Tots els noms d’Helena és la darrera novel·la de l’escriptora balear Maria de la Pau Janer i Mulet, que aquesta tarda de dijous ha vingut a presentar a la Biblioteca Francesc Pujols, amb la conducció a càrrec del periodista martorellenc Eduard Pujol. Una creació literària que entrellaça uns fets contemporanis, protagonitzats per una actriu a qui s’encarrega la interpretació del paper d’Helena de Troia per a una pel·lícula, amb el desenvolupament de la novel·la mitològica de la Ilíada.
L’Eva és actriu i rep l’encàrrec d’interpretar Helena de Troia per a una pel·lícula. Fet que li suposa una gran responsabilitat, ja que és un personatge que la captiva i, alhora, la intimida. A més, el rodatge no serà bufar i fer ampolles: els actors i els tècnics hauran d’afrontar fets terribles que els portaran al límit i els obligaran a qüestionar-se moltes coses, fins que un viatge posarà a prova els vincles i les complicitats teixits arran dels problemes que han hagut d’afrontar plegats.
Una obra en la que Maria de la Pau Janer revisita la Ilíada, posant la mirada en les seves protagonistes femenines i reivindicant-les. Alhora, lliga aquest poema èpic amb l’època actual a través d’una història trepidant i emotiva plena de solidaritat i coratge. En la següent entrevista, l’escriptora mallorquina desgrana una mica més els continguts d’aquesta nova creació literària.
Maria de la Pau, voldríem saber quins van ser els motius que et van portar a basar la novel·la en aquest poema èpic, la Ilíada. Ha estat una manera de retre un homenatge a aquest gran clàssic, en certa manera?
Sí, d’una banda sí, perquè és un gran llibre i m’apassiona, i és un dels que inaugura la nostra cultura occidental. Però a més, el que em passava és que també tinc una fascinació molt gran per la figura d’Helena de Troia, i per diferents personatges de la mitologia femenins que em resulten molt atractius. I era com retre-li homenatge a Helena i un intent de fer-la més propera al segle XXI. Clar, Helena de Troia té 3.000 anys, i apropar-la era tot un repte.
A la novel·la, dues històries s’encavalquen. Pel que fa a la part mitològica, narres moments molt impactants com ara la mort d’Hèctor, el gran amant d’Helena, i com aquesta es retalla els cabells i els llença al foc. Era una tradició de l’època?
De fet sí, jo vaig fer una investigació prèvia de l’obra i moltes lectures, i vaig descobrir que solia passar que quan encenien les pires funeràries per cremar els cossos i enterrar les cendres i retre els homenatges, hi llençaven coses per honorar el record d’aquell mort. Tot llegint havia trobat alguna referència al fet que algunes dones es tallaven un tros de cabells i els deixaven allà, com dient que una part d’elles marxava amb el difunt. En el cas d’Helena, ho vaig portar al límit: ella es talla completament els cabells. Helena és una dona molt bella, els cabells formen part d’aquesta bellesa i ella se sacrifica perquè una part seva també se’n vagi amb Hèctor cap al més enllà.
Pel que fa a l’altra banda de la novel·la, l’etapa actual, assistim en paral·lel al rodatge de la història mitològica de la Guerra de Troia amb diversos personatges: l’Eva, el Ferran, la Nura, l’Ismael, el Toni…Entre ells hi ha la solidaritat i els desitjos no aconseguits. Quin criteri vas seguir a l’hora de sel·leccionar tots aquests personatges?
Va ser molt apassionant perquè per a mi era complicat el repte d’apropar una història tan antiga a l’actualitat, i vaig pensar que el cinema era un bon transmissor: inventar una història d’un grup d’actors que han de fer la seva versió d’Helena de Troia i que ho fan amb tanta passió pels personatges i omplint-se tant que s’identifiquen amb moltes coses. Els límits entre una història i l’altra em resultaven díficils de fer, però molt atractius.
