Va créixer a Sant Boi de Llobregat i fa 21 anys que resideix a Martorell, però també ha viscut a ciutats com Salamanca, Huelva, Londres i Amsterdam. De nena era una mica estranya i dibuixava i escrivia molt. Quan era petita els seus pares van obrir una taberna que freqüentaven molts estudiants de l’Escola Massana i la Llotja. La Mho, que treia el cap per darrere la barra, va impregnar-se de moltes dels aprenentatges que li transmetien els joves artistes.
En realitat, sempre ha sabut aprendre pel seu compte, s’ha espavilat. S’apropa i observa aquells que en saben més. Quan va voler dominar la tècnica de la pintura a l’oli s’asseia darrere d’un pintor de carrer a Amsterdam per veure com ho feia. Ell a l’inici arrufava el nas, la Mho va començar a portar-li la cervesa de cada tarda i finalment el mestre va acabar mostrant-li el seu taller.
Reconeix que per ser pintora cal ser valenta, especialment si s’és dona: “el món de l’art, com tots, és masculí”. Tot i això, assegura que hi ha més dones produint, però que ells estan més cotitzats. Tota la seva obra se centra en les dones i la natura, “tot és viu”, diu amb un somriure. Per ella és més fàcil expressar-se a través d’allò que coneix. Amb el col·lectiu FeministArt Revolution, i dins del marc de la InARTvenció, va pintar un dels murals de les escales del Pavelló Esportiu Municipal.
Creu fermament que l’art és el fil conductor de la humanitat. “Sense creativitat les civilitzacions no haurien arribat on som”, sosté. L’art i la seva família és el que la fa feliç.
Ara es recupera d’una intervenció quirúrgica i brinda per recuperar-se i poder tornar a l’estudi.
Text: Mar Sifre Rigol
Dia Internacional contra la Violència Masclista
