Han passat poc més de 25 anys. La matinada del 13 de febrer de 1999, una notícia sacsejava el món musical i cultural del país. A Vilafranca del Penedès, just després de celebrar un concert, moria Carles Sabater, cantant de Sau, una de les formacions més exitoses i seguides de l’anomenat ‘rock català’ dels anys 90.
Un quart de segle després, el periodista musical, guionista, escriptor i llicenciat en Filologia Catalana Pep Blay, ha escrit un llibre que recorda la vida i trajectòria de l’artista, i que intenta trobar respostes en tot el que va causar la seva prematura mort. Blay sempre ha mostrat interès en la figura de Sabater arran de la seva trajectòria professional, però també a nivell personal, ja que poc abans de la seva fatídica desparació havia començat a teixir amb ell una complicitat i amistat.
Ara, aprofitant la proposta de l’editorial Folch&Folch, ha publicat Cor trencat. Mort i vida de Carles Sabater. Un llibre i un autor que avui han passat per la Biblioteca Francesc Pujols a presentar-lo, en un acte que s’ha tornat multitudinari i que ha demostrat l’enorme interès que segueix despertant Sabater un quart de segle després que ens deixés. Aquesta és l’entrevista que ens ha concedit.
Pep, avui et tenim aquí a Martorell per presentar-nos Cor trencat. Mort i vida de Carles Sabater. Quines expectatives tens?
Doncs veig que ha vingut moltíssima gent a la presentació i estic molt content d’estar aquí a Martorell, Entre d’altres coses, perquè Martorell té el seu rotllo amb Sau i amb el Carles…
Ah si? I quina és aquesta vinculació?
Doncs que el videoclip d’El Tren de Mitjanit el van gravar al Carrilet entre Martorell i Olesa de Montserrat. Va ser l’únic lloc on els van deixar, de matinada. Feia molt fred i vent, i per això a la filmació semblava que el cabell se’ls volés.
Recentment, com apuntàvem, ha arribat el 25è aniversari de la seva mort. Ha estat a tomb d’això que has escrit el llibre?
A tomb d’això una editorial es va interessar en fer el llibre, però jo ja tenia una espina clavada des que va morir, pel fet que coneixia molt bé el seu entorn, tan pel que fa en l’àmbit d’actor com de músic. Jo havia seguit la carrera de Sau per al diari Avui, i a nivell personal coneixia la seva xicota i la seva veïna. Com que va morir d’una manera tan sobtada i tan jove, vaig pensar que es mereixia que se li fés un llibre, i perquè és un personatge molt literari.
I no s’hauria pogut fer abans i tot?
Sí, però van passar un seguit de coses que ho van fer molt difícil. Entre elles, hi havia molta mala maror arran de la mort del Carles. Tothom culpava tothom: els del sector musical culpaven els del teatre, i els del teatre culpaven el món musical.
Ningú havia fet el dol?
Exacte. Es va generar molta ràbia i no hi va haver serenitat de treure la part positiva. La gent tenia tendència a enfadar-se i a queixar-se, i vam haver d’esperar un temps per a que tot s’asserenés.
Tu ja has escrit altres biografies, com la de Sopa de Cabra: Si et quedes amb mi i la d’Els Pets: Cara a cara. Tocava fer la del Carles, doncs?
Sí, jo havia escrit aquestes biografies i també la de Bunbury i Albert Pla, a més d’altres llibres de música, i vaig pensar que algun dia calia fer la del Carles Sabater. Deu anys després de la mort, vaig fer un documental i vaig veure que encara costaven de trencar les diferències dels bàndols. Després, hi ha hagut un parèntesi, perquè la vida m’ha portat a tenir fills, a perdre els pares i a escriure només quan tenia temps lliure. Ara que sóc professor i tinc els estius una mica més lleugers, he pogut dedicar-m’hi.
Notes que, 25 anys després, ja s’han curat les ferides de què parlaves abans?
Sí, clar que es curen. I afortunadament la gent ja m’ha parlat amb molta més serenor. I més en el cas del Carles, ja que ningú volia que passés tot allò. Tot i així, hi ha hagut gent que encara m’ha plorat perquè el té molt present. I alguns seguidors que han comprat el libre t’expliquen històries personals i em venen a dir que necessitaven aquest llibre.
Creus que, amb la mort, va convertir-se en un mite?
Sí, el mite era aquell noi tan guapo que cantava tan bé i que ho feia tot tan bé, i que era el millor frontman de l’època del rock català. Ell sabia estar en un escenari amb una tranquilitat i dominar la situació…era una estrella del rock. Fent comparacions, el Gerard Quintana i el Lluís Gavaldà eren més propers amb els que estàvem al darrera i tenien molta molta actitud, però el Carles era una estrella. Era tot un personatge.
Quina repercussió creus que va tenir en la societat de l’època?
