Putin trenta anys després del final de l’URSS és el darrer llibre del periodista Llibert Ferri, presentat aquesta tarda a la Biblioteca Martorell. L’obra relaciona les actuacions i procediments del president rus Vladimir Putin amb un trascendent episodi de la història recent com és la desintegració de l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) a principis dels anys 90 del segle passat. La martorellenca Montse Falqués ha presentat l’autor i l’alcalde de Martorell, Xavier Fonollosa, els ha acompanyat a l’estrada.
Ferri va ser enviat especial de TV3 a l’Europa central i oriental entre els anys 1987 i 2007. Per tant, va conèixer de ple els darrers temps de l’agonitzant URSS i el naixement de la federació russa, ja deslligada de les altres catorze repúbliques que havien constituït aquest gran imperi, i del que n’havia estat el pal de paller.
Autor de nombrosos assajos sobre els esdeveniments polítics en aquesta part del planeta, Ferri posa ara en relació la figura i la manera d’actuar del controvertit Putin amb un passat traumàtic. L’autor desenvolupa la idea que Putin emergeix i es consolida en el poder, amb un ampli suport de la societat russa, a causa d’aquest passat, i fins i tot el posa en relació amb el dictador Ióssif Stalin.
El llibre (Edicions de 1984) arriba just en un moment en el que Putin és a les capçaleres dels mitjans internacionals a causa de les seves amenaces d’envair Ucraïna. D’això, de les seves actuacions militars i geopolítiques i d’altres aspectes que el caracteritzen -com ara ser president del país entre el 2000-08 i des de 2012 i fins a l’actualitat, després de reformar la constitució per possibilitar mantenir-se en el càrrec-, Ferri n’ha fet una pinzellada a la següent entrevista.
Llibert, què trobarem en aquest llibre?
El llibre l’arrenco a l’any 2007, sis mesos després de l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaya, moment en que es considera que Putin comença a aplicar el seu estat policial. Faig anades al passat per donar els elements necessaris per entendre qui és Putin i que va passar amb l’URSS, 30 anys després del seu esclat.
Per què al llibre posa en relació l’ensorrament de l’URSS amb Vladimir Putin?
Perquè no es pot entendre el sorgiment de Putin sense entendre l’ensorrament de l’URSS de la manera en el que es va produir. L’antiga URSS duia incorporada dins seu l’estigma autodestructiu, però les últimes empentes van venir des de fora i ho van fer de molt mala manera: es va promocionar un ensorrament econòmic, polític, cultural i històric. D’alguna manera es va muntar una rendició incondicional, i d’aquesta rendició incondicional sorgeix Putin, de la mateixa manera que de la humiliació de Versalles sorgeix un personatge com Hitler.
Com ens definiria a Vladimir Putin?
Putin és un home format per les estructures de la força, el que en termes col·loquials a l’URSS es considera un txequista. És un personatge que mai dona cap pista, i si les dona són falses o si està callat potser et sorprèn de manera insospitada i fa com al 2014 a Crimea, on en 20 dies es va annexionar el territori i va ocupar Donbass. En definitiva, és un personatge imprevisible.
Quan s’esdevé l’assassinat de Politkóvskaya, Putin ja portava quasi 8 anys com a president de la Federació Russa. Ja estava consolidat, doncs, en aquesta estructura de poder.
Putin va passar de cap del KGB a primer ministre al 1998, encapçalant una nova força política, una coalició entre forces ultraconservadores de dretes i també d’esquerres. Més tard, aquest partit es va convertir en el que ell comandaria: Rússia Unida. Durant els mesos en els que està com a primer ministre, Putin desplega la seva estratègia per arribar a controlar l’aparell de l’estat: provocar la Segona Guerra de Txetxènia, en base als atemptats de la tardor de 1998. El president de Rússia d’aquell moment, ja sense cap tipus de poder, va acabar abandonat el càrrec al desembre de 1999 i anomenant a Putin president en funcions, a l’espera de les eleccions que es van fer al març del 2000. Finalment, va guanyar-les, davant de l’escepticisme de molta gent que creia que duraria poc en el càrrec.
En el llibre vostè parla de la “doctrina del ressentiment”. Què vol dir aquest concepte?
És un concepte que va formular Timothy Garton Ash, professor de la Universitat d’Oxford, en un article. L’any 1994, Garton Ash va anar a Sant Petersburg i va quedar molt sorprès en escoltar una conferència del tinent d’alcalde de la ciutat, en la que afirmava que l’ensorrament de l’URSS era “la tragèdia geopolítica més espantosa que havia passat en tot el segle XX”. Aquell tinent d’alcalde era Vladimir Putin, i aquell era el seu primer càrrec després d’haver hagut de marxar de la RDA quan es reunifica amb la RFA. Garton Ash analitza aquell discurs i veu que hi havia intel·ligència, no només una retòrica barata. Creia que era un personatge que tindrà futur i que portarà problemes, i li crida l’atenció la ràbia i el ressentiment que desplega Vladimir Putin ja aleshores.
