L’emoció, el drama i la passió del flamenc tradicional en essència tindran cabuda a Martorell aquest dissabte 23 de juliol en una nova proposta artística del PAS 2016. A partir de les 22.30h, escenari i públic s’impregnaran de l’atmosfera especial d’aquest gènere artístic ofert per la bailaora Sonia Olla i el cantaor Ismael Fernández, que des de fa dos anys han difós aquest gènere a Nova York. Tots dos prometen un espectacle en el que primarà el flamenc pur, i que inclou passatges que els van valer guanyar un càsting per prendre part en la darrera gira mundial de Madonna. La bailaora ens en fa cinc cèntims.
-Sonia, què trobaran els espectadors que us vinguin a veure?
-Portarem aquí un dels nostres muntatges, que porta per nom Tablao Sevilla. És un espectacle flamenc en el seu estat més pur. En realitat, es tot improvisació, només tenim programat l’ordre d’intervencions de l’espectacle, i tota la resta és espontani, perquè així mostrem què és el flamenc més pur. Sense res de creació, sense acumular hores d’assaig, sinó allà on cada artista pugui reflectir el millor de sí mateix.
-Qui sereu?
-Al marge d’una servidora i del cantaor Ismael Fernández, a Martorell portarem dos guitarristes: un del Puerto de Santa María i un altre d’Alacant. Tot i així, s’han anat incorporant molts artistes des que vam començar a fer Tablao Sevilla, i això demostra que es poden ampliar participacions per enriquir-lo. A partir d’aquí, la creació va sobre la marxa, però tot i així, cal ordenar idees, pals, les intervencions de cadascun, i un cop aclarit, s’improvisa, es toca, es balla i es canta com es fa en el flamenc de veritat.
-Quina diferència hi ha entre un espectacle de tablao i un altre dins un teatre?
-Al teatre, tot està més sincronitzat, i quan el muntatge és estil tablao hi ha una màgia diferent, de coses que no passen al teatre. Busquem artistes que tinguin energia i que siguin forts en el directe, no només els que estan acostumats a creacions. Entre els dos transmetem un ambient determinat, però la guitarra és una tercera persona que a dalt l’escenari ha d’estar-hi també molt posada.
-Quan fa que l’Ismael i tu treballeu junts?
-Fa uns 5 anys que treballem en solitari, però amb d’altres directors i companyies en portem quasi 10. Ha plogut, eh? D’entrada cal dir que som marit i muller, som parella. Ens vam conèixer dalt de l’escenari i ja hi havia aquella unió o bona comunicació escènica com a artistes. D’aquí va néixer també una relació personal i fa anys que hi som.
-És fàcil compaginar el fet de ser parella artística i sentimental?
-Podria haver sortit malament, perquè mai se sap quan una parella seguirà estant unida, però tenim la sort que hem arribat a un punt en el que jo no puc crear res sense ell i ell res sense mí, a la feina. Compartim aeroports i espectacles, i de fet en portem 6 de propis, a part de tot el que hem col·laborat amb María Pagés i altres directors.
-I d’aquests sis anys, els dos darrers els heu viscut a Nova York. Com hi vau arribar?
-Això m’ho pregunto fins i tot jo! Coneixíem la ciutat d’haver-hi anat 3 o 4 cops amb el Flamenco Festival. Estàvem a la ciutat tan sols dos o tres dies, perquè la gira seguia per Washington i d’altres ciutats, i ens quedàvem amb ganes de ser-hi més temps. Un dia, després d’un muntatge que vam fer a Espanya i que ens va portar molts maldecaps, d’hores de portar a tothom i coordinar i amb molta creació musical de llums i de vestuari, l’estrès ens va fer decidir de fer unes vacances a Nova York.
-I què va passar, allà?
-Tot va sorgir de manera natural. No hi érem per feina, però vam conèixer persones que ens van oferir fer un curs o workshop per la gent i vam gaudir molt d’allò i de la ciutat. Vam tornar a Espanya, però més endavant ens van trucar per fer uns altre cursos i vam començar a moure la possibilitat d’anar-hi a viure.
-Va ser fàcil, el canvi?
-Va ser costós, però un cop allà ens van començar a sorgir molts projectes. Nova York és una ciutat amb un elevat nivell cultural i una energia que o t’hi muntes i li segueixes el ritme, o t’arrossega.
-Com va sorgir la possibilitat de treballar amb Madonna?
-Alguns companys d’Espanya ens van comunicar que al diari El País s’havia publicat un article que deia que Madonna necessitava una bailaora de flamenc per a la seva gira Rebel Hear Tour. No vaig contemplar l’opció d’apuntar-me al càsting, perquè no n’he fet gaires a la meva vida i a més pensava que no es buscaria una bailaora radical o pura, sinó una de fusió. Però de cop, una alumna meva em va dir que era una gran oportunitat la de poder treballar amb una artista així, i em va començar a entrar una cosa a l’estómac…
-I finalment et vas presentar al càsting!
-Sí, perquè jo era fan de Madonna, i per veure l’ambient. Però quan vaig veure 2000 persones fent cua pel càsting fins la següent illa de cases vaig estar a punt de fer-me enrere de nou. Era a punt de marxar, però una alumna meva que era a la cua em va cridar i em va colar. Vaig fer el càsting en 3 dies, i des del primer moment el jurat semblava estar molt content. Quan em van demanar de ballar amb playback, em va sortir de l’ànima dir-los que jo ballava en directe, i que al meu costat hi tenia el meu marit, que era cantaor.
-I què va passar?
-El vaig introduir dins aquella prova. Teníem un sol minut, en un estudi de llum blanca i molt fred. Ens vam atrevir a fer un duo: ell cantava i feia palmes, i jo ballava. El millor és que no ens van tallar, ens van deixar actuar gairebé 5 minuts seguits, i ens van contractar. Aquest muntatge que va guanyar el càsting el podran veure els espectadors que vinguin dissabte a Martorell.
