El martorellenc Marc Gamon Gil (1993) és l’entrenador de porters de la selecció absoluta de futbol de l’Índia des d’aquest estiu. El tècnic barceloní Manolo Márquez, que el mes de juliol va ser designat seleccionador, va confiar en Gamon per formar part del seu staff en aquesta nova experiència. El martorellenc s’ha tornat a reunir amb Márquez després de la seva etapa junts a l’Hyderabad FC, quan es van proclamar campions de la Superlliga índia.
Després d’una trajectòria pel futbol català, en equips com el CF Martorell o el CE Europa, Marc Gamon va començar aventures a Hong Kong (KC Southern District FC), a l’Índia (Hyderabad) i a Bèlgica (KMSK Deinze) abans de fer aquest pas tan important en la seva carrera com a entrenador de porters. Aquestes últimes setmanes ha estat concentrat amb el combinat indi, que es prepara per a la Copa Àsia 2025.
Marc, aquest estiu et vas convertir en el nou entrenador de porters de la selecció absoluta de futbol de l’Índia. Com et va arribar aquesta oportunitat?
Estava a Barcelona i he mantingut el contacte amb l’entrenador, Manolo Márquez, des que vam treballar junts al Hyderabad FC fa dos anys, i hem anat parlant i veient-nos. Estava en els plans de la selecció trobar un seleccionador i ell estava molt ben situat. Es podia donar aquesta opció i, des del primer moment, el Manolo em va començar a comentar si veia factible incorporar-me de nou amb ell.
Imagino que quan et va arribar aquesta trucada va ser una alegria immensa per a tu. Com et vas sentir?
Vam quedar per dinar i parlant m’ho va dir. Són oportunitats que són molt maques de tenir i de viure i la veritat és que em va fer molta il·lusió des del primer moment.
Consideres que fer aquest pas tan important consolida la teva carrera com a entrenador de porters?
Està clar que és un pas més, una experiència nova. Sí que em dona un altre ventall de possibilitats, com el de treballar amb seleccions internacionals, que és la primera vegada que tinc aquesta oportunitat. Així que sí, em completa com a entrenador de porters.
Quina importància li dones a la figura de Manolo Márquez? Una persona amb molta experiència dins del món del futbol.
Primer de tot, és una gran persona i també és un bon entrenador, amb el que estic content d’haver treballat i de continuar treballant. Una de les coses que vaig aprendre, des d’un primer moment, va ser la seva exigència. És una persona molt exigent i, des que vaig començar a treballar amb ell al Hyderabad FC, em vaig adonar que m’havia de posar les piles. Ell venia d’un nivell molt més alt que jo i l’exigència amb ell era màxima. Crec que el gran canvi que he fet amb ell ha estat d’exigir-me al màxim, de voler aprendre més, de voler fer més i de no estar mai satisfet. Sempre es pot millorar i la veritat que una de les coses més grans que m’emporto d’haver treballat amb ell és aquesta.
Ara mateix, et trobes concentrat amb la selecció de l’Índia amb la qual us esteu preparant per a la classificació per la Copa Àsia 2025, no?
Així és. Ara estem disputant uns partits amistosos, on et jugues uns punts del rànquing FIFA i, de cara al març, tenim una prèvia de qualificació per la Copa Àsia del pròxim any. Llavors, aquest és el nostre objectiu ara mateix.
Des del cos tècnic de la selecció absoluta de l’Índia us heu marcat algun objectiu en concret?
Sí, l’objectiu és clar: classificar-nos per a la Copa Àsia 2025. Tothom està esperant que l’Índia es classifiqui i no és una cosa fàcil, però ho hem d’aconseguir. Ho tenim al cap, som conscients del repte i l’objectiu principal és aquesta classificació.
Ara que et trobes a una concentració, podries explicar com és el teu dia a dia amb la selecció de l’Índia?
Quan m’ho pregunten, sempre dic que la diferència d’estar en un club o en una selecció és que en un club tens temps per anar treballant i per a dedicar-te, però en una selecció no tens tant de temps. Has de ser molt concret i és molt intens. Aquí, ens aixequem, anem a esmorzar i, quan acabem, ja ens estem reunint el cos tècnic per a preparar l’entrenament i per parlar del que anem fent. Després de la reunió, potser ens queda una hora i la dedico per analitzar el rival, com poden ser els penals o les finalitzacions. Després de dinar, tenim tres o quatre hores per a descansar, però també les aprofito per a treballar i continuar analitzant. És el moment, pot ser, per preparar vídeos i anàlisis per als porters. I a la tarda, cap a les 17.00h, ja tenim reunió amb els jugadors i a les 18.00h estem entrenant. Tornem a les 20.00h i, tal com arribem, sopem. I així dia rere dia, molt intens.
I com veus actualment el nivell de porters a l’Índia?
No és comparable amb el nivell de porters d’Europa, que és el nivell màxim. Els porters europeus han tingut entrenadors d’un nivell molt alt des que són nens petits i una especialització a la porteria des de molt joves. Per tant, el porter que arriba a l’elit té un nivell molt alt en tots els sentits. Els porters de l’Índia tenen un bon nivell, però no tenen una base tècnica i, llavors, arriba tot una mica més tard. Quan arriben al màxim nivell, et trobes que la majoria d’entrenadors de porters de la lliga són estrangers, principalment espanyols. Però és complicat perquè et trobes amb porters que no tenen una base ni tècnica ni tàctica ni física. A poc a poc i amb l’ajuda dels entrenadors de porters espanyols i europeus, que tenen més coneixement, jo crec que s’estan desenvolupant.
Llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport per l’INEFC de Barcelona, vas començar a formar-te com a jugador i entrenador a Martorell. Quanta importància li dones a la teva etapa al club martorellenc?
Totes les etapes són importants. Quan estava al CF Martorell, com a jugador, ja era casa meva. Vaig començar a entrenar des de ben jove, als 16 o 17 anys, i van ser els meus primers passos, els primers aprenentatges. És on experimentes, t’equivoques i aprens a fer les coses. Com m’encantava entrenar, gràcies a passar-m’ho bé, a aprendre i a tenir l’oportunitat d’entrenar el Martorell, doncs, a poc a poc em vaig anar formant. Després, vaig tornar amb l’Íñigo Irisarri, a Tercera Catalana, i vaig venir com a entrenador de porters, on vam fer un treball molt professional. Teníem un cos tècnic molt maco i va ser una bona etapa, perquè el nivell de jugadors estava bé per a la categoria i els porters eren molt macos. Al final, ets jove, vas experimentant, vas provant coses i el fet d’estar a casa ho fa tot més fàcil a l’hora d’adaptar-te. En definitiva, tots els passos que he anat fent fins ara són importants.
I aviat et va arribar l’oportunitat de fer un pas endavant a la teva carrera com a entrenador de porters i el CE Europa, de Tercera Divisió, et va obrir les portes d’un gran futur, oi?
Així és. Estant al CF Martorell, em va arribar l’oferta de l’Europa i havia de pujar a aquest tren. Vaig estar fent diverses coses: entrenava a Martorell, a l’hora que entrenava a l’Europa i, també, estava a l’EF Olesa. La meva etapa al CE Europa van ser dos anys i mig increïbles, amb molt bones experiències. Ja estava pràcticament tocant el futbol professional i el nivell era molt superior. Segurament ha estat el canvi més gran que m’he emportat i que més m’ha ajudat a treballar de cara a preparar-me per marxar a l’estranger, que va ser el meu següent pas.
Vas començar la teva etapa a l’estranger a Hong Kong (Xina), on vas estar dues temporades, després vas marxar a l’Índia i ara has estat dos anys a Bèlgica, a la Segona Divisió. Com han anat aquests sis anys entrenant lluny de casa?
Primer de tot, vaig marxar a Hong Kong. Et diria que cada cop que vas a un país diferent, hi ha un canvi cultural important, i quan marxes a l’altra punta del món t’has d’adaptar el màxim possible. Hi ha molta diferència en la manera de treballar: allà s’entrena més el joc individual, mentre que a Espanya el nivell es prepara col·lectivament, més tàctic. A Hong Kong vaig tenir una molt bona experiència i vaig estar encantat amb els porters que vaig tenir. És un país increïble. Tenia molt de temps lliure i vaig aprofitar per tenir molta vida. Vam fer la millor temporada de la història del club, vam quedar tercers de la lliga i el porter va acabar a la selecció de Hong Kong.
Després, vaig anar a l’Índia, on vaig viure una etapa genial. El primer any vam fer una bona temporada en un club que era recent nou i no portava una bona trajectòria. El segon any vam tenir la fortuna i l’encert que vam quedar campions. Vaig tenir una relació boníssima amb els porters, vam connectar molt bé. Els indis són persones molt agraïdes, que ho donen tot i van fer que el meu dia a dia fos agraït. Vam treballar d’una forma genial, vam tenir la sort de formar un gran equip i vam acabar campions. Crec que va ser una història de pel·lícula.
Finalment, vaig tenir l’oportunitat de marxar a Bèlgica i era un salt treballar al futbol europeu, a Segona Divisió. Tot i tornar a Europa, molt a prop de casa, en l’àmbit cultural va ser el canvi que més em va sorprendre. Els jugadors que havia tingut fins al moment eren jugadors molt entregats i molt agraïts. I en el futbol europeu, tot i que els jugadors són professionals que es dediquen a això d’una forma molt conscient, he hagut d’entrenar els egos dels jugadors. Però també vaig tenir bona relació amb els porters i va anar tot molt bé. Tenia un grup de porters molt maco, molt treballadors.
El primer any vam començar malament i van fer fora l’entrenador, per desgràcia, i va canviar a un projecte esportiu que era nou. El segon any sí que vam fer una molt bona temporada i ens vam quedar a les portes de pujar a Primera Divisió. Bèlgica és un país molt tranquil, que depèn molt del clima. La gent és freda en les relacions i, per tant, és més complicat arribar a la gent. Quan treballes amb persones t’agrada tenir aquesta connexió emocional i, allà, potser ha sigut el lloc on he connectat diferent amb les persones, però ha sigut un altre aprenentatge.
La meva exigència ha anat pujant i a Bèlgica he tingut unes eines i un material que he aprofitat per desenvolupar-me molt millor. Gràcies a aquests dos anys, faig un treball molt més complet i soc molt més conscient de les coses que he de treballar i com aprofitar i planificar els entrenaments.
En algun moment et veus tornant a casa per continuar la teva carrera d’entrenador de porters?
Sí. M’encanta viatjar, és un dels meus hobbies, i el futbol és la meva passió. Però al final porto sis anys fora i també m’agrada estar amb la família, la parella i els amics. I quan treballes a l’estranger perds una mica tot això. Al cent per cent que aviat tornaré a entrenar a casa. No sé què pot sortir ni com ho faré, però és un somni per a mi dedicar-me professionalment al futbol d’elit a Espanya o Catalunya. Espero que em surti l’oportunitat algun dia, però estic segur que treballaré a Espanya, Barcelona o Catalunya. Anirem veient.
