El Pony Pisador oferirà un directe explosiu, desenfadat i amb molt d’humor

487

El Pony Pisador arrenca la nova gira de presentació amb la banda al complet del seu últim disc, It’s never too late for Sea Shanties. El grup s’apropa a les músiques tradicionals d’arreu del món amb un estil viu i desenfadat treballat amb cura. Es caracteritzen pel sentit de l’humor que desprenen tant les seves cançons com els directes, tot un espectacle imprevisible. Amants de la música tradicional celta i les cançons marineres, el quintet barceloní s’apropa a aquests sons i d’altres de molts indrets diferents.

Aquest divendres, 22 de juliol, a les 22.30h, ens portaran al Festival PAS, al pont del Diable, un directe explosiu i imprevisible amb molt d’humor, una proposta que es caracteritza pel folk amb un estil viu i desenfadat, explica Miquel Pérez, violí i veu de la formació.

Miquel, quina serà la vostra carta de presentació?

Som els cinc que ja coneixeu i que fa força temps que voltem amb Els Polzes Prènsils Quartet: Adrià Vila a la mandolina i veu, Guillem Codern al banjo i veu, Ramon Anglada a la guitarra i veu, Martí Selga a la flauta i veu, Oriol Pujol als teclats, Josep Puigdollores a la bateria, Enric Soler al contrabaix i jo al violí i veu. Si voleu escoltar música bonica, nova i diferent, heu de venir al nostre concert. I si voleu ballar i oblidar-vos de tot, també. Seria un moment de trobada per a qualsevol tipus de persona.

Com està funcionant aquest segon disc, ‘It’s never too late for Sea Shanties’?

Està funcionant en la línia del que esperàvem. Aquest és el segon disc del mateix any, per això no podem oblidar-nos del disc anterior Jaja Salu2, perquè no fa tant de temps que el vam fer. Així que oferirem una mica de cadascun. El segon disc és la nostra part més de músics d’abans de la pandèmia, aquells temes que ens van quedar pendents de gravar, i que ens estan donant molt bon resultat.

Podem dir que heu consolidat el públic que us seguia i heu atret també de nou?

Crec que sí. Una cosa que m’agrada molt és que el nostre públic és gent molt diferent. Hi ha pares que venen a veure’ns arrossegats pels nens i nens que venen arrossegats pels pares. No hi ha un sol perfil. Hi ha cançons que pensem que passen sense pena ni glòria, però sempre hi ha un sector del públic que la prefereix a qualsevol dels hits que puguem oferir.

Com heu anat caminant d’un disc a l’altre?

Fa set o vuit anys que vam fer la maqueta, tot i que jo la considero un disc, on ja vam començar a apuntar maneres, musicalment parlant. Matricular una galera va ser el primer treball del que vam estar orgullosos. Jaja Salu2 és una compilació de gags sonors que vam anar creant durant el confinament per la pandèmia. Durant tot aquest procés, sempre ens havíem mogut en entorns de festivals de Sea Shanties (cançons velles marineres), una escena més aviat petita, present al Regne Unit, França i Holanda. Volíem fer un disc dedicat a Sea Shanties per tal de fer justícia a una cosa que ja feia molt de temps que estàvem fent.

Què suposa per a vosaltres ser en aquesta edició del PAS?

El motiu egoista és que hem vist fotos del pont del Diable i és molt bonic per tocar-hi. Crec que ens agradarà molt la fotografia que tindrem davant els ulls. I el fet que sigui un festival de programació molt diversa ens va molt bé, perquè els nostres concerts ja són amb música molt eclèctica, i si el públic està acostumat a aquesta sonoritat al nostre concert se sentirà molt còmode.