José Corbacho i David Fernández porten aquest dissabte 21 de març, a les 20.00h, a El Progrés l’espectacle David y Jose, no somos Estopa. El xou reuneix dos dels còmics més reconeguts del panorama estatal en una proposta carregada d’humor i anècdotes personals. La funció ja ha penjat el cartell d’entrades exhaurides.
Corbacho i Fernández, que es coneixen des de fa més de tres dècades, fan un repàs de la seva trajectòria compartida, des dels inicis a la companyia de teatre La Cubana fins al seu pas per programes de televisió com els de Buenafuente, Tu cara me suena o MasterChef.
Amb un estil desenfadat, els dos artistes expliquen experiències reals amb tocs de ficció per construir un espectacle pensat per fer riure el públic. Entre els seus “grans èxits”, tal com ells mateixos ironitzen, destaquen el Goya de Corbacho com a millor director novell per per Tapas (2006) i la participació de Fernández al Festival d’Eurovisió com a Roberto Chikilikuatre (2008).
El muntatge juga amb el títol David y Jose, no somos Estopa com a punt de partida humorístic, deixant clar des del primer moment que no es tracta d’un concert, sinó d’una proposta còmica basada en la complicitat i les vivències dels dos intèrprets.
Entrevista José Corbacho i David Fernández
Què és el que trobarà el públic amb aquest títol tan suggerent: ‘David y Jose, no somos Estopa’?
J.C: El que intentem és que la gent rigui i passi una bona estona. Ja sé que el títol pot provocar confusions, però no trobarà dos paios cantant tan bé com els germans Muñoz, que són Estopa de veritat. Nosaltres no som Estopa, i l’únic que fem és que ens hem buscat una excusa perquè, com el David i jo ens coneixem des de fa més de 30 anys —des que vam coincidir a la companyia de teatre La Cubana—, parlem entre nosaltres i amb el públic de coses que ens han passat durant tots aquests anys. Coses molt curioses, anècdotes del teatre, de la tele, de diferents programes, o dels nostres grans “èxits”, que serien que el David va anar a Eurovisió i jo no, bàsicament.
D.F: I ell va guanyar un Goya, eh? Per compensar, per compensar!
Qui treu més pit d’això, d’Eurovisió i del Goya? Qui presumeix més?
D.F: Més pit no ho sé, però a l’espectacle parlo jo més d’Eurovisió que ell del Goya.
J.C: Home, entenc que tregui més pit el David, perquè de Goya se n’han repartit molts al llarg de la història, però humorista a Eurovisió només hi ha estat ell. Crec que tota la professió l’envegem per això: que amb una guitarra de plàstic arribés davant de 300 milions de persones a cantar.
D.F: Sí, això m’ho va dir el Javier Bardem. Em va dir: “Jo he guanyat un Òscar, però t’envejo tant a tu…”.
Heu coincidit a molts llocs. Fa més de 30 anys que us coneixeu a La Cubana i que coincidiu a programes de televisió. Què us ha donat tot aquest recorregut? Us imaginàveu que duraríeu tants anys com a amics?
D.F: Jo sempre explicava que vaig entrar a La Cubana quan el Jose ja acabava, fent Me lo dijo Pérez. Ell va ser l’últim que va fer i jo el primer. Després, el Jose i el Santi Millán li van dir a l’Andreu Buenafuente que anés a veure’m a La Cubana i sempre li ho agraeixo, perquè crec que va parlar bé de mi. Després l’Andreu em va agafar i vam tornar a coincidir amb el José en altres projectes. I ara, d’aquí a poc, coincidirem en un altre programa de tele. És com que sempre treballem els mateixos.
J.C: Tots dos ens dediquem a la comèdia i tenim un tarannà semblant. Veiem la vida amb les mateixes ulleres de comèdia, com tanta gent amb la que hem coincidit: el Santi Millán, l’Edu Soto, la Sílvia Abril, l’Andreu Buenafuente…Tot això ens ha fet viure moltes aventures i anècdotes que al públic li encanta escoltar. Al final vam dir, per què no expliquem totes aquestes coses que ens han passat? I sembla que a la gent li fa gràcia, riu molt, que és el que volem.
Feu un repàs de les vostres experiències reals plegats?
J.C: Sí… i algunes de fictícies, també, per posar-hi una mica de sal. La realitat és la base, però després l’exageres per portar-la a la comèdia. Hi ha coses que la gent pensarà que són broma… però no.
D.F: Parlem de les nostres experiències, però riem molt dels nostres fracassos. És molt graciós, perquè quan expliques que vaig quedar l’últim a MasterChef o penúltim a Tu cara me suena, la gent riu molt…
En el cas del José, quina anècdota triomfa més?
J.C: N’hi ha una de La Cubana que no explicarem ara…Però diguem que té a veure amb aquella expressió del teatre de “molta merda”… aquell dia potser n’hi va haver massa!
Suposo que hi ha una estructura, però també improviseu?
J.C: Sí, la funció és com una festa. Hi ha una estructura, però també juguem amb el públic. No improvisem tota l’estona, però hi ha moments que passen coses inesperades, i això fa que cada funció sigui diferent.
Encara us ho passeu bé junts després de 30 anys i riu l’un amb l’altre?
J.C: Sí, però tampoc hem estat junts cada dia!
D.F: De fet, és la primera vegada que fem un espectacle sols, de bracet. Hem coincidit molt, però mai així.
El títol és clar: ‘No somos Estopa’. Què teniu en comú amb el duet musical?
J.C: Bàsicament, que ens coneixem i que son molt bona gent. No cantem, no ballem, no hem fet las Campanades…
Per convèncer els indecisos: per què han de venir?
J.C: Perquè riuran molt. Això ho tenim comprovat. Passaran una hora i mitja molt divertida i sortiran contents. Si no riuen, els tornem els diners… (ara que no ens senten els productors!).
D.F: Nosaltres ja portem diverses funcions fetes i l’espectacle està molt rodat. Ens ho passem molt bé i això es nota. La gent fins i tot s’aixeca i aplaudeix… encara no ho entenem!
