L’actor i humorista Carles Sans, un dels tres integrants de la coneguda companyia El Tricicle, porta aquest divendres a Martorell el seu espectacle Per fi sol. Un anecdotari de la seva trajectòria professional dins d’El Tricicle amb molts riures garantits a partir de les 21.00h a El Progrés. Hi haurà venda anticipada a entrades.martorell.cat al preu de 10 euros la general i 8,5 la reduïda, i de 12 euros a la taquilla just abans de l’inici de l’espectacle.
Per fi sol és dirigit pel mateix còmic i per José Corbacho, i ha esdevingut tot un repte per a Sans, que per primer cop puja a l’escenari sense les altres dues terceres parts amb qui va fer carrera durant més de quatre dècades: el Joan Gràcia i el Paco Mir. L’obra es va estrenar l’any 2020, fins i tot abans que El Tricicle anunciés la seva aturada indefinida com a companyia. Des d’aleshores, se n’han fet 358 funcions a 126 localitats diferents, acumulant més de 131.500 espectadors.
‘Per fi sol’ és un espectacle d’humor amb un títol revelador?
Sí, el títol diu molt del que hi veurà el públic. Quan El Tricicle va decidir posar el punt i final després de 40 anys de carrera exitosa, jo em vaig haver de plantejar si també volia posar el punt i final a aquesta professió que tant m’agrada. I és evident que la resposta va ser que no.
Com neix la idea d’aquest muntatge?
Per seguir, vaig haver de buscar possibilitats. I aquestes passaven per fer un espectacle en solitari i buscar un gènere diferent. No podia fer el mateix que amb El Tricicle, i no em quedava més remei que utilitzar la paraula. Cosa que, per cert, em venia bastant de gust. I per això arriba aquest Per fi sol. És un recull d’anècdotes viscudes al llarg de la meva carrera professional, personals i professionals. Totes elles molt boges, molt divertides i totes reals, on el públic no para de riure.
Anècdotes i històries que arrenquen quan comença El Tricicle. Un inici que, curiosament, està molt ben datat, l’1 de novembre de 1979?
Sí, fixa’t, vam néixer el dia dels morts! Vam començar molt bé. Hi ha anècdotes que venen d’aquella època, coses molt divertides que el públic desconeix, moments molt bojos on la gent no para de riure. I una cosa que el millora és la meva gestualitat. Aquí sí que el públic descobreix la gestualitat d’El Tricicle. És una combinació entre el que explico i el com ho explico.
De totes les anècdotes n’hi ha una que fa referència a una colonoscòpia…
Sí, hi explico com una doctora, mentre em practicava una colonoscòpia, una cosa que d’entrada no ve massa de gust a ningú, m’explicava com els seus fills ballaven el ‘Soy un truhán son un señor’. Tot això, explicat vist i representat a l’escenari, resulta un dels moments més hilarants de l’espectacle.
Un espectacle que no va començar amb bon peu, ja que es va estrenar l’any 2020…
Sí, va ser una llàstima haver d’interrompre’l en mig dels assaijos a causa de la pandèmia. Després, quan vam començar a obrir la veda, vaig actuar a teatres amb el 50 per cent d’espectadors i on tothom duia les mascaretes posades. Certament va tenir va tenir una arrencada no desitjable, tot era molt complicat en aquella època.
Tot i així, valorant les xifres d’espectadors, de representacions i d’indrets als que heu arribat, cal suposar que n’estàs satisfet, oi?
Home, i tant! Quan em vaig plantejar volar en solitari no m’hagués imaginat mai arribar tan lluny! No perquè no confiés en mi, sinó perquè a vegades penses que al públic quan li canvies una peça del puzzle li costa molt canviar de registre. La gent em deia: “Ostres, vols dir ara tu sol, usant la paraula…què faràs més enllà del que has fet amb El Tricicle?”. Doncs mira! Diuen que el món és dels valents, i crec que vaig ser-ho. Vaig atrevir-me i n’estic molt satisfet.