La novel·la parla de dones i de dones valentes: la mitològica figura d’Helena i l’Eva contemporània. Dones valentes a qui toca protagonitzar històries que no són seves, però que assumeixen en nom d’un altre. És el gran teatre de la vida?
Segurament sí, perquè són dues dones fortes. Jo intento fer bons personatges masculins i crec que ho aconsegueixo, però al final no puc evitar que sempre tinguin més força aquelles heroïnes que, en el fons, són escrites sota la mirada d’una dona. És inevitable que els doni una mica més d’ales. Helena que és l’antiguitat i Eva que és l’actriu a qui li toca interpretar aquest paper.
I no són les úniques en la novel·la, oi?
En efecte! També hi ha altres dones molt fortes: Cassandra, l’endevina, que és molt forta i que té una gran relació amb Helena. O la Chiara, que és la doble de l’Eva en les escenes de perill de la pel·lícula, i amb qui viurà amb ella una història d’amistat brutal i s’ajudaran en una situació límit. I altres personatges com la Nura, que és la versió moderna de la Cassandra, perquè és l’actriu que la interpreta. En qualsevol cas, a mi la temàtica femenina m’interessa molt perquè sóc una dona, i no des de l’òptica dels tòpics de la rivalitat, l’enveja i la gelosia, sinó de tot el que podem fer les dones quan ens unim, de la capacitat que tenim les dones de moure el món quan estem juntes. De fet, Cassandra i Helena formen un tàndem important en la història antiga i Eva i Chiara formen un tàndem molt potent en la història moderna. Aquest és el meu homenatge a les dones.
Una novel·la quants més personatges té més difícil és fer-la. Aquí tenim una galeria immensa de personatges. A l’hora de crear-los, com els has pensat?
Els que venien de l’antiguitat són nombrosos però he fet una selecció. Parlo dels fills de Priam, dels Prínceps de Troia, de Paris, d’Hèctor, Cassandra, Troilo…però eren molts més germans, he hagut de seleccionar perquè eren molts personatges. I al final hi ha una guia per a que t’orientis amb els personatges antics, per a que el lector no es perdi. I de la part moderna he buscat aquells personatges equivalents als antics i alguns altres que em donaven joc per a fer la història paral·lela i ha estat molt interesant.
Un dels personatges impactants és Bruno. Així és com el defineixes: “escoltar-lo era un plaer, perquè tenia dots de comunicador, dominava les paraules però també els gestos, acompanyava les frases amb les mans, amb la mirada. Amb la posició de les espatlles parlava convençut sense reserves amb una sinceritat que es reflectia en la lluentor de les pupil·les…”
És un gran personatge o gran home literari, que canviarà el curs de la història. No apareix fins molt avançada la novel·la, apareix amb molta potència, per canviar-ho tot, per transformar moltes coses i per tenir una relació molt especial sorgida de l’ànima amb les protagonistes del temps actual, i per acompanyar-les o ajudar-les a visitar els escenaris de la Grècia on va viure Helena.
El temps també és un tema molt important a la novel·la. Dius que “el temps és valuós però ens n’oblidem. Vivim com si tinguéssim l’eternitat a les mans. Sense pensar que cada minut és irrecuperable”…
És cert, i això m’ho ha ensenyat la vida. De vegades anem tan de pressa, tan accelerats i som tan beneits que no ens n’adonem. Cada dia ens hauríem de repetir que cada minut és irrecuperable. Crec que els meus personatges, en els moments extrems en que es troben, molt durs, on han de prendre decisions i fer coses, l’única solució és mirar-se a dins i saber què busquen.
Tots els noms d’Helena és una història de dones i una gran història d’amor. Cadascuna de nosaltres som Helena o Eva?
Tots els personatges femenins de la novel·la són Helena d’alguna manera però totes les lectores poden ser Helena o veure’ns en algun moment reflectides en Helena, en el seu personatge, en la complexitat, en les decisions que ha de prendre, en tot allò que se li prèn i que se li dona, i totes en algun moment iluminem el món i necessitem que ens il·luminin.