Aquest ressentiment, doncs, és el desencadenant de conflictes geopolítics com el d’Abcàsia i Ossètia del Sud respecte a Geòrgia o de l’actual Alt Karavag entre Armènia i Azerbaijan, amb participació russa?
Sí, i també eI de Transnístria a Moldàvia, o la pràctica ocupació de Tadjikistan que va posar en safata amb el president Bush fill, per arribar en menys d’un mes a Kabul sense haver d’esforçar-se molt. Tot això s’entén en la mesura que, amb l’ensorrament de l’URSS, més de 20 milions de ciutadans russos van quedar fora de les fronteres de la nova Rússia. Calia fer tot el possible per incorporar tots aquests ciutadans a Rússia, però no pas marxant del seu territori, sinó continuant-hi dins, és a dir: ocupant o satel·litzant aquests territoris. Que és el que, per exemple, han intentat fer sempre amb Ucraïna.
Ja que parlem d’Ucraïna i de les amenaces d’atac militar rus en aquest país…és una amenaça falsa cap a occident o hi ha una base fonamentada forta per pensar que hi pot haver un atac?
Jo no tinc la bola de vidre ni puc fer prediccions de cap mena. En tot cas, puc analitzar allò que és constatable en aquest desplegament o clima prebèl·lic que hi ha, que per moments recorda els anys 30 del segle passat, l’any 1953 a Berlin, el 1956 a Hongria o el 1968 a l’antiga Txecoslovàquia. Però som al segle XXI i les situacions no són iguals i no es repeteixen.
Per tant, què creu que pot passar?
Més que predir què pot passar, em faig preguntes: en aquesta guerra freda 2.0 que té armes nuclears…pot haver-hi guanyadors o potser tot serien perdedors? Jo crec que tots hi perdrien. I també, què passarà amb aquest 40% de gas per a la UE i que li arriba des de Rússia? Què passa amb les classes mitjanes i mitjanes-baixes treballadores russes, que en gran part continuen votant a Putin però que tenen una idea de prosperitat, de seguretat, de tranquil·litat i que no volen tornar al passat, i que malgrat ser molt patriotes segurament no volen sancions econòmiques que els portin a la misèria? Què passa amb aquests cent mil soldats russos que sembla que estan a punt d’atacar, però sense logística d’intendència ni sanitària, amb manca de proveïment de queviures i de logística bèl·lica? I què passaria amb l’OTAN desplegada…amb la necessitat de treure’s l’espina de Donald Trump, que va menystenir-la, maltractar-la i amenaçar-la de retirar el finançament dels Estats Units?…Jo em faig totes aquestes preguntes.
Parlava del suport de la majoria de la població a Putin. És així? I si és així, per què continua tenint aquest suport?
Putin té aproximadament entre el 64% i el 68% de suport, segons les enquestes. Ho diu així l’oficialista CEO (el Centre d’Estudis d’Opinió rús), que sempre intenta jugar fer veure que són menys per emetre la veu d’alarma argumentant que, si les coses continuen així, el líder es quedarà sense suport. Però també ho diu el Centre Levada, l’únic centre d’estudis d’opinió independent que hi ha, i que diu que Putin continua tenint molt de suport, entre 62% i el 68%.
Això es plasma més enllà de les enquestes?
Per exemple, amb el referèndum de reforma constitucional que va tenir lloc l’abril passat, una reforma constitucional per esborrar qualsevol impediment en la limitació dels mandats, que permetria Putin presentar-se a la reelecció. Doncs en aquest referèndum hi va haver una participació altíssima i el 77% va votar que sí. I per altra banda, quan Putin va anunciar la creació de la vacuna russa Sputnik per lluitar contra la Covid-19, dues terceres parts dels russos no es van vacunar i no en van voler saber res.
Per què?
Doncs perquè els russos creuen que les vacunes són una obligació de l’etapa soviètica. Stalin va treure la vacuna de la verola, que va ser molt bona, però els russos creuen que tot això està passat, que hi ha moltes trampes. És una societat que té un cert rebuig a tot el que és el passat soviètic. Però en canvi, un 70% dona suport a la figura de Stalin com a patriota i en aquesta etapa Putin hi ha una mena d’associació i de similitud entre els dos líders.
Creu que són, per tant, dos personatges amb vasos comunicants?
No es pot entendre el sorgiment d’un personatge com Putin sense Stalin. Un dels darrers portaveus de l’antiga URSS en va fer un dia una reflexió que deia que Stalin no va néixer ni morir enlloc, sinó que sempre ha existit, i que és una pulsió malvada de la vida russa que en qualsevol moment es pot reencarnar. I que crec que està a punt de reencarnar-se.
Tot plegat ens dibuixa el panorama d’una societat russa molt complexa…
Molt complexa, molt diferent a la occidental. Per exemple, si parlem d’Ucraïna, cal tenir en compte que, per exemple, per a Sèrbia és la Craïna, el contrafort, la darrera etapa de les fronteres de la nació santificada, una mena de devoció nacional. I això es repeteix a Rússia: Ucraïna és el contrafort que impedeix que puguin entrar els infidels i que els estrangers arribin a Moscou, a la santa capital.