Se’t fa estrany pujar a un escenari sense el Paco i el Joan?
Ara ja no, però al principi sí, era molt estrany. Sobretot el més estrany ha estat viure la soledat d’un camerino, ho he notat molt. Perquè la peculiaritat nostra de tota la vida és que compartíem el mateix camerino tots tres. Encara que al teatre hi hagués 10 camerinos, per petits que fossin, sempre compartíem el mateix. Després a l’escenari quan veus que tot funciona i que tu t’hi trobes bé, doncs ja no tant!
Una de les coses que canvien és que ara se’t sent la veu. Tenies ganes d’expressar-te d’aquesta manera, després de tants anys de n fer-ho amb El Tricicle?
En el meu cas, una mica sí, perquè quan jo vaig entrar a l’Institut del Teatre havia començat com a alumne d’art dramàtic. La meva idea era haver fet teatre de text. Després la idea d’El Tricicle es va creuar per la meva vida, vaig abandonar el text i vaig dedicar-me al gest. I el tema de parlar sempre havia pensat una mica una mica, però ho havia descartat, perquè mai m’hagués imaginat que, més enllà d’El Tricicle, un dia faria més coses.
Sempre fetes amb humor. És ara més necessari que mai o hi ha hagut altres moments de la teva trajectòria en els que l’has vist més imprescindible?
Jo crec que l’humor és necessari sempre. Malauradament al món sempre hi ha notícies o esdeveniments que fan que la nostra vida no sigui un riure permanent, i l’existència de l’humor és un recurs que tothom hi va a parar perquè és sanador. Mira si és necessari riure que una cosa que la gent pot fer gratuïta a casa, va a un lloc i paga per a que el facin riure. Cosa que demostra la necessitat i la importància de riure. Quan no era el Covid, era la Dana, i quan no, el kit de supervivència, guerres o crisis econòmiques. Sempre hi ha motius pels quals trobar un refugi en el món de l’humor.
Amb El Tricicle heu fet humor de l’esport (Slàstic, 1986), del terror (Terrrífic, 1992), sobre una cadira (Sit, 2002) o referit a Internet (Bits, 2012). Es pot fer riure de gairebé tot?
Sí, es pot fer humor de gairebé tot. Una altra cosa és que et deixin fer humor de segons què. Però de poder, es pot fer.
És més complicat ara?
Sí, perquè ens hem posat unes línies vermelles que abans no hi eren. Corres el perill que, si les travesses, et poden arribar a crucifixar. Els humoristes hem d’anar més “al tanto”.
En aquest muntatge t’hi acompanya fora de l’escenari el José Corbacho. Com és, aquest tàndem a la direcció?
És una gran satisfacció perquè és un una gran persona que té moltes idees i amb qui m’hi entenc molt bé i ens tenim un respecte mutu increïble. De fet, si més endavant he de fer algun espectacle nou, sens dubte que m’agradaria que ell hi tornés a ser.
‘Per fi sol’ segueix de gira per Catalunya, pel País Valencià, per Múrcia, Madrid. L’expressió i els continguts són exactament els mateixos en català i en castellà?
Em trobo absolutament còmode en les dues llengües. Aquesta és un dels grans avantatges de ser bilingüe: poder sentir-se còmode i gairebé no ser conscient de quin idioma estàs parlant perquè domines tant l’un com l’altre. Sí que és cert que hi ha diferències en algunes bromes o en alguna manera de dir les coses, on en castellà s’han de dir d’una manera per a que facin gràcia mentre que en català es diuen d’una altra. Però són matisos.
Engresca el personal a que vagin a veure’t divendres!
Doncs tinc entès que la venda d’entrades va molt bé, tot i que encara en queden algunes. Jo diria a la gent que si vol riure entre quatre i cinc vegades per minut, que vinguin a veure’m. Sortiran molt millor de com han entrat!
