La martorellenca de naixement i gracienca d’adopció Ester Boquera ha presentat aquest dimarts el llibre Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil. Ho ha fet a la Biblioteca Francesc Pujols acompanyada de l’alcalde Xavier Fonollosa i el vicepresident del Centre d’Estudis Martorellencs, Alfred Mauri, en un acte organitzat per Òmnium Pla de Montserrat.
A partir d’una investigació premiada per l’Institut d’Estudis Catalans, el llibre reconstrueix de manera exhaustiva l’esforç que va fer la Generalitat durant la Guerra Civil per aconseguir que la veu institucional catalana no quedés diluïda entre la propaganda franquista i la del govern de la República.
Boquera és Doctora en Comunicació per la Universitat Ramon Llull, Màster en Comunicació Social i Humanitats i Postgrau en Comunicació de Crisi i Vulnerabilitat per la mateixa universitat. També té estudis de Filologia Alemanya a la Universitat de Barcelona.
Actualment treballa en l’àmbit de la comunicació institucional. Ha treballat en consultores internacionals de comunicació, com a consultora de comunicació independent i ha publicat diversos articles sobre comunicació i propaganda en revistes científiques i de divulgació.
Primer va ser l’exposició ‘Aixafem el feixisme. El Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil’ que es va poder veure, entre el 3 de novembre de 2020 i el 5 d’abril de 2021, al Palau Robert de Barcelona. Ara aquesta mostra s’ha convertit en un llibre. Per què decideixes fer aquest pas al paper?
De fet, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat durant la Guerra Civil va ser el meu tema de tesi i em va portar molts anys d’investigació. L’exposició va ser la punta de l’iceberg per exposar les coses més destacades. Al llibre ho explico de manera més extensa. La feina de recompondre un gerro que s’ha trencat, perquè al final de la Guerra Civil hi ha molta informació de la Generalitat que és robada, espoliada o cremada. El que fa aquest llibre és ajuntar les peces i explicar-ho de manera cronològica perquè tot tingui sentit.
Què era el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil?
L’òrgan més gran i potent de comunicació que ha tingut mai Catalunya. S’organitza durant la Guerra Civil per la Generalitat. La persona que té la idea de fer aquest organisme és en Jaume Miravitlles, un polític amb molta sensibilitat per aquests temes. Un organisme que aglutina tota la comunicació que farà la Generalitat durant el conflicte bèl·lic, ja sigui en els butlletins, cinema, festivals, exposicions, mítings…Qualsevol cosa que haguessin de comunicar ho feien des del Comissariat de Propaganda.
Miravitlles n’era el cap visible, però al llibre reivindiques la figura de molta altra gent que hi havia al darrera d’aquest Comissariat i que ha quedat oblidada.
Concretament el llibre recupera 350 noms. Miravitlles va tenir un paper molt important, però també el publicitari Pere Català Pic, autor del cartell ‘Aixafem el feixisme’ que mostra una espardenya trepitjant una creu gamada. Ells dos són els grans pilars d’aquest Comissariat de Propaganda.
A més, també en va formar part el martorellenc Isidre Clopas.
Clopas, cronista de Martorell, director de l’Enrajolada i del Museu Vicenç Ros, va posar la seva llavor en aquest Comissariat de Propaganda. Quan esclata la Guerra Civil, la Generalitat li encarrega la conservació de l’Arxiu Parroquial i el guarda a l’Enrajolada. Li demanen també que desmunti la portalada de l’Església de Santa Maria i que la guardi. I que expliqui a les casernes com s’han de posar les màscares de gas en cas que hi hagi una guerra química. Els últims mesos està amb Jaume Miravitlles ajudant-lo a reorganitzar el Comissariat de Propaganda.
De quina manera es feia aquesta propaganda, quins mitjans o formats es feien servir?
Gràcies a que Pere Català i altres publicitaris catalans s’incorporen a l’equip de propaganda, s’importen tècniques que fins aleshores s’havien fet servir per promocionar mitges, magatzems o begudes per promoure idees. Eren molt creatius, molt potents. Tinguem en compte que Catalunya, a principis dels anys 20 i 30, era una gran potència en el món de la publicitat, amb Barcelona com a pal de paller. Per tant, tota aquesta creativitat i renovació s’aplica a les tècniques del Comissariat.
El que representa l’esperit més innovador d’aquell aparell és la creació de la mascota ‘El més petit de tots’, que representava un nen milicià que aixecava un puny i una bandera catalana. D’això se’n fan diverses accions de marxandatge: s’adapta una cançó, Lola Anglada escriu i il·lustra un conte basat en aquest personatge, es fan retallables per a infants i figuretes per posar als capós del cotxe. Tot plegat demostra la modernitat d’aquest aparell propagandístic.
És a dir, més enllà del cartellisme feien servir totes les eines a l’abast?
Sí, podem dir que feien una comunicació 360 graus. Qualsevol cosa susceptible de comunicar la feien servir. Pensem que la Guerra dura tres anys, per tant, al principi els cartells eren efectius però després van perdent força. Els pobles estaven saturats de cartells i s’ha de ser creatiu per captar l’atenció. I això la Generalitat, des del Comissariat de Propaganda, ho sap fer molt bé.
El Comissariat de Propaganda volia fer sentir la veu de la Generalitat, tant en la República com durant la Guerra Civil. Hi ha diferència en la manera de fer propaganda en una època i en l’altra?
Es crea al principi de la Guerra, no només pensant en el moment del conflicte sinó esperant que en la victòria republicana segueixi funcionant. Però quan l’any 1939 els franquistes entren a Barcelona, ocupen la seu del Comissariat de Propaganda i aquest deixa de funcionar. Tota la gent que hi treballava deixa de fer-ho, marxa a l’exili o es queda a Barcelona, en silenci o fent el mínim. És el cas de Català Pic que va romandre a Barcelona per un tema familiar i va seguir treballant de la seva professió, però amb un perfil més baix.
Ha anat perdent pes aquest format de propaganda o s’ha transformat en els nostres dies?
La propaganda avui dia ens sona malament perquè l’associem a l’engany. Ara parlem de comunicació política, que ens sona millor a les orelles. Al final, parlem de persuasió. Durant la Guerra Civil, es volia persuadir la població, l’enemic i les potències internacionals per recolzar la causa republicana. Avui dia, ho fem amb la comunicació dels partits polítics, des de les institucions públiques o des de les empreses. La paraula propaganda ja la desterren durant el franquisme. Manuel Fraga ja és nomenat ministre d’Informació, no de Propaganda. Per tant, és un terme que va evolucionant però el concepte és el mateix.
A l’estat espanyol la figura del cap de Premsa que coneixem ara neix en aquella època o abans en teníem vestigis?
Si mirem a nivell institucional, l’únic departament que tenia àrea de Premsa era el de Presidència i és durant la Guerra Civil que altres conselleries creen les seves unitats de Comunicació. Sí que és veritat que el Comissariat de Propaganda és la llavor de la comunicació institucional i política a casa nostra. Mai abans hi havia hagut res similar i mai després tampoc no s’ha fet res d’igual.
