L’ONG martorellenca Mans Mercedàries ha tornat a casa després de celebrar la 30a edició dels seus camps de treball, que aquest estiu s’ha dut a terme a Moçambic, del 4 de juliol al 4 d’agost. Un equip format per nou cooperants ha fet suport en tres punts del país on s’atén a la població: Katembe, Beira i N’Kondedzi. L’esdeveniment principal de l’estada va ser la inauguració del Centre Educatiu Irmà Maria Abella a Beira, un espai polivalent per acollir actes culturals i socials per a gent de totes les edats.
Els dos màxims responsables de l’ONG, Montse Torras i Ton Toset, han passat pels estudis de Ràdio Martorell per explicar l’experiència d’aquest any i per valorar el retorn a Moçambic cinc anys després de la darrera visita en aquest país.
Bentornats a casa després d’una estada d’un mes a Moçambic. Com ha anat aquest Camp de Treball?
MT: Ha estat genial, perquè portàvem un equip increïble de gent que ha treballat moltíssim. A més, ens hem mogut per molts llocs: a Katembe, a Beira i a N’Kondedzi, origen de l’ONG fa 25 anys, d’on va sorgir la idea d’ajudar. Hem treballat molt en tots aquells llocs, on les nostres mercedàries mantenen els projectes que s’hi han fet aquests anys.
Aquest ha estat el vostre retorn a Moçambic cinc anys després, ja que el darrer Camp de Treball va ser l’any 2019. Ho heu trobat tot molt canviat?
TT: En general no ha canviat gaire. Quan arribes allà veus que les coses no varien, que el país no avança o que els avenços són molt petits. Hem tingut molta sensació de frustració a l’aldea de N’Kondedzi.
Per què?
TT: Frustra veure que l’aldea no avança. Vam visitar l’escola, que comptava amb un mestre, però l’estat passa una situació de crisi econòmica i el govern ha fet fora més d’un miler de professors, entre d’altres greuges. I un d’aquests mestres era el que hi havia a l’escola pública de N’Kondedzi. La vam trobar en condicions una mica deplorables: només obrien pels nens que feien primària tres dies la setmana i fins a mig matí, i això fa que molts nens no vagin a l’escola. Això sí, per altra banda, estem molt contents amb com s’ha desplegat el programa de nutrició infantil que també es duu a terme allà, i que fa que molts nens i nenes hagin millorat molt la seva salut.
Qui va composar l’expedició d’enguany?
MT: Vam ser un grup de nou persones. Quatre de molt joves -el Pau Bertran, la Mireia Gimeno, el Pol Chacón i l’Abril Jorba- a més de l’Elisabet Duran, l’Imma Jové, la Sara Acón, el Ton i jo mateixa.
Una de les funcions principals és dur material útil per a la població. Què vau portar, aquest any?
MT: Més material que mai! Fins i tot, vam haver de pagar sobrepès per la quantitat de roba, d’equipacions d’esports, sabates, portàtils, mòbils, peluixos, caramels i material escolar! Per exemple, duiem més de dos-cents xandalls per a infants de P3, P4 i P5, bates, pantalons curts i samarretes. En total, portàvem 25 bosses de 23 quilos cadascuna.
Això us va comportar problemes a l’Aeroport…
MT: Quan vam arribar allà, la Policia ens va dir de tornar a pagar pel sobrepès que portàvem, quan ja havíem pagat el sobrepès a l’Aeroport de Barcelona. De fet, un cònsul a Beira ens va dir que la Policia de l’Aeroport ens havia enganyat i que s’havia embutxacat els 200 euros que ens feia pagar a canvi de no retenir-nos el material allà, tot i tenir tots els documents protocolaris que detallaven la destinació del material. Va ser indignant, però vam haver de tornar a pagar.
Qui ha sigut el destinatari de tot aquest material?
