Aquest dimecres, l’arquitecte martorellenc Alejandro Cáceres Santiago ha parlat a la Biblioteca Francesc Pujols d”Els espais compartits com a extensió de l’habitatge’. Una conferència que aborda els anomenats ‘espais compartits’, unes àrees situades dins dels edificis i que serveixen com a punt de trobada i de serveis per a la comunitat.
Aquest és el contingut del Treball de Final de Grau que ha fet Cáceres, assessorat pel seu tutor, l’arquitecte i professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), Lluís Ferrer Ayuso, qui l’ha acompanyat aquesta tarda en la presentació. Ràdio Martorell ha parlat amb ell per conèixer més a fons aquesta concepció de l’arquitectura que, com el mateix Cáceres exposa, no és nova, sinó que ja ha format part de els diferents èpoques i civilitzacions de la història de la humanitat.
Alejandro, quina és la raó de ser d”Els espais compartits com a extensió de l’habitatge’?
Actualment, l’habitatge és un tema de debat molt potent que s’està portant des de l’ETSAB. Com a arquitecte jove que soc, tinc moltes inquietuds sobretot per les crisis actuals de l’habitatge i climàtiques. Tot plegat em va fer pensar en proposar aquest tema per al Treball de Final de Grau, plantejant la situació que tenim avui en dia, de falta d’un espai addicional per als nostres habitatges. És un tema de debat de si els habitatges són prou grans o no.
I planteges que aquest espai addicional és l’espai compartit. Com ens el definiries?
Els espais compartits son aquells que se situen entre la vida pública i la vida privada. Són uns espais semiprivats que serveixen, com el nom de la xerrada indica, com a una extensió de l’habitatge, on es pot tenir serveis extra que poden facilitar la seva sortida de les nostres cases. Un espai addicional.
Generalment, fa mig segle els habitatges es feien de dimensions bastant més considerables i ara son més petits, però amb les mateixes necessitats…
Cada dia necessitem més serveis. A la xerrada n’he parlat d’alguns exemples, com ara edificis d’habitatges que comparteixen la calefacció i el Wi-Fi, per satisfer necessitats que entren cada dia a les nostres cases. Compartir la calefacció es pot afrontar des d’un punt de vista climàtic i d’estalvi energètic.
Quines funcions cal proposar i poden englobar, aquests espais compartits? Quines funcions poden albergar entre l’espai privat, les nostres llars, i espai públic, que seria el carrer?
En el meu treball em vaig centrar en tres usos o aspectes que avui en dia necessitem dins de les cases: fer la bugada, cuidar-nos a nosaltres i als nens, i cuinar. Quan dic “cuidar-nos” em refereixo a un espai per a fer esport i bany -en cultures com la japonesa cuidar-se significa fer un bany extens-. Tots tres són usos que necessitem dins les cases, però que avui en dia podrien estar fora de les nostres llars.
Què es podria treure de l’habitatge?
Els edificis que avui en dia s’estan fent tenen cuines compartides, espais multifunció compartits, espais de bugada i d’eixugar la roba. Per eixugar la roba, per exemple, hi ha patis de ventilació que són infrahumans i allà molta gent hi posa la seva roba, però els espais compartits poden tenir mides molt més grans perquè nosaltres permetem que aquest espai es comparteixi. Per exemple, hi ha els espais de coworking per si a casa hi ha molt soroll, poder disposar d’un espai tranquil on es pugui treballar. O fins i tot, hi ha edificis amb un servei d’habitacions de convidat quan no tens espai suficient a casa teva per dormir. Pots reservar aquest espai i que vingui algú de fora a dormir a aquesta habitació.
I com es dissenyen i es creen aquests espais compartits?
Hi ha un punt de vista molt interessant que cal tenir en compte: mentre que en la creació d’habitatge públic, de protecció oficial per exemple, primer es fa l’edifici i després hi van els veïns, en aquests edificis amb espais compartits primer hi apareixen els veïns, que decideixen com serà la seva organització, i després es construirà l’edifici. És una mica el procediment a la inversa.
Per organitzar torns de cuina o de bugada o d’ús d’un despatx compartit, o d’una taula en la zona comunitària, cal entendre com a imprescindible una gran empatia i corresponsabilitat de tots els veïns a l’hora de fer-ne ús, no?
Sí, fa falta una organització molt bona en aquest tipus d’edificis que comparteixen espais, i molta empatia veïnal. Han d’aplicar horaris, i es fa a partir d’aplicacions del telèfon mòbil amb plataformes on es reserven hores i dies per a fer-ne ús.
N’has conegut algun exemple que ens puguis explicar?
