Durant tota la seva infància va ser molt moguda, no parava quieta. Una actitud de vida que li ha perdurat al llarg dels anys. A l’adolescència va formar part d’un grup d’alumnes i exalumnes de La Mercè que cada diumenge feien una activitat diferent, un cop al mes anaven d’excursió a la muntanya. Amb 18 anys, envoltada de natura, va pensar: “si això és tan gran i tan maco, potser que m’entregui a l’obra de Déu”.
No va ser fins als 21 anys que va decidir dedicar la seva vida a l’Església i va ser aleshores que va començar la seva formació religiosa. Va passar 15 anys dedicada al barri del Polvorí, a Montjuïc, i després d’altres indrets i activitats, li van proposar marxar com a monja missionera perquè en necessitaven. La Josefina no s’ho havia plantejat mai, però pràcticament no va dubtar. Només va posar una condició, que no fos a Moçambic perquè estaven en guerra. El 1992 la van enviar a Angola, on va esclatar un conflicte bèl·lic poc temps després que hi arribés.
Feien de menjar amb el pocs mitjans que tenien i explica que la gent moria de fam mentre feia la cua. Molts infants van quedar orfes i d’ells s’encarreguen encara ara, que ja hi ha pau; es preocupen de la seva educació, però també de fer-los de família. Mai hauria pensat que es quedaria 30 anys a Angola. “Jo aquí ja no tinc res a fer, allà tinc feina”, diu, com si fos l’efecte inevitable després de gairebé mitja vida al país africà.
Ara, l’han feta filla predilecta de Martorell, encara que creu que ella no ha fet massa pel poble. Agraeix haver pogut cuidar als seus pares els últims anys de la seva vida i brinda per la seva família, que sempre li han donat suport.