MT: En portàvem per tota la canalla de la Lar Tiberíades, pels gairebé 200 nens del Centre Lutgarda situat just al costat, per a la gent jove a la que concedim beques d’estudis a Beira, i per a les nenes que ajuden a les monges a N’Kondedzi. A cadascuna de les bosses que ens havien regalat vam col·locar un xandall, roba de carrer, sabates, peluixos, caramels i material escolar. En total, sumant tot el que vam portar, podríem parlar de més de mig miler de destinataris. I a part, a l’aldea d’N’Kondedzi vam repartir roba de nadó per a tota la canalla del programa de nutrició i per a la Maternitat. 57 mares van rebre 4 peces de roba cadascuna, i mantes. No ens va quedar res! Es pot dir que duiem una quantitat i tipus de material adequat per al lloc on estàvem.
TT: A més, també vam repartir mòbils i portàtils de segona mà per als estudiants de les nostres beques. I ens vam quedar curts! Sort que n’hem tornat a demanar i ja en tenim uns quants més.
Comencem parlant de la vostra estada a Katembe, centrada a visitar la Lar Tiberíades i el Centre Infantil Lutgarda. Què hi vau fer, allà?
MT: A la Lar Tiberíades feiem treballs ludico-educatius als matins i tallers i jocs cada tarda-vespre. Amb els infants vam anar a banyar-nos al mar, vam fer alguna excursió i una missa. Sobretot, el més important, estàvem amb elles. És molt important jugar, escoltar, estar, abraçar-se…ser-hi! I també repartir moltíssims regals i les fotos dels padrins i padrines. D’altra banda, al Lutgarda ens van fer una festa de benvinguda i vam repartir regals, xandalls, bates i peluixos. Allà vam inaugurar la placa de ceràmica de la Lutgarda Mas i Mateu, igual que havíem fet fa dos anys a Kenya. Va ser molt emotiu.
El motiu principal de la vostra estada, però, va ser inaugurar un nou espai a Beira en el que s’han destinat diners solidaris per a fer-lo realitat i en el que ja hi treballàveu els darrers anys. De què es tracta?
TT: El projecte s’ha pogut fer gràcies als padrins, socis i sobretot a l’aportació de l’Ajuntament de Martorell en la seva major part, gràcies a una subvenció. Es tracta d’un centre composat per una gran sala que estava bastant malmès pel cicló Idai. Calia ampliar-lo i renovar-lo. Porta el nom de Centre Educatiu Irmà Maria Abella, qui va ser una de les quatre fundadores de les missions mercedàries a l’Àfrica que l’any 1959 van pujar dalt d’un vaixell a Lisboa romb a Moçambic.
On es troba ubicat, aquest Centre?
TT: És al barri de Macurungo. És molt pobre i la gent viu en cases bastant deplorables. Molts tenen llum elèctrica, però no aigua corrent. Els nens del barri van a escola, però en sortir no disposaven d’un espai per estudiar i fer activitats. Les monges volien que tinguessin un lloc per estudiar, fer deures, classes de repàs i un centre social per a grups del barri, per a reunions i trobades, sessions de la Pastoral i alfabetització de dones.
Quan vau arribar estaven ja enllestides les reformes?
TT: No. Ens vam trobar que no estava suficientment avançat. Hi faltaven coses i l’acabat de la façana. El cap d’obres ens anava dient que sí, que ho tindrien tot enllestit abans del diumenge de la inauguració, però passaven els dies i encara quedava pintar la façana i les parets interiors i posar la placa. Dues hores abans de l’acte, quan ja estàvem molt neguitosos i havíem demanat a les monges si tenien ciment cola per a fer-ho nosaltres mateixos, va aparèixer el cap d’obres i, al seu ritme, va acabar la feina.
A quins col·lectius atendrà, aquest Centre?
MT: Dona serveis a molta gent. Per exemple, els grups de Pastoral es reuniran allà els caps de setmana per ajudar a gent molt pobre del barri, sobretot a persones grans que vien soles i que no tenen ni menjar. Serà un espai que acollirà moltíssima gent els set dies de la setmana. És un edifici casalot quadrat, molt gran, amb magatzem, lavabos i una sala molt gran al centre, que fins i tot tindrà funcions de biblioteca i de lloc de consulta.
