Les 12 de la nit del 31 d’agost de 2021 és l’hora i la data que marca un abans i un després, que tanca una era de l’actual peatge de Martorell. Una infraestructura que funcionava, de manera ininterrompuda, des de feia quasi mig segle en plena autopista AP-7, i que ara queda alliberada. Sense pagament. Sense que els seus usuaris hagin de gratar-se la butxaca o, millor dit, exhibir la targeta de crèdit. I no quedarà alliberada en solitari: l’acompanyaran un altre tram de l’AP-7, tota l’AP-2, la C-32 i la C-33. És el punt i final al període de concessió a empreses privades que n’han fet el manteniment durant tot aquest temps.
Així doncs, des de l’1 de setembre, les administracions públiques passen a prendre el domini d’aquestes vies. I s’obrirà un nou debat. De quina manera podran fer front al costós manteniment d’aquestes vies ràpides? Reflexions i cabòries de futur a banda, centrem-nos en el fet present i mirem enrere, per entendre que, a l’igual que el peatge ha tingut una caducitat, també va tenir un inici. El començament d’aquesta relació d’amor-odi entre el peatge i Martorell.
El punt de partida: 15 de gener de 1972
Fa 49 anys, 7 mesos i 15 dies, s’inaugurava l’autopista de peatge entre Molins de Rei i Martorell. No era el primer tram d’autopista de pagament construïda a Catalunya. Li havien passat al davant la de Barcelona-Montgat-Mataró i el tram Granollers-Maçanet de la Selva. Però en tot cas, la inauguració de la nova autopista va ser tot un esdeveniment en aquell Martorell de principis del 1972.
L’historiador local Ferran Balanza ens recupera un article de La Vanguardia del dia 23 d’abril de 1971 en el que s’insinua quina era la concepció que es tenia de les autopistes de pagament en aquells temps.
Ferran Balanza, historiador
I va arribar el gran dia. Dissabte 15 de gener de 1972. 3 de la tarda. Just en el mateix emplaçament on es troba el peatge actual, les autoritats van estrenar l’obra magna. Hi era el Ministre d’Obres Públiques, Gonzalo Fernández de la Mora; el Capità general de Catalunya, Nogueras Márquez; el Governador Civil, Tomás Pelayo Ros; el president de la Diputació de Barcelona, José María de Muller i de Abadal; i l’alcalde de Martorell, Josep Bonastre Mestres, entre d’altres autoritats, que van inaugurar l’autopista i el seu corresponent peatge. Els van acompanyar la pubilleta i la pubilla de Martorell. La pubilleta d’aleshores era la Maria Teresa Cateura i Virgili. I la pubilla, la Carme Gil Ureña, qui fa memòria. La Carme Gil recorda que, aleshores, el peatge quedava visualment molt més lluny del poble que no pas ara. I descriu la inauguració com un acte per a autoritats, no pas per a la societat civil de l’època.
Carme Gil, pubilla de Martorell any 1972
De fet, aquell dia es van obrir dos dels quatre carrils de què constava la nova autopista. Els altres dos ja s’havien obert dies abans, el 23 de desembre. I el motiu va ser l’esfondrament de l’històric pont de Molins de Rei que havia succeït el 5 de desembre. Balanza recorda un Llobregat rebel i indomable, que va tombar 2 ponts en poc temps i que va obligar a fer-ne 3 per sustentar l’autopista.
Per tot plegat, el peatge no va posar-se en funcionament el mateix dia de la inauguració, sinó la nit del 29 de febrer, mes i mig després. Els primers preus per als conductors anaven de les 10 pessetes, per a les motos de dos eixos, a les 25 pessetes que havien de pagar turismes, camions i furgonetes i, com a preu màxim, les 70 pessetes per als grans autocars.
Posat en marxa el peatge, calia que passessin dies, setmanes, mesos i els anys per valorar pros i contres. Just un any després d’inaugurar-lo, La Vanguardia publicava un article on lloava la infraestructura destacant que havia doblat el trànsit. Però ben aviat la concessionària puja els preus i la percepció de la ciutadania empitjora. El juliol de 1975, tres anys després de la inauguració, el setmanari ‘Martorell’ fa una portada amb dues fotografies del peatge en el que lamenta l’augment de preus, entre un 16 i un 20%.
Accions de protesta contra els peatges
El malestar s’intensifica a finals dels anys 90. Jordi Carrillo, regidor a l’Ajuntament de Gelida, impulsa un moviment contrari al sistema de peatges. El sotasignen 16 ajuntaments, 4 consells comarcals, 2 associacions municipalistes i 3 cambres de comerç, entre d’altres. És la ‘Declaració de Gelida’. El desigual repartiment dels peatges arreu de l’estat i la seva concentració massiva a Catalunya començaven a crear malestar.
Les mobilitzacions i accions de protesta de col·lectius i institucions van comportar, això sí, l’alliberament d’alguns peatges i algunes rebaixes de preus. Però mentrestant, la concessionària Acesa tenia uns altres propòsits i intencions: proposava l’any 2005 generalitzar els peatges a tota la xarxa viària catalana i a la resta d’Espanya com a condicionant per tal de millorar aquestes vies, que precisaven de grans quantitats de diners per al seu manteniment.
Un altre episodi calent, amb el peatge com a testimoni, és la monumental cua de 75 quilòmetres que es va generar a finals de juliol del 2007 entre Martorell i Tarragona. Tot això abans que arribés el moviment No vull pagar, la primavera de 2012. Ara, 9 anys després, ja no serà necessari fer-ho.
El debat és obert i la història, cíclica
Els peatges són la recreació moderna dels ‘pontatges’, els controls de pas amb pagament incorporat que s’establien sobre els ponts dels principals camins del Principat. És a dir, que Martorell abans de tenir peatge va tenir pontatges. L’historiador Ferran Balanza explica que un dels documents escrits més antics, demostren que ja fa molts segles que els espais de l’antiga Via Augusta de Cadis a Roma tenien el seu preu en passar entre l’Ataix i el pla de Montserrat.
Ferran Balanza, historiador
Pontatges al voltant de vies de comunicació cada cop més concorregudes, que al segle XIX (en concret, l’any 1863), ja van provocar protestes dels veïns per l’intens trànsit de carruatges al voltant dels actuals carrers d’Anselm Clavé, Pere Puig i Francesc Santacana. Conseqüència d’allò, el trànsit rodat es desviarà extramurs, cap al carrer del Mur. Balanza recorda com a finals dels anys 50 del segle passat, molt jovent martorellenc s’enfilava en algun punt proper a la via i matava les hores comptant quants cotxes pujaven i baixaven pel carrer. Poc més d’una dècada més tard, arribava l’autopista i el seu peatge.
L’autopista seguirà. El peatge, de moment, no. Es tanca així un període de 49 anys 7 mesos i 15 dies de durada, sense saber si a curt, mitjà o llarg termini en començarà un altre. Som en temps d’incerteses, tot i que mentrestant, aquestes plataformes romboïdals de color taronja, les cabines, els carrils i les barreres deixaran de formar part del nostre paisatge just a sota de la serra de l’Ataix. Si més no durant un temps, Martorell deixarà de ser, a ulls forasters, el poble del peatge.