Vaig visitar un d’aquests espais, i em va agradar la idea que, a la cuina compartida de sota, cuinava la gent gran. Com eren els més desocupats, feien menjar, però el feien en grans quantitats i el repartien en carmanyoles per a la resta de gent. Hi ha un pensament d’empatia en què jo, com a persona gran, puc cuinar per a la gent jove que té uns horaris de treball més llargs i que ha de cuidar els fills i la família. I a canvi, els joves ajuden els més grans a fer la bugada, per exemple.
Al treu treball descrius que aquesta idea de compartir espais no és actual, sinó que ja fa molt de temps que existeix, oi?
Sí, des del primer foc que els humans van compartir en sortir de les cavernes. No estem parlant d’arquitectura pròpiament, però sí que era un lloc on reunir-se, on mantenir viu el foc, on tenir cura dels nens, on cuinar…També es feia present en els banys romans, que es disposaven en espais públics de gran envergadura, perquè a les llars de classe mitjana romana no existien. Allà s’hi reunien diferents classes socials, tant homes com dones, i hi havia espais on menjar perquè a les cases, que eren de petita escala, no hi tenien lloc. O fins i tot en cultures més llunyanes, anant al Japó, les cases de bany disposen també d’aquests sistemes d’espais compartits per a qui pugui fer-les servir i no disposi dels recursos econòmics per tenir casa amb un bany on rentar-se i tenir cura de sí mateixos.
Ens pots posar alguns exemples d’edificis coneguts que continguin aquests espais compartits?
Per exemple, els familisteris, que van ser creats per a la classe obrera treballadora, per a que tinguessin espais on cuidar-se i entretenir-se. O La Unité de Marsella, un edifici icònic de Le Corbussier que respon a la filosofia de tenir un petit espai privat per dormir i estar i complementar-ho amb espais compartits amb altra gent. O el Walden 7, que és la utopia d’una ciutat a l’extrarradis de Barcelona, en contraposició a Bellvitge, que acull edificis sense cap tipus de servei. El Walden 7 compta amb serveis i espais públics i, com deia l’Anna Bofill, eren “ciutats en l’aire”. I un altre exemple seria La Borda, a Barcelona, un exemple d’espais compartits multiús, amb habitació d’invitats inclosa.
A qui li correspon apostar per a fer possible el foment dels espais compartits als edificis? A la classe política, a la iniciativa privada, a la societat civil?
Cal dir que aquestes cooperatives d’habitatge sobretot han sorgit molt en èpoques de governs d’esquerres. La Borda va ser un exemple de concessió en l’època en què era alcaldessa Ada Colau. Un solar d’ús públic que es va cedir a la cooperativa. Va néixer del projecte d’uns veïns que necessitaven habitatge, que consideraven que el barri s’estava morint. Poc a poc, amb la lluita veïnal i la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, es van alinear les dues tendències i van aconseguir que fos un èxit.
Hi ha una part de responsabilitat de l’administració, perquè de vegades hi ha normatives una mica estrictes, però també és molt el veïnat, que n’ha de fer bandera i portar-ho fins a l’extrem. I els arquitectes tenim també una part de responsabilitat. Cal dir que, en aquest edifici pilot de La Borda hi viuen mots arquitectes que el van dissenyar. És una bona notícia que els propis arquitectes experimentin d’allò que fan.
Sovint és tema recurrent que la humanitat cada cop tendeix més a l’individualisme. Es pot revertir aquesta tendència? Estem preparats mentalment com a societat per a fer el canvi de xip?
Al meu treball incloc una part final titulada ‘De la utopia fins a la realitat’, que planteja si som capaços de compartir aquestes espais. Vaig preguntar a molta gent si estarien disposats a compartir espais amb altres persones, i un 50% em va dir que sí, mentre que l’altre 50% em deia que no. Ja em va sorprendre, perquè veia que la gent hi estava força disposada. Però és que quan vaig abordar el tema econòmic de repartir certes despeses -com quan es trenca una rentadora d’ús comú, repartir la despesa de reparació-, aquí guanyava el ‘sí’ quasi per golejada.
A més, només cal retrocedir uns anys fins a la pandèmia de la Covid19, on ens vam quedar tots reclosos a les nostres cases i vam sentir enyorança d’aquests espais compartits. La gent tenia ganes de tornar-se a veure i retrobar-se, i aquesta petita esperança de voler compartir espais, fer cooperació i ajuda mútua, per un futur hauria de ser possible. Sobretot per totes les crisis que ens sobrevenen.
A Martorell estem molt a prop o molt lluny d’aquest concepte dels espais compartits?
D’edificis que tinguin aquests paràmetres no te’n sabria dir. Crec que farien falta més espais oberts, punts de trobada que facin com la Biblioteca, un equipament que obre espais per a tothom, i que és meravellós per compartir-lo.
