Dissabte 24 de gener, a les 20.00 h, el Teatre El Progrés acollirà l’obra Teoria King Kong, interpretada per l’actriu Maria Pau Pigem. Es tracta de l’adaptació escènica de l’assaig del feminisme i la teoria de gènere de la cineasta i novel·lista Virginie Despentes. Hi aborda, des de l’experiència personal, qüestions com la violència, el desig, la moral i el patriarcat.
Amb un estil directe i reflexiu, Despentes desgrana episodis vitals que interpreta com a conseqüència d’una societat heteropatriarcal, tot establint també una relació entre patriarcat i capitalisme.
Un text publicat originalment en francès l’any 2006 per Éditions Grasset. La traducció al català, a càrrec de Marina Espasa, va ser publicada el 2018 per L’Altra Editorial amb pròleg de Maria Cabrera. Una obra de gran poder transformador que, portada a escena, convida a la reflexió, al canvi i a l’acció.
Parlem amb Maria Pau Pigem, actriu que interpreta el monòleg ‘Teoria King Kong’. Com afrontes el repte d’interpretar un text tan personal i tan directe?
Quan vaig llegir l’assaig de Virginie Despentes, em va anar molt al fons. Vaig pensar que era un monòleg i, des de fa temps, estem treballant aquesta idea. És un text tan ben escrit que em costa poc dir-lo, perquè és molt lúcid. La gran feina és memoritzar tantes pàgines d’un monòleg. Però el que diu és tan clar i tan potent que, d’alguna manera, facilita molt el dir-ho.
És una adaptació de l’assaig que Despentes va publicar el 2006, considerat clau dins del feminisme i la teoria de gènere. Quins punts en destacaries?
En destacaria sobretot el to punk, desenfadat i desacomplexat. Parla de la seva experiència com a dona que volia ser escriptora i que veu que amb una feina assalariada convencional és gairebé impossible dedicar-se a escriure. Explica també com, amb 17 anys, tornant d’un viatge amb una amiga, va ser violada per tres homes, i com això la porta a explorar el trauma de la violació i, posteriorment, a acabar exercint la prostitució de manera ocasional.
Hi ha moltes coses a destacar, però una frase que m’encanta és quan diu que veu poca diferència entre la feina assalariada legal i la prostitució, entre la seducció femenina i la prostitució civil. Va a llocs que ens fan reflexionar profundament sobre el sistema en què vivim: capitalista i patriarcal.
Hi ha algun posicionament al llibre o al monòleg al respecte de la prostitució?
No. Ella no entra en el debat sobre si és abolicionista o no. Simplement parla de la seva experiència. Jo tampoc hi entro. El que fa és mostrar com de fàcil és, en aquesta societat, entrar en aquest tipus d’interacció econòmica vinculada al sexe. No planteja el debat teòric. Parla des de la vivència i, a partir d’aquí, dibuixa un sistema.
El que m’agrada és aquest feminisme punk. Un feminisme que trenca barreres i que també qüestiona certs rols femenins acomodats, com la idea de dependre econòmicament d’un home. És necessari per al debat.
No es queda en les petites coses. És desacomplexada. Hi ha un moment en què diu que, si no vingués del punk rock, li faria vergonya ser qui és; però com que ve del punk rock, n’està orgullosa. Això ho diu tot.
El text qüestiona la violència, el desig, la moral i el patriarcat, que ella vincula també al capitalisme.
Sí, el patriarcat és una eina del capitalisme. I m’agrada que no sigui un monòleg només per a dones, sinó també per a homes. Els homes també són víctimes d’un patriarcat que els exigeix ser d’una determinada manera i que no escolta la diversitat de formes de ser home. És una eina de sotmetiment per a tothom.
Què fa que el text continuï sent tan vigent avui?
Tenim al poder senyors perversos i narcisistes com Trump, Netanyahu i tants altres. Tristament, és més actual que mai. Com deia algú de la companyia: és dolorosament vigent.
Què pot esperar el públic que vingui a veure ‘Teoria King Kong’ aquest dissabte?
La gent viu un viatge d’una intensitat brutal. Diuen que se’ls fa curt, que tenien prejudicis sobre els monòlegs pensant que poden ser feixucs, i en canvi aquesta hora llarga passa volant. I molts surten amb ganes d’agafar el llibre i devorar-lo.
Nosaltres fem aproximadament una tercera part del llibre, però l’adaptació de M. Àngels Cabré en conserva l’essència. Hi ha reflexions tan potents i llumetes de lucidesa tan intenses que després vols assaborir-les amb calma, llegint el text original.
Ens pots donar algun exemple d’aquestes altres “llumetes”?
Ella diu que parla com a proletària de la feminitat. Explica que, quan cobrava l’atur, sentia ràbia per ser una marginada, però no vergonya. I diu que com a dona tampoc sent vergonya per no ser “una tia boníssima”, però que el sistema et fa sentir que no hauries d’estar aquí. Després fa un recorregut per totes les dones que queden fora de la norma social, però també pels homes que se senten fora del sistema. I al final et preguntes: qui se sent realment còmode en aquest sistema? Segurament quatre macrobillonaris que ho estan destrossant tot.
Qui no s’hauria de perdre aquesta funció?
Ningú. Hi ha companys que diuen que això ho hauria de veure la gent jove, que hauria d’estar a les escoles. Jo diria que, a partir dels 17 anys, tothom. Hi ha moments molt punyents, però és un espectacle per a dones, homes i “els altres”, com diu ella. Per incloure’ns-hi tots i, d’una vegada, fer saltar tot pels aires.
