La fotoperiodista Mònica Parra Ràfols ha presentat aquesta tarda a la Biblioteca Martorell el llibre Migrar i resistir. Històries de l’últim èxode a Europa (Editorial Descontrol). L’autora de Sant Just Desvern mostra, a través de les imatges, la cruesa de la situació i denuncia així la vulnerabilitat amb la que, en ple continent europeu, viuen molts refugiats de conflictes bèl·lics. La martorellenca Charo Gómez ha presentat l’autora.
El llibre està escrit en primera persona i narra la seva experiència. La Mònica comença fotografiant, documentant i denunciant la situació als camps de refugiats i, corpresa per tot allò que veu, deixa la càmera a una banda i decideix ajudar i fer costat a aquelles persones. Una experiència concentrada al llarg de tres anys que no l’ha deixat indiferent i que li ha fet replantejar moltes coses.
Parra explica més detalls de l’obra en una entrevista al programa Martorelletres de Ràdio Martorell.
Mònica, tenim entès que aquest llibre sorgeix fruit de la casualitat durant unes vacances a Polònia?
Sí, va començar per casualitat. Estàvem de vacances i sortíem del camp de concentració d’Auswitz, quan vam anar a un bar a seure. Allà vaig veure, a una portada d’un diari, la imatge d’un pare fent passar una nena per una concertina a Hongria. Casualment, Hongria era el país al que continuàvem a vacances, i allà ja ens vam trobar tot el drama de persones refugiades i migrants en aquelles vies de tren, la policia cridant, camps on a la gent se li tirava el menjar per sobre de la reixa…un desastre, i vaig decidir continuar.
Com et va afectar veure una escena com aquella a l’estació de tren de Budapest?
Em va deixar en shock. Em va costar molt de temps assimilar que allò estava passant a Europa. No pensava que es pogués maltractar tant les persones i tractar-les amb aquest menyspreu i posar-les en llocs amb condicions inhumanes. Em va costar molt assumir que vivíem en aquesta Europa tan negra i cruel, no ho hagués pensat mai. Després vaig pensar que en els següents viatges se’m trauria aquesta angoixa i que tot milloraria, però em vaig adonar que aquesta Europa estava allà per quedar-se i que a partir d’aleshores funcionaria d’aquella manera.
Abordar aquesta realitat existent als campaments de refugiats ha suposat per a tu seqüeles físiques i psicològiques d’algun tipus?
De fet, ara quan faig presentacions, dic que començo a estar bé de l’últim viatge que vaig fer, l’abril 2018. No és només per totes les històries de persones que veus i pel maltracte constant, sinó perquè és inhumà i a mi m’ha costat molt assimilar aquesta inhumanitat. He vist coses que mai pensava que veuria, i m’ha costat molt pair la impotència, saber que només podem fer una mica la denúncia i el que ens pugui tocar al nostre quilòmetre quadrat, i assimilar que vivim en aquest a realitat.
Ha estat una mena de lliçó de vida per a tu, aquest llibre?
Sí, he après més en aquests tres anys que tota la meva vida. He rebut una lliçó de persones, de gents, d’històries humanes, de superació, de resistència, de resiliència, de gent que ha superat obstacles infinits i que a mi m’han fet revisar molt els privilegis i les vides que tenim. I dir que sí, que nosaltres també ens podem queixar, però que hi ha molta gent que està molt pitjor, i que el que hem de fer és utilitizar aquests privilegis nostres per ajudar-los.
Al llibre parles de punts crítics de les rutes migratòries de refugiats, com ara la jungla de Calais; la ciutat macedònia de Gevgelija, o els camps grecs de Lesbos o Idomeni, o la frontera italiana de Ventimiglia. Per a què et serveixen, aquests punts de referència?
Jo el que pretenia és que la gent pogués veure amb els meus ulls i sentir amb el meu cor tot el que jo sentia, fer una mica una catarsi. Per això, el llibre no té massa filtres. Vaig començar a vomitar-hi molts pensaments, injustícies vistes, sentiments, barreja de moltes coses…però això fet insconscientment. I arriba molt al lector, em diuen que els provoca angoixa. He aconseguit el que volia sense pensar-hi massa, només vomitant el que havia vist i sentit. És molt fort. I si ho expliques com ho sents, arribes molt al lector.
Fins a quin punt arribes a empatitzar amb la realitat d’aquesta gent que ha viscut guerres i a qui se’ls ha destruït les seves vides?
He fet una mica de pedagogia, d’empatitzar, d’entendre que això ens pot passar a nosaltres, que ningú no està exempt que això passi. Som un món súper vulnerable i estem fent malabarismes. Hi ha molts països amb problemes de misèria, de guerra, de canvi climàtic…cal que obrim els ulls, empatitzem i intentem ajudar com poguem amb les persones que han vingut, i pensar que això ens pot passar a nosaltres, que no som més que ningú. A Ucraïna no es podien creure que es trobarien com estan ara si els ho preguntem fa tres mesos.
Expliques que en un moment determinat vas prendre la decisió de deixar la càmera i arremangar-te per ajudar la gent…
Sí, va haver-hi un moment en el que jo no era capaç de fer fotos perquè em sobrepassava la situació. La càmera em tremolava i no enfocava…estava més per anar allà a ajudar que no pas per fer la foto. Vaig dir als meus companys que necessitava ajudar aquella gent, i més que ajudar, acompanyar-los emocionalment, seure a parlar amb ells, fer un cafè.
Voluntat, força i capacitat de posar el teu gra de sorra per ajudar aquesta gent…
Jo ho he vist com una responsabilitat ciutadana, de tu a tu, de persona a persona. Som centenars de persones a tot Europa que s’estan deixant la pell, la vida, els diners, i que han deixat la parella, la família i la feina per anar a donar un cop de mà, és una feina ciutadana i de gent de peu.
Per acabar, volíem preguntar-te per l’agència Fotomovimiento, de la que en formes part.
Doncs que vam néixer l’any 2011 a Barcelona amb el moviment del 15M. Per tant, portem uns quants anys junts. Ens dediquem a fer voluntarisme, i a denunciar les injusticies i vulneracions de drets mitjançant les fotografies. Sigui a Catalunya, a Espanya o a qualsevol conflicte o crisi de persones refugiades.
