El martorellenc Àlex Ribes és l’autor de Benvolgut o no (Viena Edicions), un recull d’enginyoses rèpliques que fa l’autor al seu blog Societat Anònima, en què respon la intolerància i els insults, presents a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, a través d’una carta que comença amb el títol del llibre. Aquesta tarda l’ha presentat a la sala polivalent de la biblioteca, acompanyat de l’escriptor local Andreu González.
Àlex Ribes és tècnic especialista en Imatge i So, diplomat en Turisme i professor de diferents programes acadèmics audiovisuals. Les seves novel·les han guanyat tres vegades el Premi Vila de Martorell. Ha col·laborat a L’Informador de Martorell i al blog col·lectiu Des de la Mediterrània. És responsable, des de 2010, del blog Societat Anònima que compta amb prop de 20.000 fidels seguidors i uns cinc milions de visites.
Com s’ho fa per tenir tants seguidors al blog?
Hi escric gairebé cada dia. És molt d’esforç, però a mi m’agrada molt escriure. Faig el que puc. Sovint penso l’article, mentre torno de la feina en cotxe cap a Martorell, i l’escric al matí.
D’on va sorgir la idea d’escriure el blog?
És una història curiosa. Un dia vaig escriure una carta a L’Informador que es deia Paisatges humans i pretenia parlar d’immigració, convivència i respecte. Suposo que al director, aleshores Andreu González, li va agradar i em va trucar per col·laborar periòdicament en una columna que es deia Societat Anònima. A partir d’aquí, vaig pensar que era una llàstima escriure articles i que només tinguessin validesa una setmana i vagi decidir crear el meu blog. Era el 2010, coincidint amb l’inici del procés independentista. Em vaig adonar que algunes persones feien servir les xarxes socials per a elaborar discursos d’odi i em vaig centrar en la denúncia de situacions de catalanofòbia, però també homofòbia, racisme o xenofòbia. Tot allò que, en la meva modesta opinió, complica la convivència a la nostra societat.
El llibre està dividit en cinc parts. Parla d’idioma, fòbies, procés, personatges i d’Espanya com a país divertit. 
Escric diàriament en base a la immediatesa de l’actualitat. A l’editorial em van recomanar dividir el llibre en diferents parts, aglutinar els articles per temes, per tal d’elaborar un producte més literari. Vaig fer un important procés de selecció per a aconseguir un número de pàgines comercialment viable. Són articles recents, que tenen validesa temporal. Denuncio sense agressivitat, fent servir l’humor i la ironia per donar resposta. Denuncio idees, no persones.
“Hi ha massa ciutadans acrítics que insulten quan els treuen de la zona de confort”, diu al llibre. A què es refereix?
Tot el que ens tregui del que hem pensat tota la vida ens inquieta. Els psicòlegs en diuen dissonància cognitiva. Per exemple, el bilingüisme no és entès per molts monolingües, que pensen que parlem català per molestar. Negar la riquesa cultural i la realitat lingüística és surrealista i rebutjable. Les xarxes socials són una barra lliure per dir el primer que se’t passa pel cap. Hi ha molt ‘cunyadisme’, és a dir, gent que es comporta com el típic cunyat que sembla que ho sap tot. El ‘cunyadisme’ també és present a la política, transformant-la en low cost o política escombraria. Els mitjans de comunicació reforcen aquest discurs. Hi ha intoxicadors i intoxicats. Aquests últims repeteixen a les xarxes el discurs tòpic, sense cap mena de reflexió personal. Amb la calatonofòbia està passant això.
