Va néixer a Tànger, al Marroc, sa mare hi va anar expressament a donar a llum per poder-ho fer envoltada de la família; llavors, el pare de l’Aïcha encara vivia allà, però amb una setmana de vida ella ja era a Martorell. Reconeix que de petita era un trasto i recorda una infantesa molt bonica.
A l’adolescència, explica, era menys acceptada en segons quins entorns i ho notava encara més amb amigues que portaven el hijab. Ella no se’l va posar fins als 24 anys. Assegura que va ser una bona manera per detectar les bones amistats, va haver-hi qui va deixar de saludar-la. També va veure la diferència a l’hora de buscar feina. Un cop, durant una entrevista, un senyor no va tenir cap problema en dir-li: “si et treus el vel, et faig fixa”. Ella va marxar cames ajudeu-me. El seu marit l’esperava al cotxe, tampoc s’ho podia creure.
L’Aïcha va estudiar un cicle formatiu d’administrativa i sempre ha treballat d’això. Amb tot, quan va ser mare i el seu fill gran va començar a l’escola José Echegaray, al 2015, va adonar-se que moltes mares migrants tenien problemes per entendre el que se’ls demanava des del centre. Es va oferir voluntària per fer un taller per ajudar-les amb la llengua, des d’aleshores s’ha convertit en una autèntica xarxa de suport.
Es defineix com “una persona lluitadora que sap el que vol” i afegeix: “soc molt feliç. A la vida demano sobretot amor i afecte”, i apel·la al “t’estimo” del matí. La seva mare és un model per l’Aïcha: “va deixar els seus somnis a un costat, perquè els seus fills els poguéssim fer realitat”.
Brinda per la salut, “sense ella no som res”.
