El fotògraf martorellenc Josep Maria Palou ha estat reconegut l’octubre passat amb el Premi Josep Carreras del Begur Costa Brava International Film Festival, un guardó que distingeix la trajectòria de fotògrafs vinculats al món del cinema i que ret homenatge al mestre begurenc que va immortalitzar Elizabeth Taylor durant la seva icònica estada a la Costa Brava. Palou, advocat de professió i creador polifacètic, acumula una extensa obra fotogràfica centrada en l’univers cinematogràfic i musical, així com en els seus característics fotomuntatges, i manté viva una passió per la imatge que va iniciar l’any 1978 i que, des dels 70, ja combinava amb exposicions de dibuix, contes, teatre i una novel·la encara inèdita.
Què significa per a tu rebre el premi Josep Carreras al Begur Film Festival?
Qualsevol premi sempre és motiu de satisfacció o, com a mínim, d’agraïment. És un premi que donen al Festival de Cinema de Begur. N’hi han donat dos o tres i aquest any m’ha tocat a mi per la meva trajectòria recent en fotografia de pel·lícules, sobretot d’actors i directors. S’hi ha considerat que la meva feina mereixia aquest reconeixement.
Com vas viure la gala?
Primer em van comunicar que em donaven el premi i jo, evidentment, molt content. Dins del festival d’enguany, en un dels actes d’inici de la jornada, em van lliurar el guardó en públic. Em van dedicar unes paraules d’elogi que sempre m’avergonyeixen una mica, això de sentir parlar de mi davant meu, però va ser molt maco i agradable.
A més, Begur és un lloc especial per a tu. Per què?
Hi vaig molt sovint. Hi tenim una relació de fa anys. La meva vinculació artística amb Begur ve de lluny. Hi he fet vuit o nou exposicions. Les primeres que vaig fer fora de Martorell i Barcelona –on exposava sobretot músics en directe, de rock i de jazz– les vaig fer a Begur. El primer lloc on vaig exposar fotografia de cinema, de fet, va ser allà: una mostra pels carrers, amb lones grans de dos metres i mig per 90 centímetres, amb fotografies d’actors i directors. Aquella exposició es deia Celluloid People. Més endavant he continuat amb el nom Celluloid Faces, última exposició que vam fer coincidint amb el premi i el festival d’aquest any. Encara hi ha algunes fotografies penjades en locals del poble.
Ets advocat, però el 1978 vas començar a interessar-te per la fotografia, un món ben diferent.
Sempre m’ha agradat la música. Quan anava a concerts, i abans que tothom portés un mòbil a la butxaca, una manera d’endur-me una part del concert era fer-ne fotos. Em vaig comprar una càmera i vaig començar a fotografiar des del públic. Aleshores no tenia fotopass ni acreditacions, i tampoc no et posaven tants problemes. Només havies d’arribar aviat i ningú et deia res. A partir dels 90 es va complicar més i durant uns anys no en vaig fer perquè calien acreditacions i jo tenia molta feina.
Vaig tornar-hi amb força quan vaig fer la primera exposició de fotografia de concerts al Conservatori del Liceu, on jo era secretari de la Junta. La va presentar el pianista Francesc Burrull, un mestre del jazz del nostre país. A partir d’aquí en vaig fer moltes: a Begur, Barcelona, Martorell, Tossa de Mar… Vaig començar amb música i després vaig derivar cap al cinema, d’aquí el guardó del qual parlem.
Pel que fa al cinema, vas a molts festivals i estrenes?
Sobretot vaig a festivals, perquè és on es concentren més cares conegudes. El primer festival va ser Sitges, per casualitat. Hi venia Christopher Walken, un dels meus actors preferits. Vaig fer unes fotos molt interessants, una d’elles és de les meves preferides: ell mirant-me seriós, a dos metres. A partir d’aquí vaig agafar-li el gust. La fotografia de cinema és més glamurosa que la de concerts, i és un món que m’interessa molt. Vaig al Festival de Barcelona, al de Sitges, al de Donosti. M’agradaria anar també a Venècia o a Cannes, però l’accés és molt més restrictiu i acostuma a ser només per a mitjans especialitzats.
Quan fas un retrat, quin és el secret per captar l’essència d’un músic o un actor?
El que busco, o a vegades ni tan sols busco, és que em mirin. Que els seus ulls mirin la càmera. És una cosa que els companys del fossar sempre comenten en broma: “Com t’ho fas perquè et mirin sempre?”. No faig res especial, però acostuma a passar. Intento estar a prop i aconseguir que la mirada que em fan a mi la rebi també l’espectador de la fotografia. Per mi, això és el 90% d’un bon retrat.
Quins moments especials recordes en festivals o concerts?
Els que fem foto sovint diem que la fotografia et busca a tu. A vegades vas pel carrer i una imatge et “crida”. Recordo, per exemple, una foto de Penélope Cruz a Donosti: feia vent, se li va moure el cabell, mig perfil… una imatge preciosa, i en aquella ni tan sols em mirava.
En concerts, m’agrada molt fotografiar el moment en què surten a l’escenari, ja que tenen una mirada diferent. Una de les fotos que recordo amb més estima és de Woody Allen al Palau de la Música. Va mirar cap amunt, admirant l’espai, amb una expressió molt genuïna.
També n’he fet diverses de Johnny Depp. Una de les que més m’agrada és d’ell entrant a una roda de premsa, sense ulleres de sol, amb una tassa de cafè i una mirada directa cap a mi.
La gent pot veure les teves fotografies entre projecte i projecte, entre exposició i exposició, a les teves xarxes socials, oi?
A Instagram penjo gairebé cada dia una fotografia de creació. Tinc tres perfils. Un és @josep_maria_palou on publico imatges de creació pura, les coses més personals i peculiars que faig. També hi poso les fotos dels festivals de cinema perquè és la xarxa on tinc més visualitzacions, i és més fàcil ensenyar-les. Quan faig un festival, hi penjo una imatge cada dia durant un temps, i sempre en aquest perfil.
Després tinc un altre perfil dedicat només a música i rock, que es diu @ianstoneface. Finalment, en tinc un altre, que utilitzo menys, dedicat als viatges, que es diu @sempre_viatjaria. Hi penjo coses relacionades amb llocs que visito.
Quins són els propers projectes que tens previstos?
Ara mateix intentaré penjar, en algun lloc concorregut d’aquí, l’exposició Celluloid Faces, que és la que tinc exposada a Begur i que he de recuperar. Són unes 20 o 25 fotografies de gent molt famosa. Les últimes que hi he incorporat són Angelina Jolie, Jennifer Lawrence, Richard Gere…Gent que he fotografiat darrerament. M’agradaria mostrar-la a partir del gener, però també depèn de la feina, perquè no tinc tot el temps que voldria.
Després tinc pendent una altra exposició des de fa un parell d’anys, que es diu Cars and Girls. Són unes 20 fotografies que combinen cotxes i noies en una mateixa imatge, sovint ensamblades. És una sèrie que m’agrada molt i que voldria trobar on exhibir-la.
