Pol Bargués: “La societat ha perdut la confiança en les intervencions humanitàries per la pau”

1206
Pol Bargués
Pol Bargués

La Biblioteca Martorell ha acollit aquest vespre la presentació de Deferring Peace in International Statebuilding Difference, Resilience and Critique. Un llibre escrit pel doctor en Relacions Internacionals per la Westminster University i periodista Pol Bargués. El martorellenc reflexiona en aquesta obra al voltant de l’evolució i incidència, els darrers 25 anys, de les intervencions dels organismes internacionals en estats que pateixen conflictes a l’hora d’intentar reestablir la pau.

Pol Bargués i Pedreny va estudiar a La Mercè de Martorell i va llicenciar-se en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). L’any 2008 va fer un màster en Relacions Internacionals a Escòcia, i el 2010 va engegar els estudis de doctorat en Relacions Internacionals per la Universitat de Westminster, especialitzant-se en intervencions humanitàries i processos de pau. El 2014 esdevé doctor en Relacions Internacionals i, un any més tard, se’n va a Alemanya per fer recerca al centre Ford Global Cooperation Research i a diverses universitats del país.

Presentació del llibre de Pol Bargués
Presentació del llibre de Pol Bargués

Actualment, treballa d’investigador al CIDOB, un organisme dedicat a l’estudi, la recerca i l’anàlisi de temes internacionals, que ofereix als diversos actors polítics idees per impulsar polítiques cap a un món més segur, lliure i equitatiu. S’ha especialitzat en analitzar l’acció exterior de la Unió Europea, i fruit d’aquí neix aquest llibre. En la següent entrevista al programa ‘Martorelletres’ de Ràdio Martorell, Bargués exposa el per què d’aquesta obra.

Pol, la primera part del títol del teu llibre es refereix al concepte ‘Deferring Peace’ (difonent la pau). Ha variat aquest concepte en els 25 anys als quals et refereixes en el teu llibre?

Al llibre explico de quina manera han variat les intervencions humanitàries que fan els organismes internacionals en països amb conflictes, i pel que fa al ‘deferring peace’ em refereixo a l’endarreriment dels processos de pau. Als anys 90, les intervencions eren molt clares i delimitades en un temps i espai molt concret i amb uns objectius molt clars. Eren ràpides i eficients, tenien un mandat molt clar i un temps predefinit.

I això va canviar?

Aquestes intervencions, a mesura que es van anar aprovant, van necessitar més temps i es van allargar. I cap a l’any 2000 es va veure que no només era necessari que s’allarguessin, sinó que continuaven sense posar un final pre establert, i que s’anaven post posant contínuament sense un final clar.

Pol Bargués
Pol Bargués

A què es refereixen els termes de diferència, resiliència i crítica que apareixen també al subtítol?

El concepte diferència fa referència a la tensió constant que es produeix entre una intervenció exterior -amb uns valors universals- i els valors locals -amb un conflicte predeterminat en un context i una història específica i concreta-. La resiliència fa esment a una nova manera de fer i de construir la pau, i la crítica es refereix al fet que avui en dia s’ha perdut la confiança en les intervencions humanitàries i que hi ha un creixent escepticisme davant de qualsevol possibilitat de fer pau des de l’exterior. Crítiques que hi són a tot arreu: des dels articles acadèmics, la crítica generalitzada i la gent que veu cada cop més pessimisme qualsevol intent de resoldre la pau des dels organismes internacionals.

Per què et vas decidir a escriure el llibre?

Les preguntes me les vaig començar a fer quan vaig viatjar a Kosovo i a Bòsnia l’any 2008. Kosovo havia viscut el conflicte 10 anys abans i havia declarat la independència i em va semblar molt interessant saber què feien els organismes internacionals, com ara les Nacions Unides, la Unió Europea o Unicef, per exemple. I la pregunta que jo em feia és: com pot ser que en un país de 2 milions d’habitants encara no s’hagi pogut fer la pau després de tants esforços, tants diners invertits, edificis reconstruïts, programes i projectes desenvolupats? A partir d’aquí comences a llegir tota la literatura i acadèmics que han analitzat el tema, i el resultats de la meva tesi, feta durant el postdoctorat a Alemanya, va ser l’origen del llibre.

