La soledat en la gent gran com a factor de risc és un dels temes de la XX edició de les Jornades d’actualització en Psicogeriatria, organitzades per l’Hospital Sagrat Cor de Martorell de Germanes Hospitalàries, i que se celebren avui i demà a Barcelona. El 10 per cent de les persones majors de 65 anys pateix soledat maligna, que es aquella que compromet greument la seva salut física o psíquica.
El metge Manuel Martín Carrasco, director de l’Institut d’Investigacions Psiquiàtriques de Germanes Hospitalàries, explica que la solitud pot afectar el funcionament cerebral d’una forma semblant a l’estrès crònic, desencadenant una sèrie de respostes anòmales a un nivell endocrí o immunològic que afavoreixen l’aparició de diverses patologies. “Les més comunes són la hipertensió arterial, la diabetis, les infeccions repetides, l’ansietat o la depressió”, assenyala.
En el cas de la gent gran, el Dr. Carrasco afirma que “són més vulnerables els efectes de la solitud a causa de la disminució de la resiliència fisiològica, que és la capacitat de l’organisme de suportar i adaptar-se a les condicions adverses, i a la reducció dels mecanismes de reparació, com a conseqüències naturals de l’envelliment”.
La importància d’una correcta socialització
Al llarg de la vida, una persona experimenta diferents fases durant les quals es va consolidant la seva socialització. La més important és -segons el doctor Manuel Martín Carrasco- l’Edat primerenca, dels 0 als 3 anys de vida, ja que determina el tipus de relacions socials que esdevindran en el futur.
Així, el director de l’Institut d’Investigacions Psiquiàtriques explica que si en la primera etapa de la vida els vincles socials es formen de manera adequada, això aporta confiança, seguretat i fortalesa. Per contra, si la socialització és temorosa, en no establir-se una relació de confiança amb els altres, la persona pot deduir relacions socials basades en la dependència o el control. Així mateix, si la vinculació social és intermitent, l’estil de socialització serà desorganitzat i caòtic.
“Quan s’observa una llarga trajectòria de solitud o problemes en les relacions socials, sovint és necessari un abordatge personalitzat i una intervenció psicològica”, ha explicat. Si la socialització de la persona és satisfactòria hi ha intervencions que poden resultar eficaces, especialment les destinades a millorar la xarxa social del pacient, facilitant l’accés a grups de voluntaris, per exemple.
