El 8 de març és el Dia Internacional de la Dona, una data que en els últims anys ha pres una força especial al nostre país. El feminisme està a l’ordre del dia i de mica en mica ens anem desfent d’actituds masclistes que ara detectem i denunciem. Diem el “Dia de la dona”, però de dones n’hi ha milions i molt diverses. Cadascuna té la seva pròpia història i les seves batalles personals, però en algun moment de la seva vida totes han patit les conseqüències del masclisme i el patriarcat. Cinc dones de Martorell ens expliquen les seves vides, que en un món igualitari i feminista haguessin estat més justes.
Hadia Drame Tine, 21 anys
Va néixer aportant diversitat al seu municipi. L’Hadia pot presumir de ser la primera personanegra nascuda a Martorell. És catalana, però els qui no la coneixen sempre ho posenen dubte. A causa d’aquesta anècdota fa uns anys que respon que és del
Senegal, el país d’origen dels seus pares. Reconeix que de petita sentia certa vergonya quan la seva família mostrava part de la seva cultura en públic. Sentir-se diferent era un hàndicap, però ara valora beure de tradicions diferents. La seva riquesa lingüística no acaba amb el català, el castellà, el francès o l’anglès, perquè també domina el wòlof i el diakhanké, dues de les llengües del Senegal.
“Soc la negra del Senegal aquí i la pija europea allà”
Dubta de si pateix més masclisme per ser dona o més racisme per ser negra, i acaba concloent que van relacionats. No suporta la hipersexualització que ha d’aguantar pel seu color de pell, està farta que tothom assumeixi que sap ballar i es queixa que li reclamin que faci twerk. Una de les coses que més detesta és que li diguin “ets molt guapa per ser negra” i recorda amb amargor quan a l’escola i a l’institut la insultaven dient-li “negra de merda”.
“Si tots ens impliquéssim una mica més, canviaríem les coses. Brindo per les causes socials que ajuden la gent”
Actualment, estudia Arquitectura Tècnica i Edificació a la UPC i assegura que tenia la percepció que la veien com una intrusa a la universitat. La seva història personal l’ha portada a implicar-se en causes socials. El feminisme l’ha fet entendre la necessitat de reivindicar-se com a dona i el moviment antiracista a estimar els seus orígens i a lluitar pels seus drets.
Inocencia Román Bravo, 74 anys
“Soy castellana y catalana” assegura sense complexos. L’Ino, així li diuen aquells que la coneixen, va viure la seva infància i adolescència a Andavías, un poble de la província de Zamora. És la petita de cinc germanes, totes elles van emigrar per buscar un futur millor,repartides entre Catalunya, Alemanya i Astúries. Recorda una infància preciosa a
Andavías, jugava al riu i compartia classe amb 84 nenes d’edats diferents. Amb 19 anys va arribar a Vilanova i la Geltrú per treballar en un hotel durant la temporada d’estiu. Tres anys més tard es va instal·lar definitivament a Catalunya, amb una feina de treballadora de la llar a Igualada. Es va casar a Masquefa i al cap d’11 mesos va tenir la seva primera filla. Mai es va plantejar no ser mare.
“Vine porque aquí había porvenir y trabajo. Mi segunda tierra es Catalunya”
Ha treballat de cambrera, de cuinera, de xurrera, d’interna i ha aixecat un bar a mitges amb el seu marit. A més a més, portava el pes de la casa mentre exercia de mare de dos fills. No parla el català, però l’entén. Mai es perd el telenotícies del migdia a TV3 i canvia de canal segons l’hora per informar-se també a TVE i Antena 3. Diu que no parla el català perquè sempre ha estat envoltada de migrants de la resta de l’Estat. Els seus fills van créixer al barri del Palau a Sant Andreu de la Barca, però ja fa més de 30 anys que l’Ino i el Paco, el seu marit, viuen a Martorell.
“Soy feliz por la familia que he formado. Brindo por mis hijos y mis nietos”
Creu que ha patit més discriminació per ser pobra que per ser dona i evoca quan a Andavías havia sentit a dir d’ella: “La hija del Susila (motiu del seu pare) es muy maja, pero no tiene tierras donde coger”. Creu que el moviment feminista ha crescut perquè les dones s’han tret la bena dels ulls. S’indigna moltíssim quan parla de violències masclistes i sosté que les dones valen tant com els homes.
Mucha Miriam, 24 anys
Decideix presentar-se al reportatge amb el seu nom artístic: Mucha Miriam. Fa menys de cinc mesos va estrenar la seva primera cançó: Indomable. Després va anar sumant altres composicions al seu repertori i, al febrer, va publicar el videoclip de Mi barrio. En aquest tema reivindica el caràcter de comunitat del Torrent de Llops, ella creu que “darrere de totes aquelles portes hi ha històries diferents, amb necessitats diverses”. La denominació
de Mucha Miriam és molt encertada, tota ella desprèn força, vitalitat i empoderament. S’enorgulleix dels seus pares, molt treballadors, així com del seu origen humil i obrer. No és casualitat que Mucha Miriam estudiï Educació i Treball Social: “El missatge que transmeto a la meva música és el mateix que a la feina”. A més a més, aspira a trencar els esquemes socials i la normativitat.
