Maria Barbal: “Som nosaltres qui ens neguem llibertats a certa edat, no pas l’entorn”

248

Maria Barbal acaba de publicar una nova novel·la, titulada Tàndem, que posa sobre la taula la dimensió dels sentiments humans en persones grans. Els protagonistes són dues persones que han passat la seixantena d’anys -l’Armand i l’Elena-, que es coneixen en un centre cívic i s’atrauen. Això origina un seguit d’experiències i fa aflorar sentiments que semblaven enterrats més a causa dels límits mentals establerts per cadascú que no pas per l’entorn més immediat o pel conjunt de la societat.

L’autora ha presentat Tàndem aquesta tarda a través de la plataforma martorelldigital.cat. Una obra editada per Grup 62 i que acaba d’obtenir el premi Josep Pla 2021. Abans de la cita amb els internautes, Barbal ha estat entrevistada pels micròfons de Ràdio Martorell.

Maria, la seva primera novel·la, Pedra de tartera (1984), obre un cicle novel·lístic que té en el Pallars l’escenari protagonista. Aquesta darrera, en canvi, s’ambienta a Sants, a Barcelona. Així doncs, A l’amic escocès, l’anterior treball, tanca el cicle pallarès, d’alguna manera?

Es difícil dir-ho, perquè mentre un pot escriure sempre té un camp obert a retornar a temes que l’interessen. Sens dubte, el que jo he anat escrivint es desenvolupa fonamentalment en aquest espai i amb els seus personatges. Sento que amb l’obra A l’amic escocès es pot haver acabat aquest cicle, però això no vol dir que no escrigui més sobre el Pallars.

Ara l’acció es desplaça a Barcelona, concretament al barri de Sants.

Efectivament. Jo fa bastants anys que visc a Barcelona i en conec prou bé uns quants barris. Un d’ells és el de Sants. No hi visc, però el conec una mica. Llavors l’argument de la història el vaig situar al barri de Sants perquè em resulta atractiu tal i com està dissenyat, amb el seu sorollós carrer de Santsque el recorre de dalt a baix, o l’Espanya Industrial i totes les placetes que hi ha. I és aquí on es mouen els dos personatges, l’Armand i l’Elena.

La història que viuen l’Armand i l’Elena és una manera de reivindicar que les històries d’amor les podem viure en qualsevol etapa de la vida?

Sí, ho podríem mirar així. En realitat, de fet, la novel·la planteja alguns temes com ara la caducitat dels sentiments, i es pregunta…és que quan som grans ja no sentim com abans? No ens podem enamorar? No podem odiar? Potser parlar d’odi no estaria prou justificat, però la novel·la planteja aquest sentiment d’atracció de dues persones ja grans.

A la vida acabem sent uns supervivents de nosaltres mateixos, com a ‘Tàndem’?

Jo penso que sí, que és bastant freqüent. Potser és la meva sensació, no he fet cap estadística, però crec que la persona va fent tots els passos que li toquen fer: s’ha aparellat, ha tingut fills, ha fet una feina que li ha interessat. Però en un moment determinat, tots aquests elements han perdut vitalitat: la feina s’ha acabat, la parella fa molts anys que viu junta i els fills ja fan la seva vida. Jo crec que se centra sovint en una supervivència, no pas a viure, sinó a sobreviure, i és un estat que jo crec que no és gaire recomanable, i que la novel·la planteja directament.

Així, a totes les etapes de la vida ens hem d’anar marcant nous reptes?

Som nosaltres mateixos sovint els que ens tanquem en una situació. La rutina ens deixa congelats, podríem dir, i ens neguem una certa llibertat, quan no caldria. Podríem continuar tenint un vano d’activitat, de llibertat, de relacions que moltíssimes vegades no és la societat i el nostre entorn qui ens les prohibeix, sinó nosaltres mateixos.

La novel·la planteja que les coses no sempre són així i obre nous objectius?

Sí, de fet jo no pretenc establir un camí o unes guies al lector, sinó que senzillament explico una història en la que tots aquests elements hi son presents, i crec que ens poden fer reflexionar. A part de llegir-la i saber com els personatges se’n surten o no, podem reflexionar sobre nosaltres mateixos, la nostra vida.

Els personatges que apareixen a ‘Tàndem’ són inspirats en alguna persona real o responen a la ficció?

Tots són personatges ficticis, no els he basat en persones reals. Però alhora em resulten propers. Podrien ser companys d’alguna activitat, podrien ser veïns, podrien ser amics…però no m’he basat en persones determinades, això resultaria perillós.

Per a quin públic pot ser més adequada la seva lectura?

Jo crec que és un llibre fàcil de llegir, àgil, no massa extens, amb una amplitud de lectors que a mi em sembla força gran. A partir d’una determinada edat, per exemple sobre els 30 anys en amunt, pot ser un llibre que agradi més, que interessi, que ho faci passar bé, però depèn del lector, de les seves circumstàncies i dels seus gustos. Veient tots els comentaris que m’han fet després de llegir el llibre, crec que s’escauria molt bé en homes i dones a partir dels 30, però podria ser també per sota. No hi ha res massa complex com per a que no es pugui llegir abans.