I finalment, vau ser a N’Kondedzi, a l’aldea del nord de Moçambic fundada l’any 1976 per la monja Maria Felisa amb uns tres-cents malalts de lepra i que, de fet, va ser l’origen dels vostres camps de treball a l’Àfrica fa 25 anys. Una tornada especial, oi?
MT: Per mi és el lloc on tenim el nostre cor bategant sempre, i on tens por d’arribar i de no trobar totes les persones que hi esperes trobar.
D’aquells que hi van arribar fa 48 anys, en deuen quedar pocs, oi?
MT: En queda una dotzena i darrerament en van morir alguns als que teníem molt d’apreci. Quan arribes allà te n’adones que la gent arreu del món no està per l’Àfrica. La gent ha de mirar més a l’Àfrica, és el continent oblidat, la misèria pura. Penseu que a la leproseria d’N’Kondedzi viuen sense llum ni aigua corrent: de les set plaques solars que tenien els en van robar sis, i amb una no n’hi ha prou per generar electricitat. Viuen pitjor ara que abans, perquè no tenen aigua. Un vespre, feu l’exercici de no utilitzar ni la llum ni l’aigua corrent de l’aixeta…dutxeu-vos amb un cubell, tireu el vàter amb un cubell, renteu els plats amb un cubell i esbaldiu-los amb un altre cubell…
El pa de cada dia, en aquests països?
MT: A Moçambic ningú està per la canalla. Les mares se’n van a treballar la terra i els nens estan sempre sols. No tenen res: fixa’t que els vam donar caramels, globus i braçalets, i xisclaven de l’emoció. Dormen a terra en una casa de fang i canya, es lleven, es posen una samarreta mig trencada i uns pantalons. Per no tenir no tenen sabates, i la seva distracció és banyar-se al riu…quan poden, perquè aquest any ha estat impossible: hi torna a haver cocodrils i ja s’han menjat algunes persones. Les condicions de l’Àfrica són aquestes.
D’aquí la importància de la cooperació en origen, oi?
TT: L’Àfrica és la gran oblidada a nivell social. Això sí, tothom hi té els ulls posats, perquè el primer món se n’aprofita molt. Ara han trobat gas al nord de Moçambic: una companyia francesa l’explota per terra i una d’italiana ho fa pel mar. A Moçambic no tenen infraestructura pròpia per a explotar-ho ells. Però son empreses europees que després no inverteixen en el país per a que es desenvolupi, no ajuden a que els seus treballadors d’allà tinguin un sou més digne.
MT: I a N’Kondedzi vam retrobar-nos amb nens que ara ja son homes i dones fets. Ara treballen la terra, no tenen una altra opció. La gent no treballa de res, només van a buscar la canya de sucre, planten verdures i mengen un cop al dia. I això passa amb la majoria de la gent a l’Àfrica. Això sí, hem tingut l’alegria de trobar allà tres dels becats d’estudis que impulsem des de l’ONG. Ara ja en tenim més de cinquanta, i d’aquests, 38 son a Moçambic. I hem rebut noves sol·licituds d’ajut per a que aquests joves puguin sortir del cercle tancat de viure només de la terra.
Quin projecte teniu pensat, per l’any vinent?
MT: Des de gener ja sabem el destí del 2025, perquè la Madre Generala ja ens l’ha dit i tenim els voluntaris a punt: tornarem a Angola per acabar l’Escola Irma Palacios, que encara té moltes aules inacabades i un saló d’actes, i intentarem que ens quedin diners per a fer un pou a N’Kondedzi.
TT: Mirarem de fer el pou perquè l’actual es va quedar sec quan se’n va construir un altre d’extracció prop d’allà, que corresponia a la mateixa beta. Recentment s’ha fet un estudi i sembla que hi hauria una altra beta d’aigua ben a prop, que podria solucionar el problema.
I pel que fa al futur més pròxim, quina serà la propera activitat?
El divendres 27 de setembre, a les 19.30h a l’Auditori, explicarem tot el Camp de Treball i presentarem el 31è Camp de Treball a Angola.
