina, fruit de la col·laboració de TIM Teatre en aquesta activitat.
Rosa Maria Prat (Terrassa, 1950), és una mestra llicenciada en Pedagogia i Doctora en Ciències de l’Educació que a mitjans dels anys 80 va treballar a Martorell, a l’Escola d’Adults ubicada al barri de Buenos Aires, just poc abans de dirigir l’Escola d’Adults de Sant Sadurní d’Anoia. L’afició per escriure la va poder començar a desenvolupar un cop jubilada i, per aquest motiu, es va apuntar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on va aprendre tècniques narratives.
Des d’aleshores ha escrit quatre novel·les i ha deixat ben palès que la seva gran passió és la història. Un fet que queda demostrat, per exemple, a ‘Pedres Blanques’ (Gregal, 2018), que va presentar a Martorell just abans de la pandèmia i que va ser finalista del Premi Revelació 2016 a l’Ateneu. Ara, ha passat de nou per l’equipament per seguir tirant del fil del gran monestir barceloní, sobretot centrant-se en qui en va ser la promotora: la reina Elisenda. En la següent entrevista ens en fa cinc cèntims.
Quina ha estat la motivació que l’ha portat a fer una novel·la dedicada a la reina Elisenda de Montcada?
La meva intenció és la de donar visibilitat a l’Elisenda, ja que va ser una dona que pertanyia a dos llinatges molt importants, com van ser els de Montcada i de Pinós, especialment en el cas dels Montcada, que van ser senescals reials i sempre molt fidels a la Corona d’Aragó, sobretot durant la Reconquesta.
Estem parlant d’una reina molt propera, nascuda a casa nostra, oi?
Sí, Elisenda va néixer a Aitona. Era catalana, tot i que en aquell moment el territori eren comtats i ens referim al conjunt, a la Corona d’Aragó. Per tant, per proximitat, és una reina que hauríem de conèixer més, i cal dir que només ha passat a la història per ser la quarta esposa del rei Jaume II el Just.
Un matrimoni que va ser molt efímer.
Només van estar casats 5 anys, ja que el rei era molt gran -tenia 55 anys, mentre ella en tenia 30-. Quan el rei mor, Elisenda es retira al Palauet que es va fer construir al monestir de Pedralbes. De fet, ha trascendit a la història com a promotora d’aquest gran monestir de les Germanes Clarisses.
Un monestir del que abans ja parla a Pedres Blanques.
Sí, i de fet, quan estava treballant i investigant sobre Pedres Blanques, Elisenda n’era un personatge secundari, però em van sorgir una sèrie d’interrogants sobre la seva persona.
Quins eren, aquests interrogants?
D’una banda, per què la casen als 30 anys en una època en la que els matrimonis infantils es pactaven quan les nenes naixien i sobrevivien als 2 o 3 anys? O per què Elisenda no va tenir fills? O d’on va sorgir, si era una monja religiosa que estava en un convent i si el seu germà Ot va veure la gran oportunitat de casar-la amb el rei quan va enviudar de la seva tercera esposa, Maria de Xipre. I encara em vaig plantejar un quart interrogant: era religiosa, soltera o una vídua sense fills? Dels primers trenta anys de la seva vida no en sabem res.
I és aquí on ve la part de ficció de la seva novel·la?
Aquests primers 30 anys de vida d’Elisenda de Montcada em donen peu a fer una hipòtesi i a crear una història de ficció de la reina. De com era una nena d’un llinatge important, de quina educació va rebre…Per exemple, la faig anar al Convent Trinitari de Viganya i a Sijena, on hi ha Blanca d’Aragó i on s’eduquen les nenes per saber estar i per tenir coneixements de l’època. Cal tenir en compte que va ser una nena de llinatge enmig d’un analfabetisme general de la població. A més, coneix un noi que ve de Monzón, un cavaller educat pel gran mestre Berenguer de Bellvís: Guillem de Montagut.
A la novel·la introdueix diversos fets històrics reals, oi?
Sí, de fet aquesta línia referida a Guillem de Montagut em va molt bé per traçar-hi el fet històric de la persecució dels Templers. L’Orde del Temple va ser molt fidel a la Corona d’Aragó, però quan el Papa decreta la bula que els acusa de sodomia i heretgia i Carles d’Anjou a França en decreta l’empresonament, el rei Jaume II s’ho pensa. Té dubtes perquè seguir la bula implica traïr els Templers, que sempre l’havien ajudat, però n’acaba prenent part. Així, s’assetgen els castells dels Templers i hi ha una llegenda que diu que Jaume II es queda tota la seva riquesa. Anys després, un concili a Tarragona retracta aquesta acció i exculpa els templers, però aquests ja ho havien perdut tot. Aquesta història em va molt bé d’introduir a la novel·la, per barrejar fets històrics reals amb una ficció del que podria haver estat la vida d’Elisenda.
I parlant de la vida d’Elisenda, a la novel·la ella mateixa n’és la narradora i l’explica en els seus últims nou dies. Son nou per alguna raó en concret?
No, és pura casualitat. La reina mor un 9 de juliol de 1364, i ho fa als 72 anys d’edat. Això vol dir que va tenir una vida molt longeva. Va estar molt ben cuidada vivint en el seu palauet durant 37 anys. I aquí ve una altra pregunta…
Quina?
Per què en tot aquest temps que va viure al monestir no es va fer religiosa. I és aquí on jo també faig ficció: és una reina vídua i entra i surt del monestir, té una influència en el Consell de Cent de la Ciutat Comtal, i com a fet real tindrà una gran influència en la gran lluita pels successors d’Alfons, fill de Jaume II.
La segona dona d’Alfons vol que l’hereu sigui el seu fill, un paper que li hauria de correspondre a Pere, fill d’Alfons i de Maria d’Entença. Elisenda prèn partit en favor de Pere, que serà posteriorment el rei Pere el Cerimoniós. Això queda recollit a les cròniques.
Hi ha algun altre document on poguem intuir l’important pes d’Elisenda?
Sí, vaig consultar diverses fonts, com per exemple el testament del pare d’Elisenda. Mentre a tot arreu figura que va tenir dos germans -Ot i Gastó, que va ser Bisbe de Girona-, en el testament -estudiat a fons per Marta Monjo- surt que hi ha set fills i una filla il·legítima. Un fet interessant i molt habitual a l’època. En aquest testament, el pare dona una dot a aquesta nena, Sibil·la de Montcada. Reconeix que es filla d’una dona de plaer i li dona una dot per quan vulgui fer-se monja o es vulgui casar. Sibil·la de Montcada va arribar a ser l’abadessa del monestir de Viganya gràcies a l’ajuda d’Elisenda, que va jugar molt a favor de les dones en una època en què era molt difícil ser dona.
Fins a quin punt?
L’església deia que les dones eren l’esca del pecat, que eren les que seduien l’home i el feien perdedor i culpable, i que el seu paper era tenir fills i donar plaer als homes. Per això, en aquest context, jo sempre reivindico que els monestirs van ser, per a les dones d’aquella època, un espai de llibertat.
Perquè allà els dones no depenien ni d’un pare, ni d’un germà ni d’un marit. Formaven part d’una comunitat que com tot, tenia els seus problemes, però podien aprendre a llegir, a escriure, a cosir, a cantar, a brodar i a pintar, a banda de les obligacions del règim intern. Reivindico doncs l’Elisenda de Montcada com una dona que ha passat de llarg de la història i que va tenir un paper molt més destacat que el d’acompanyar el rei a cavall.