Parles de les Intervencions humanitàries. Et refereixes bàsicament a la Unió Europea?

L’anàlisi el faig a través de les intervencions internacionals o humanitàries en països en post conflicte, que normalment van a càrrec de les Nacions Unides i de la Unió Europea. Normalment qui intervé són forces occidentals i jo em centro molt en la Unió Europea, tot i que intento aportar una perspectiva que intenta ser global, mundial.

Pol Bargués
Pol Bargués

Sovint tenim la percepció que a molts països no es vol construir la pau. És així i per què hi ha tanta gent a qui no li interessa que visquem en pau i harmonia en el marc de la UE?

És una pregunta complicada. Els països que estan en conflicte sí que evidentment volen resoldre’l i construir la pau, però la que intenten construir no satisfà els seus interessos. Aleshores s’intenta resoldre políticament, però no sempre es pot. I és aleshores quan hi té cabuda la violència que, sumada a un context d’inestabilitat econòmica i social i al fet que el país veí també té tensions, fa que la guerra sigui quelcom normal i comprensible.

Però en el nostre entorn ens sembla més estrany, no?

A Europa de vegades ens costa d’imaginar perquè estem econòmicament més o menys estables, socialment hem adquirit unes normes que ens permeten que hi hagi més o menys estabilitat social i hem après que la guerra ens va dur més problemes que no pas bons resultats. Però això no ha estat sempre així i, per tant, no veuria tant estrany que hi hagi llocs al món que pateixin conflictes.

I és aleshores quan els organismes internacionals actuen…

La resiliència de la que parlo al llibre és l’estratègia d’organismes internacionals com la Unió Europea per tal de facilitar aquesta pau, i de canviar el discurs o la pràctica de la pau duta a terme a la dècada dels anys 2000. Abans, la construcció de la pau venia imposada des de fora per organismes internacionals que tenien una creença de com s’havia de fer la pau. Muntaven una sessió de debat amb els líders que ells creien oportuns, no sortien d’allà sense pau i construïen institucions i models que funcionaven a Alemanya o Dinamarca, per exemple.

Models inapropiats per als països en conflicte, doncs?

Clar, ni aquests països tenen la tradició o la història democràtica o potser no volen reproduir un model d’estat com el d’Alemanya, que no ha de ser el millor estat per a tothom, ja que hi ha una cultura, una història i un context que marca que aquestes societats siguin diferents i que vulguin coses diferents. Això va fer que xoquessin amb el discurs occidental, que era exportar el model de l’oest a aquests països.

Andreu González -presentador de l’acte-, Pol Bargués i Xavier Fonollosa

Davant aquest fet, hi ha hagut algun replantejament de model per part de la UE?

Davant el fracàs de totes aquestes intervencions com ara les dutes a terme a l’Iraq i a l’Afganistan, que van portar un rebuig, escepticisme, pessimisme i mals resultats, com estem veient avui en dia, la UE va introduir la resiliència. Un concepte o estratègia que s’aproxima molt més als contextos locals, que respecta molt més la història d’aquestes poblacions i que opta per intentar facilitar el diàleg abans que no pas imposar les normes des de fora. Si s’aconsegueix o no és una altre debat, però si més no aquest és l’intent de les Nacions Unides i de la UE. I en aquest llibre ho analitzo, com s’ha fet aquesta evolució d’un projecte més impositiu i intrusiu a un projecte com és el de resiliència que intenta facilitar que els actors internacionals debatin molt més, que respectin molt més les veus locals, i que intentin facilitar que qui realment tingui el govern del país siguin els actors locals.

Tens un segon llibre a punt, oi?

Doncs sí, estic ultimant un llibre que parla sobre com els mapes i la política han estat sempre en relació i han servit als polítics o als monarques per governar. I la pregunta que em faig és com en un món actual digital, on nosaltres som els que fem moltes vegades els mapes, on nosaltres decidim com els omplim amb les coses que ens interessen, els bars que ens agraden o les discoteques on volem anar, on queda el poder que fins ara hi ha hagut. I com lliga això amb la política. Jo en sóc l’editor i hem proposat un recull d’articles de 12 acadèmics que han escrit al voltant de la relació entre polítiques i mapes al llarg de la història.