Rafael ‘Fel’ Faixedas i Carles Xuriguera actuaran aquest divendres, 6 de febrer, a El Progrés de Martorell, a partir de les 21.00h, amb l’espectacle Les mares. El duet humorístic proposa una peça de 80 minuts que combina humor i tendresa, en què tots dos parlen de les seves mares, ja absents físicament, però encara molt presents a través dels seus fills i del record.
A Les mares, una idea aparentment incomprensible però brillant d’en Faixedas i els dubtes inicials d’en Xuriguera donen peu a un joc teatral en què les mares ho acaben salvant tot, fins i tot després de mortes. El duet es converteix en quartet en un espectacle profund, sincer i alhora molt divertit, on són les mares qui prenen la paraula per parlar dels seus fills còmics. Un muntatge que fa riure i emociona a parts iguals.
Amb més de 25 anys de trajectòria sobre els escenaris, Faixedas i Xuriguera continuen creant espectacles d’humor amb segell propi. Les mares és també un homenatge a les dones d’una generació marcada per la postguerra: un retrat entranyable de mares treballadores i sacrificades, i alhora una mirada plena d’afecte i ironia sobre la relació entre mares i fills. Les entrades es poden comprar al web entrades.martorell.cat.
P: ‘Les mares’ és l’espectacle que porteu aquest divendres a El Progrés. És un retrat fidel de com eren les vostres mares i de la seva manera de fer, o hi pesa més la ficció i el guió?
C.X: Està basat en fets reals, però fidel del tot, evidentment, no ho és. S’hi acosta, però no és un retrat naturalista. Hem volgut destacar moments concrets de la seva vida i de la seva manera de ser. Ara bé, som nosaltres dos i som còmics, per tant hi ha guió, hi ha estructura i hi ha humor. No preteníem fer un retrat estrictament realista.
P: Com sorgeix la idea de parlar d’elles, o de les mares en general, en aquesta obra de teatre?
R.F: Surt del procés creatiu habitual. Tenim una idea i a partir d’aquí començar-la a desenvolupar. En aquest cas va ser la voluntat de fer un espectacle per homenatjar una mica les nostres mares. A partir d’aquí vam començar a estirar el fil de les vivències que hem tingut individualment cadascun de nosaltres amb la nostra mare, i això ens va portar també a pensar en una generació de dones molt concreta.
Una generació de dones que no van ser les heroïnes de la Guerra Civil ni tampoc les dones empoderades d’avui en dia. Van ser dones que van treballar molt, que van cuidar la família, els seus pares, els seus fills i tot un entorn. Dones que, amb tot el carinyo del món, van passar una mica sense pena ni glòria.
Ens semblava interessant posar el focus en aquesta generació i fer-ne un retrat a l’escenari a partir de les nostres mares.
P: Què és el que més us feia enfadar d’elles quan éreu joves?
C. X: Quan ets petit i jove, és clar, tens els pares que t’estan educant, que et posen límits, i això sovint costa d’entendre. En aquella generació, a més, hi havia tot el pes de la postguerra. Es vigilava moltíssim tot: no deixar llums oberts, no gastar més del compte, controlar qualsevol despesa.
Avui dia potser vigilem més l’aigua o diem als fills que es dutxin ràpid, però abans es vigilava absolutament tot. Quan ets jove, això et sembla exagerat i et pot treure una mica de polleguera.
P: I què és el que més enyoreu?
C.X: Sens dubte, l’amor de la mare. Aquell proteccionisme i aquell amor infinit. Si hi ha un amor absolut en aquesta vida, és el de la mare. No el trobes ni amb la parella ni amb ningú més. Com a progenitor, l’amor que sents pels teus fills és el mateix que desprenia la teva mare cap a tu. I això és el que més trobes a faltar quan ja no hi és.
P: Les crítiques destaquen que és un espectacle amb molta tendresa i humor. Hi ha un equilibri entre aquests dos elements?
R.F: No hem calculat exactament el percentatge de cada cosa, però el que més ens diu el públic és això: “He rigut molt” i, alhora, “m’he emocionat molt”. Hi ha gent que ens diu que ha plorat.
Intentem posar humor a fets que són dramàtics, com la mort de les nostres mares, que va ser fa més de 20 anys i, en tots dos casos, de manera tràgica. Amb el pas del temps hem estat capaços d’escriure-ho i de posar-ho a l’escenari, explicant l’enyorança que en tenim.Això fa riure, però també té un punt trist i dramàtic.
P: És, probablement, un dels vostres espectacles més personals o íntims?
R.F: Sí, segur. Nosaltres sempre escrivim des de nosaltres mateixos. No interpretem personatges allunyats de la nostra realitat ni expliquem coses que no ens han passat. Sempre hi ha el filtre del nostre pallasso, però en aquest cas és, sens dubte, l’espectacle més íntim.
Parlar de la mort de les nostres mares d’aquesta manera només ha estat possible amb el pas del temps. De fet, la família ens ha dit que fa deu anys no ho haurien pogut venir a veure, i és cert: fa deu anys tampoc ho hauríem pogut escriure. No estàvem preparats.
P: Despullar-vos tant emocionalment a l’escenari ha estat arriscat?
R.F: Potser sí, però també és el que fa que l’espectacle sigui tan potent. El millor que ens han dit és que gent que fa trenta anys que ens segueix ens digui: “Després de trenta anys, heu fet el millor espectacle”. Això ens reafirma que és el més íntim, però també el més fort.
P: Porteu molts anys treballant junts, des de la fundació de Teatre de Guerrilla l’any 1998. Això facilita els nous projectes?
C.X: Facilita molt el treball conjunt, perquè ens entenem molt bé i compartim una manera de fer i un mètode que ens funciona i que no està gastat. Això és un avantatge clar, tant a l’escenari com a l’hora de crear els espectacles.
El que sempre costa és trobar idees noves. Trobar la idea, encertar-la i després saber-la explicar i portar-la bé a l’escenari és difícil. Això sempre té la seva complexitat, siguem nosaltres o qualsevol altra companyia.
P: ‘Les mares’ gira des del 2024 i l’acollida sembla molt bona. Quina valoració en feu?
R.F: Ha superat de llarg les nostres expectatives. Quan estrenes un espectacle sempre tens la il·lusió que funcioni i que pugui girar, però en aquest cas ha anat molt més enllà del que imaginàvem. Actualment portem gairebé 80 funcions, tot el 2026 està ple i ja entren reserves per al 2027. Tot apunta que l’espectacle continuarà girant fins al maig o juny del 2027.
P: Aquest èxit també genera certa pressió de cara al futur?
R.F: Sí, és una arma de doble fil. Ara penses: “I després de Les mares, què?” Sempre tens la sensació que, facis el que facis, et diran que està bé, però que Les mares era molt difícil de superar. Ara el que fem és gaudir del moment i continuar la gira.
