Josefina Cortadella i Archs és, des del passat 26 d’abril, Filla Predilecta de Martorell a partir d’una proposta de l’ONG Mans Mercedàries. És el reconeixement que li fa l’Ajuntament, amb el suport d’una desena d’entitats del poble, pel seu treball com a missionera mercedària. Una tasca que l’ha portat durant 30 anys a Angola, on treballa en benefici de la comunitat i duent a terme importants tasques humanitàries en benefici dels més vulnerables.
Cortadella és encara uns dies al seu Martorell natal, i va passar pels estudis de Ràdio Martorell per ser entrevistada al programa ‘Gent amb entitat’. La van acompanyar Ton Toset i Montse Torras, responsables de l’ONG Mans Mercedàries.
La missionera mercedària hi explica el seu dia a dia solidari amb la comunitat, mentre els cooperants detallen què els ha portat a demanar que Cortadella esdevingués Filla Predilecta.
Què suposa per a vostè rebre aquesta distinció de Filla Predilecta de Martorell?
JC: Bé la veritat es que al principi no ho entenia. Després, tothom que m’aturava m’anava dient que si m’ho mereixia, i al final m’ho he hagut de creure! Penso que han volgut distingir el fet d’estar treballant amb gent vulnerable, i ho he rebut amb molta alegria. Ara ja ho tinc molt assumit, però en el primer moment em va semblar que no n’hi havia per tant, del que jo feia.
El títol de Filla Predilecta neix d’una proposta formulada des de l’ONG Mans Mercedàries. Montse, per què vau proposar-la?
MT: Fa molts anys que estem amb la Fina als camps de treball d’Angola. La coneixem de sempre, però quan la veus allà te n’adones que és brutal la feina que fa pels altres, com ja havia fet a Martorell, al Polvorín, a Sant Gervasi, a Estrellas Altas, a Valladolid i allà on ha anat com a religiosa mercedària missionera. A Angola l’hem vista en acció, és un model de vida i té tot el perfil de Filla Predilecta: persona que es dona als altres, model de vida, no té un no, és estimada i reconeguda pel seu poble.
Com va tirar endavant la iniciativa?
MT: Des de Participació ens van explicar que hi ha un protocol. Cal que 10 entitats del poble avalin la iniciativa abans de passar al Ple Municipal. Vam parlar amb 10 entitats, que ho van passar per assemblea general i que ho van aprovar per unanimitat. I ho vam portar a l’Ajuntament.
Josefina, Angola li ha canviat la vida o l’ha marcada de manera especial?
JC: Angola ha canviat la meva manera de pensar. Aquí necessites moltes coses i allà es viu amb poc. La canalla corre pel carrer i sempre riu. No veus nens preocupats o tristos, i aquí sí que en veig. El no tenir coses no vol dir ser un desgraciat, i hi ha gent que està molt contenta. A la vida no es necessiten tantes coses.
Per exemple?
JC: A les cuines mateix! No hi ha lloc per a guardar coses, i fan servir només allò que tenen per al dia a dia. Mentre aquí si algú ha de venir a casa a dinar hem d’avisar abans perquè hem de tenir el menjar fet, allà no. A Angola fem el menjar pensant que pot arribar qualsevol persona a l’hora de dinar, vius molt per acollir la gent. Al principi em cridava l’atenció, però ara ja m’hi he acostumat i me n’he adonat que pots viure sense tantes coses. És una altra realitat.
De vegades sense les necessitats bàsiques cobertes?
JC: Exacte! Nosaltres vam estar allà molts anys sense tenir llum. Molts. Només teníem un generador per quan es feia fosc i enceníem la llum i una màquina senzilla de rentar la roba. Ens havíem organitzat la vida tenint en compte que a la nit feiem aquestes coses. I va arribar el moment, crec que l’any 2014, que ens van donar llum. Quan feia sis mesos que la teníem, hi va haver una interrupció d’unes hores i tothom es queixava! La gent s’acostuma ràpid a la bona vida.
Va costar que la Josefina acceptés de ser Filla Predilecta?
MT: Enllestit el protocol, la vam trucar i ella va dir que no volia ser-ho, que de cap manera. I no la treies d’aquí, que el que feia era la seva obligació pel fet de ser monja. Ho va acceptar quan li vam argumentar que, sovint, quan es parla de religió a la tele és per casos de pederàstia o d’especulació, sempre en negatiu. Però que tenint un carrer a Martorell, qui hi passés creuria que ho va fer bé a la vida. I mirat així, ho va acceptar.
TT: A l’església, com a tot arreu, hi ha coses positives i negatives, però n’hi ha moltes més. Hi ha religioses i religiosos com sor Lucía Caram o el Pare Manel a qui es reconeix la feina fantàstica que fan. I nosaltres expliquem que de Lucía Caram i de Pare Manels n’hi ha moltíssims. I d’aquí a cent anys sabran que va ser uan dona emprenendora que donava la seva vida per als altres.
Josefina, com és el seu dia a dia?
JC: Em llevo a dos quarts de sis i vaig a resar missa i laudes. Després toca vigilar que tots els nens estiguin esmorzant abans d’anar a escola. Quan acaben i ja són a escola, esmorzo jo. Ara, a la resta del matí, ja no faig tantes coses, però abans cuidava l’hort, les plantes, els gossos i les gallines, però quan em van operar del cor em van dir que havia de vigilar i ho he deixat. Moltes vegades torno amb els nanos per asegurar que tot està com correspon i quasi sempre tinc treballs d’administració, gestions que haig de fer al centre de la ciutat, que està a set quilòmetres.
I a la tarda?
JC: Allà es dina a les 12.00h, perquè han d’anar a escola i haig de ser allà per assegurar que tots hi són. I quan no hi són, cal enviar gent a buscar-los. Són nens que vam començar a recollir quan quedaven perduts al mig de la ciutat. Durant la guerra, les tropes anaven a les aldees, la gent fugia i la canalla que quedava perduda, els agafaven i els deixaven abandonats al mig de la ciutat. I aquests són els que nosaltres recollíem.
I aquí no es deu acabar el dia…
JC: A la tarda descanso una mica, i torno per estar amb ells. Els més petits venen a jugar al pati comunitari amb les joguines que tenim, mentre els més grans estudien. Tenim 1.600 nens en dos torns: els petits al matí i els grans, a la tarda, i aleshores cal tornar per assegurar-me que tots són a classe. També faig una estona d’oració, i a l’hora de sopar torno per assegurar-me que hi són tots. I aleshores enraonem amb ells i els preguntem què ha passat o que no, què volen i què els podem donar o no, que per demanar no es queden curts! I de vegades toca arreglar alguna cosa que s’ha espatllat, que amb els nens se n’espatllen bastantes!
Com es referma aquesta col·laboració entre la Josefina i l’ONG?
MT: Nosaltres a la Fina la coneixem de Martorell, però vam començar a anar a Angola el 2003 per primera vegada, com a projecte que ens va assignar la Madre General. Aquí va ser quan vam començar a estar amb la Fina ja com a mercedària missionera. I hi hem anat molts anys, en què hem fet apadrinaments, una escola, l’espai per a avis i àvies de Villa Matilde, un lloc de salut i fins i tot un laboratori. I tenim la satisfacció de veure que alguns dels antics alumnes tenen un futur: un fa segon de psicologia, un altre, primer advocacia, un ja és metge i un altre ja és professor, per exemple. I d’altres no han pogut acabar el estudis, però treballen. Això és el que volem.
Escolta l’entrevista sencera del programa ‘Gent amb entitat’
