Dins la campanya Cap Butaca Buida, aquest dissabte a partir de les 21.00h arriba a El Progrés l’actriu Mercè Comes, portant l’obra Moltes Mercès. Un monòleg que fa un trajecte per la seva trajectòria professional i també personal, i que aprofundeix en aspectes poc coneguts per al gran públic. Una hora i mitja on Comes es lliura al públic amb el seu inconfusible estil humorístic que tant ha marcat la seva carrera. Podeu adquirir les localitats a entrades.martorell.cat.
Coneguda pel gran públic pels seus 10 anys a la companyia La Cubana i pels seus papers a sèries com ara Nissaga de Poder, Teresina SA, Pedralbes Centre o Plats Bruts, entre molts d’altres, Comes considera que se l’ha conegut poc per la seva vessant dramàtica, que també ha portat i gaudit als escenaris. El teatre és la seva vida, com ens demostra en la següent entrevista.
Mercè, fes-nos cinc cèntims d’aquest nou espectacle que portes a Martorell
És un monòleg que és més que la meva història professional, ja que hi descric una trajectòria vital, des que vaig néixer i fins i tot una mica més enllà. Hi explico moltes coses que la gent no coneix, a no ser que entri a la viquipèdia.
Quin tipus de coses hi expliques?
Les que he fet de teatre, evidentment, perquè la meva vida és teatre, però també com a persona. Moltes coses que he fet a la vida o que m’han passat treballant i que són molt divertides i que han contribuït a que jo hagi tingut aquesta trajectòria fins ara. Per tant, més que parlar dels meus èxits, parlo de la meva vida.
Com va sorgir la idea?
És una d’aquelles coses que de vegades em passen. Va néixer un dia que estava al balcó de casa meva, a Sitges, mirant el mar…feia solet i estava molt tranquil·leta, i vaig començar a pensar com m’havia anat la meva trajectòria fins arribar al dia d’avui. El meu cap va anar fent un fil de tot plegat, i vaig pensar que estava bé i que podria ser bonic d’explicar-ho i que la gent sàpiga que, tot i que poden passar coses que no són gaire agradables tot ha anat bé. I em vaig posar a escriure-ho.
I aquí hi entra en Joan Valentí, qui dirigeix l’espectacle…
Sí. Jo vaig escriure contingut per fer una enciclopèdia i amb el Joan Valentí ens vam trobar per arreglar-ho. Ho vam anar comprimint, vam deixar les coses que ens resultaven més divertides i curioses, i ho hem acompanyat de fotografies, de músiques i de tot un compendi de coses. Són molt agradables i divertides. Sempre procuro treure la part divertida de les coses, encara que siguin serioses.
Dient-se Moltes Mercès cal suposar que juga amb el teu nom, oi?
Sí, i a més es diu així perquè aquest monòleg està fet des d’un punt en el que em sento molt feliç, i hi dono les gràcies a tothom qui ha intercedit en aquest fil o continuació de la meva vida, a tothom a qui he anat trobant i que m’ha ajudat. I dic “moltes gràcies” a tota la gent a qui li haig de donar les gràcies, cosa que m’agrada molt.
I el títol també juga amb el fet de trobar moltes ‘Mercès’ Comes diferents, atès que hi fas un repàs tan exhaustiu de la teva vida i professió?
Sí, hi ha moltes ‘Mercès’ o moltes etapes de la meva vida que la gent no es pot imaginar i que, vistes des d’ara, són molt divertides.
Has fet teatre participant en obres com La corona d’espines, Fugaç, 23 centímetres o Toc toc. I en es 10 anys en que vas formar part de La Cubana, amb Cómeme el coco, negro, Cegada de amor, La tempestat o Gente bien, el musical. Et sembla bé que la gent t’associï tant amb La Cubana?
No em desagrada ni em molesta que m’ho diguin, però a part de La Cubana he fet moltes altres coses i molt diferents, tant al teatre com a la tele.
El públic català sempre recordarà i segueix admirant una sèrie en la que hi participaves com a una de les protagonistes. Les Teresines…
Això sí que m’agrada! I em sento molt orgullosa d’haver fer les Teresines, tot i que haig de dir que va ser duríssim i molt difícil. Van ser dies de no dormir i de no viure…però després va ser preciós, perquè el resultat va ser meravellós. A més, per mi va ser especial, perquè jo sóc de Gràcia, i me’n sento molt orgullosa.
Altres participacions televisives van ser a la sitcom Plats Bruts, a sèries com Secrets de Família, Pedralbes Centre i molt especialment a Nissaga de Poder, on vas interpretar un paper -el de la cartera del poble- que cada cop va anar prenent més rellevància a la sèrie…Amb què et quedes, de tot plegat?
Em quedo amb el fet que m’ho he passat molt bé i he fet grans amics, que ja son de la vida quotidiana. Estic sumament orgullosa de tres projectes que crec que han sigut bastant trencadors a la tele: Teresina SA, Nissaga de Poder i Plats Bruts. Son tres productes molt punyents i n’estic molt contenta i orgullosa.