“Expresso tot allò que molta gent no diu perquè no pot. Vull ser el crit dels silenciats”
Ha sabut canalitzar el seu caràcter rebel cap al rap i el punk, de fet escriu poesia des de ben petita. Ser extravertida i sociable li suposava una dificultat a l’hora d’expressar la seva tristesa i la poesia ocupava aquest lloc. Reclama la importància d’estimar-se, d’enamorar-se d’una mateixa, de reconstruir-se, d’alliberar-se i de saber dir que no. Des de petita l’han educada com una dona forta, lliure i independent, un missatge que ha calat en ella profundament.
“El 8 de març no és un dia, són 365. En la lluita feminista hi cabem totes”
Aprofita per recordar que el feminisme és una lluita constant i que el 8 de març no és cap festa, sinó una reivindicació. Recorda que totes les dones senten opressió i precisament agraeix a totes aquelles que han aportat el seu granet de sorra perquè el món vagi millor. El 6 de març, a les 20.00h, Mucha Miriam presenta el seu projecte musical en concert a l’Espai Jove .Nord. Trobareu més informació sobre els actes del Dia Internacional de la Dona i altres activitats del mes de març a L’Agenda.
Patricia Lázaro Enseñat, 47 anys
És nascuda a Saragossa, però al cap d’un mes ja vivia a Catalunya. Recorda com el català i el castellà sempre han estat presents a la seva vida, encara que amb la família sempre ha parlat l’espanyol. Comenta que amb poc és feliç, però això no l’eximeix d’afirmar que ser
adolescent a Martorell era ben difícil perquè “no hi havia res a fer”. És la mitjana entre dos germans i tot i ser l’única noia assegura haver rebut una educació molt igualitària. El seu pare s’ha format més enllà de l’ensenyament obligatori, llegeix moltíssim i creu important instruir-se. Tenir-lo com a referent va servir a la Patricia per decidir anar a la universitat, una època que defineix com “la millor de la meva vida”.
“Soc en essència feliç. Soc optimista i empàtica. He aconseguit el que he volgut”
Va estudiar Veterinària, vocació que exerceix des de fa més de 20 anys a la Clínica Capdevila. Recorda com als primers temps de veterinària molts clients es referien a ella com “la nena”. Als seus companys, de la mateixa edat i formació, els deien “doctors”, tot i que tampoc ho eren. Sosté que ara això no li passa. Per una banda perquè la veuen com una dona adulta, però també perquè ha hagut de demostrar que és tan bona veterinària com els seus col·legues. Adora la seva feina i se li nota per com en parla. No sembla que li suposi cap sacrifici allargar voluntàriament les hores a la consulta, encara que això signifiqui passar menys temps a casa amb els seus fills.
“Ha d’haver-hi gent que porti els moviments socials a l’extrem perquè després sempre ens quedem al mig”
Creu que “gràcies al moviment feminista tenim el que tenim i tindrem el que tindrem. És essencial per arribar a la igualtat”. Estima els seus fills amb bogeria i lamenta no tenir millor conciliació. Sap que sense l’ajuda dels seus pares la criança dels seus fills hagués sigut molt més difícil. “A vegades sents que no arribes a tot, però és important no sentir-se jutjada”.
Teresa Bastardas Montserrat, 52 anys
Filla del Pou del Merli i treballadora des de petita. Va ajudar al negoci familiar durant la seva infància i adolescència, i va estudiar el batxillerat de nit per poder combinar estudis i feina. Amb 18 anys es va independitzar i va començar la llicenciatura de Biologia, però la va haverde deixar a mitges per motius econòmics. Va decidir optar per una plaça de Policia Local
a Martorell i, un cop obtinguda, va haver d’escoltar comentaris de tota mena que li recriminaven ocupar un lloc de feina que creien que aprofitaria millor un home. Va fer-se policia perquè anhelava una feina a l’aire lliure, però va passar molts anys dedicant-se a funcions administratives. Recorda que quan un superior la va començar a tenir en compte va poder realitzar les tasques de policia al carrer.
“Els canvis socials m’han fet ser insistent i lluitadora”
Durant els primers anys no era conscient que el fet que es dediqués a tasques administratives era una discriminació per ser dona, pensava que es tractava d’una lluita personal que no estava relacionada amb el masclisme. No sentir-se realitzada i valorada la va portar plantejar-se deixar el cos de la Policia Local en algunes ocasions. Afirma de manera contundent que mai ha tingut problemes de discriminació durant un servei: “S’ha normalitzat la presència de dones al cos, qui no ho accepta ho tolera”.
“Cal deixar-se estar de rols masculins i femenins. Necessito una societat igualitària. Les dones hem de ser més vàlides perquè ens considerin vàlides”
Fa pocs anys va patir un càncer de mama amb mastectomia radical i va perdre força al braç i al pectoral. En aquesta situació, el seu cap li va oferir un càrrec organitzatiu amb responsabilitats i, ara per ara, és la coordinadora de mobilitat segura i de l’agenda de relacions amb la comunitat. Creu fermament que s’ha d’afavorir l’entrada de dones a la Policia Local: “És imprescindible la nostra presència. A la societat hi ha diversitat i al cos també la hi hem de tenir”.
