L’esportista martorellenc Ángel Jaime va culminar el passat 7 de desembre de 2025 un dels reptes més exigents del triatló mundial després de completar el Patagonman, una prova extrema disputada a la Patagònia xilena i considerada una de les més dures del planeta. El martorellenc no només va aconseguir acabar la cursa, sinó que ho va fer amb una actuació destacada, finalitzant en 81a posició d’un total de 300 participants i com a tercer millor esportista espanyol de la classificació.
La prova consta de 3,8 quilòmetres de natació al fiord Aysén, 180 quilòmetres de ciclisme per la carretera Austral i una marató final de 42,2 quilòmetres a peu, tot plegat en un entorn natural extrem i amb condicions molt exigents. Ángel Jaime va completar el recorregut en un temps de 14 hores i 51 minuts, superant un repte reservat a triatletes amb una gran capacitat física i mental.
Amb 40 anys, i tot i residir actualment a Nova York, on treballa en el sector de la tecnologia i la intel·ligència artificial, Jaime manté un fort vincle amb Martorell. Després d’aquesta experiència, ja mira cap al futur amb nous reptes esportius al calendari, entre els quals destaquen proves de llarga distància a Nova York, Chicago i Mèxic al llarg d’aquest 2026.
Ángel, primer de tot, enhorabona per completar el Patagonman. Per a qui ens escolta i no el conegui gaire, què és exactament el Patagonman i per què és considerat un dels triatlons més durs del món?
El Patagonman és un triatló de llarga distància extrem. No és un Ironman, perquè Ironman és una marca, però sí que és una prova d’aquest estil. El que la fa diferent és l’indret: nedes en aigües gèlides als fiords de la Patagònia, fas 180 quilòmetres de bicicleta amb gairebé 2.800 metres de desnivell i acabes corrent per la muntanya, amb quasi mil metres de desnivell positiu. Tot això combinat la converteix en una de les carreres més extremes del món.
Quan vas creuar la línia d’arribada després de gairebé 15 hores d’esforç… què et va passar pel cap en aquell moment?
Em va venir al cap tot el temps dedicat a preparar-la i, sobretot, tenir els meus pares allà. Ells van venir amb mi i em van fer d’equip de suport, que en aquesta cursa és imprescindible. Quan vaig arribar, el primer que vaig fer va ser abraçar-los. Va ser un moment molt emocionant, que em quedarà sempre a la memòria.
Parlem de la prova: nedar en aigües obertes a la Patagònia, 180 km en bici i una marató final. Quin dels tres segments se’t va fer més dur i per què?
Sens dubte, la carrera a peu. Pensava que el més dur seria la natació pel fred de l’aigua, però estava una mica més calenta del que m’havia preparat i l’entorn era tan espectacular que ho feia més suportable. La bicicleta va ser molt dura, però arribar a la marató ja destrossat i haver de pujar quasi mil metres de desnivell va ser el més complicat.
Les condicions són extremes: fred, vent, desnivell, solitud… En algun moment vas pensar: “això és molt més dur del que imaginava”?
Sí, moltes vegades. És un pensament que et passa pel cap sovint en una cursa així. Però ràpidament penses en tots els mesos de preparació, en la família, en els amics que t’estan seguint des de Martorell o Nova York, i això t’ajuda a continuar encara que tinguis dolor.
Tot i això, acabes 81è de 300 participants i tercer espanyol. Dona encara més valor al repte, sabent el nivell i les dificultats?
Sí, però aquesta carrera no anava de fer una marca ni una posició. Tres mesos abans m’havia fracturat el turmell i no sabia si la podria fer. La meva única meta era acabar-la. En aquesta prova, el més important és terminar, més que no pas la classificació.
Tres mesos abans et fractures el turmell. En algun moment vas pensar que no hi arribaries?
És clar que sí. Fins dues o tres setmanes abans no vaig fer una sortida llarga i no vaig saber si realment la podria completar. El meu pla B era anar-hi i fer el que pogués. Si m’havia de parar, ho faria, però almenys volia provar-ho.
Has dit que físicament estaves menys preparat que mai, però mentalment millor que mai. Com es treballa aquesta fortalesa mental quan el cos no acompanya del tot?
Crec que ve de saber del que és capaç el teu cos. Tot i haver estat mesos gairebé parat, no era la meva primera cursa. Sabia que, si no tenia dolor, la podia acabar. Treure’m la pressió del temps i centrar-me només a acabar-la em va ajudar molt a nivell mental.
Creus que aquesta experiència t’ha canviat com a esportista… o fins i tot com a persona?
Sí, una mica. M’ha fet valorar molt més el que pots aconseguir amb esforç. Fa un parell d’anys hauria pensat que aquesta cursa era impossible, i ara m’ha fet replantejar fins on puc arribar.
El Patagonman no s’entén sense l’equip de suport. Com d’important és tenir algú al teu costat durant tota la prova?
És absolutament essencial. La cursa és mitja assistida i els punts oficials no són suficients. Has de planificar-ho tot: la nutrició, on et trobaràs amb l’equip, què et donaran a cada punt. Amb el meu pare vam preparar-ho tot amb molt detall.
En el teu cas, amb els teus pares seguint-te, i el teu pare com a suport directe. Què significa viure una experiència així en família?
Moltíssim. Poder viure-ho amb ells ho fa diferent. Sé que estaven molt orgullosos i a mi també em fa feliç poder-los fer feliços.
La teva mare parla d’un “abans i un després” a nivell vital. Tu també ho sents així?
Una mica, sí. Saber que aquests tipus de carreres no són impossibles, poder demostrar que pots trobar els teus límits i inclús superar-los, i créixer una miqueta tant a nivell físic com personal i mental de no bloquejar-se quan et planteges objectius així de grans.
Vius a Brooklyn, treballes en el món digital i la intel·ligència artificial… Com encaixa un repte tan salvatge com el Patagonman amb una vida urbana com la de Nova York?
És més complicat que viure aquí. A Martorell teniu muntanya, el mar a prop i bones instal·lacions. A Nova York es pot fer, però cal molta disciplina, responsabilitat i dedicar-hi hores.
Tot i viure fora, mantens molt vincle amb Martorell. Què representa per a tu portar el nom del municipi a l’altra punta del món?
Soc molt de Martorell. Hi vaig sempre que puc i estic molt orgullós de ser d’allà i de ser català.
Tens reptes importants al davant: mig Ironman a Nova York, marató a Chicago, Ironman a Mèxic… Com afrontes aquest 2026 després d’una experiència tan extrema?
Amb una mica més de calma. Ara em dedicaré més a córrer. El repte més important serà la Marató de Chicago, on vull baixar de les tres hores. El Patagonman ha estat un somni complert.
I la gran pregunta: Tornaràs al Patagonman? Et queda alguna cosa pendent allà?
Ara mateix no em plantejo a fer-ho en els pròxims dos, tres, quatre anys, però potser algun dia sí. Si algun amic s’animés a fer-ho, o algun conegut, estaria bé tornar a viure l’experiència.
Per acabar, quin missatge donaries a algú que té un repte molt gran al cap, però dubta si serà capaç d’afrontar-lo?
Que ningú neix preparat. Amb disciplina, responsabilitat i compromís es pot arribar molt més lluny del que ens imaginem. Fa cinc anys no havia fet cap triatló, i els últims quatre anys he fet un Ironman cada any, sempre millorant. És la prova que, si hi poses esforç, pots arribar als teus objectius.