Quan expliques la història de Sau, com que va ser un grup que va tenir molts hits, per molta gent escoltar-los és recordar la seva pròpia història personal. La gent recorda aquella cançó amb què es va enamorar, o com sonava en un festival o concert determinat. Recorden moments bonics de la seva joventut. Per tant, la música és molt més que un art. És tot aquest calaix d’emocions que portem a dins i que l’hem obert d’alguna manera amb aquest llibre.
El llibre se centra sobretot en parlar de les seves darreres setmanes de vida?
La seva mort em serveix com a manera d’enganxar literàriament. Des de la mort tirem endavant i endarrera, i a partir d’aquí, a través del llibre, anem descobrint les causes que el porten a estar com estava al final de la seva vida. Però la seva mort és l’excusa literària per anar a petar i explicar la seva vida, que a mi és el que em sembla més interessant.
N’has tret conclusions?
Una cosa que volia desmentir era aquella sensació que va quedar d’ell, de ser una mica “el guapo que cantava Boig per tu“. Perdoneu, però el Carles Sabater tenia molta més sensibilitat i una carrera creixent com a actor. Les companyies de teatre diuen que va deixar un buit molt més gran que no pas el que va deixar en el món de la música.
Per què?
Perquè en teatre no hi havia un actor amb rol de protagonista que fos tan seductor i alhora tan còmic. Tenia un sentit de l’humor brutal i podia ser molt pallasso, quan volia. Era una mica com el nostre Hugh Grant, un perfil que costa molt de trobar. I ell ho tenia, tot això. I en el moment de la seva mort estava a la cresta i les crítiques el deixaven més bé que mai.
Anteriorment no l’havien deixat tan bé?
Doncs sí. I això per a ell era una espina que duia clavada. La crítica li havia fotut castanya, sovint. Deien que si cantava massa blanc o que si era un fenòmen de fans, com si això fos un defecte. I en canvi, en teatre se’n parlava molt bé d’ell, i si hagués seguit viu, segur que hauria arribat lluny.
La mort d’un artista destacat als 36 anys pot generar el naixement d’un mite. Què creus que hauria passat si no s’hagués mort i si hagués arribat viu als nostres dies?
Jo crec que hagués triomfat, perquè tenia llum. Era un personatge que tot allò que tocava ho convertia en or. Com a mostra, la seva participació a sèries de televisió com Arnau, que va ser una de les més vistes a TV3, o a Sitges, que també va tenir molt d’èxit. O a les obres de teatre que va fer, com ara Sold out o el musical Els pirates -que es va traduir al castellà i va fer gira per Espanya-. Era tot un personatge. Fixa’t que la meva filla no sap qui és Sau ni qui és Carles Sabater, però et canta el Boig per tu de dalt a baix, se’l sap de memòria.
Com mor, Carles Sabater?
Ell estava en un moment de canvi. Bàsicament per motius de salut i econòmics. En aquell moment necessitava descansar més i cobrar millor. Aturar-se i potser reflotar Sau més endavant i tornar a enganxar-s’hi, com va passar per exemple amb la segona època de hits que va tenir Sopa de Cabra amb El Far del sud i Camins, o com Els Pets amb el Bon dia. O si no, hauria tirat cap al teatre, un àmbit en el que estava pujant molt. Artísticament ell tenia ganes de fer cançons més adultes, més de cantautor. De fet, l’últim disc de Sau ja és molt Carles. Aleshores ja se sentia una mica incòmode cantant “vull quatre barres”.
De fet, Sau era més un grup de pop més que no pas de rock…
Sí, totalment. De fet, una de les claus de l’èxit de Sau és que eren canyeros però no prou com per a desagradar a la gent amant de les melodies. Feien un rock molt americà dels anys 70, buscant la part més melòdica. Però ho van fer molt a la seva manera, en Pep i el Carles. El Pep Sala va ser el perfecte compositor de hits per al Carles, mentre que el Carles es va convertir en el perfecte comunicador d’aquelles cançons per a la gent. L’un sense l’altre no haurien xutat igual.
Al marge de la teva tasca periodística al voltant de la música, quina va ser la teva vinculació personal amb el Carles? Fins a quin punt el vas arribar a conèixer?
Mira, just aquella nit del concert de Vilafranca on va morir havíem quedat per sopar junts i em van passar a buscar la mànager a les sis de la tarda. Havíem de sopar per parlar de les nostres coses i de les nostres amistats en comú. En aquell darrer any, amb el Carles havíem iniciat una petita amistat arran que jo tenia molta amistat amb la seva veïna de dalt. De vegades, quan anava a veure-la, havia arribat a baixar també a casa seva, i també coneixia de la seva companya. Em vaig quedar amb les ganes de saber com hauria estat la meva amistat amb ell. El coneixia artísticament, però personalment no, i això he intentat desvetllar amb aquest llibre.