A Plats Bruts hi vas participar en la segona temporada, fent el paper de la iaia Sunción, l’àvia del David, que aterra a aquell pis de solters…Com va anar?
Amb el Joel Joan ens coneixem molt i un dia em va trucar i em va demanar que fes el paper de la seva àvia. Una àvia que no sentia però que després resulta que ho sentia tot, que de cop no hi veia però que després ho veia tot…em va encantar poder fer un paper així. M’ho vaig passar molt bé, vam riure molt, va ser una època de diversió molt gran i jo estava súper contenta.
En aquella segona temporada prenies el relleu, d’alguna manera, a la Carbonell (Anna Maria Barbany) que era qui havia acompanyat el David i el Lopes en aquella casa a la primera temporada. Era un llistó molt alt?
No em vaig plantejar que fos com una substitució i a més, no soc una persona competitiva. La Carbonell, és a dir, l’Anna Maria Barbany, és fantàstica, i jo em vaig plantejar de fer el personatge que m’havien dit i punt.
Què t’agrada més fer, teatre o televisió?
A mi em diverteix tota la meva feina. Fer tele és divertit, tens menys compromís que fent teatre, que és la cosa més espectacular del món. Molta gent em pregunta sovint: “i no et canses de fer cada dia el mateix?”, i jo els dic que en cap moment faig cada dia el mateix!
Per què?
Perquè fer una obra de teatre pujant a l’escenari i dient “aquí estic jo, i no puc fer res per rectificar-me!” té una connotació interior d’adrenalina que no es pot comparar a res més. És meravellós i la sensació que tens quan acabes no es pot comparar a res més. Si haig de valorar i dir què és més gratificant, et diré que el teatre.
I parlant dels teus papers, normalment t’hem vist fent comèdia més que no pas drama. T’hauria agradat explorar més altres registres i papers?
És curiós perquè quan vaig començar a fer teatre, com a aficionada cap als 14 o 15 anys i després teatre compromès i de protesta, sempre havia fet papers dramàtics, i de cop vaig passar a fer papers còmics. Recordo que poc després de deixar La Cubana, la Rosa Maria Sardà em va trucar per participar a Fugaç, una obra que feien al Teatre Romea i que estava dirigida pel Josep Maria Benet i Jornet. I jo li vaig preguntar a la Sardà: “Com és que m’has trucat a mi per fer un paper dramàtic?”.
I què et va respondre, ella?
Em va dir: “Mira, una bona actriu còmica sempre pot ser una bona actriu dramàtica, cosa que al revés no passa”. Jo em vaig quedar pensant en allò i vaig dir “potser sí”, perquè quan feia papers dramàtics tothom deia que ho feia la mar de bé. Però haig de dir que la qüestió de fer tants papers còmics és “culpa” de la gent que em munta les obres de teatre. Perquè si em diuen de fer una peça dramàtica la faré. I si és còmica, doncs també.
Per tant, estàs d’acord amb aquella afirmació que diu que és més difícil fer riure que fer plorar?
Sí, i t’ho dic amb la mà al cor. La gent és més a prop de plorar que de riure. Tot plegat fa més plorar que riure, i és dificil a nivell actoral interpretar papers còmics. En el còmic hi ha una ratlleta molt prima que separa el no arribar a fer riure i el fer massa riure. Si fas massa riure allò no funciona, i si no arribes a la ratlleta tampoc funciona. Per tant, la comicitat és un punt molt difícil i s’ha de tenir un punt de sinceritat perquè per fer teatre s’ha de ser una persona més aviat positiva i amb sentit de l’humor, i molt a punt de riure’s d’un mateix. I és un do que es té o no es té, que no es pot estudiar. I sembla que aquest punt sí que el tinc, i me n’alegro molt, perquè així la gent és feliç, i jo també.
Per acabar, cal recordar que Moltes Mercès s’emmarca en la campanya ‘Cap Butaca Buida’ que aquest dissabte 22 de març vol omplir 80.000 localitats de prop de 200 teatres catalans, una mena de ‘Diada del teatre’ sense precedents.
Sempre ho dic: el públic el necessitem, perquè si no, el teatre moriria. Si no vingués a veure’ns ningú, els actors estaríem allà dalt molt monos però sols. De vegades hi ha gent a qui anar al teatre li fa mandra, però després, quan estàs allà i gaudeixies d’una bona estona, penses en lo bé que t’ho has passat i com n’ha sigut d’agradable. I qui és a dalt de l’escenari ha de ser generós per donar tot allò que la gent vol per ser feliç, una comunicació entre el públic i l’actor o l’actriu.
Anima’ns la concurrència a participar-hi…
Us dic una cosa: martorellencs i martorellenques, he vingut a fer pregons al vostre poble i ara us espero de tot cor al teatre per a que vingueu a estar amb mi una horeta i mitja escassa, explicar-vos les meves cosetes i que vosaltres les escolteu i rigueu! Com diu la ressenya de l’obra: “Rieu, de vegades és difícil, ho sé, però intenteu riure! Potser fa arrugues a la cara, però esborra les de la ment!”. Una estona de riure és molt bona per al cervell.
