Aquest 2026, Martorell està de celebració amb la commemoració dels 150 anys de l’existència del Museu de l’Enrajolada. L’any 1876, el pintor, col·leccionista, erudit i defensor del patrimoni Francesc Santana i Campmany va obrir les portes de casa seva per mostrar totes les col·leccions d’art adquirides en un context de grans canvis polítics i urbanístics a Barcelona.
Un Museu que el seu nét Francesc Santacana i Romeu va ampliar, amb més rajoles, obres escultòriques, quadres, dibuixos, il·lustracions, esbossos i elements arquitectònics en pedra. Un llegat que ha configurat el que els documents escrits atresoren com un dels museus més antics de Catalunya.
La Fira de Primavera homenatjarà el gran museu, que acull unes 10.500 rajoles de diferents tipus, procedències, formes i temàtiques. Per això, el pregoner de la festa serà enguany un descendent dels dos impulsors de l’Enrajolada, Jaume Santacana i Martorell, rebesnét de Francesc Santacana Campmany i net de Francesc Santacana Romeu, continuador i ampliador de l’espai.
Llicenciat en Història de l’Art, productor de cinema i de televisió, el pregoner recuperarà, des dels jardins de la mateixa casa senyorial de la seva família, l’esperit dels seus avantpassats i el seu delit per la cultura i pel patrimoni. El pregó serà aquest divendres 24 d’abril, a les 19.00h, i comptarà amb una teatralització especial per a commemorar l’efemèride.
Què representa per a vostè fer el pregó d’aquesta Fira de Primavera?
Representa un gran honor, immens, i m’omple de felicitat, encara que sembli un tòpic, però en aquest cas és totalment cert, ho sento així. Des que l’Ajuntament em va fer l’encàrrec, és un tema que m’ha fet i em fa vibrar, moltíssima il·lusió. Hi posaré tot l’interès en què pugui ser el més interessant possible.
Serà un pregó de caire més aviat lúdic, més reivindicatiu o totes dues coses?
A veure, les persones de 75 anys com és el meu cas som poc reivindicatives respecte l’esperit revolucionari que tradicionalment i des de fa molts segles, el jovent s’hi aplicat amb força. En canvi, en l’aspecte lúdic sempre he tingut una gran avinença amb l’humor i l’he utilitzat., per exemple, en els anys en els que vaig estar fent ràdio amb el Toni Clapés al ‘Versió original’ de Catalunya Ràdio, i també amb en Miquel Calçada, Mikimoto, fent el Persones Humanes de TV3. A part, he escrit alguns llibres, i el to i l’aire que té l’humor és una cosa que sempre m’ha distingit. De manera que suposo que aquests elements hi seran, probablement.
Amb la voluntat de fer passar una bona estona als assistents, suposo.
Sí, sí. He donat bastantes conferències arreu del món i sempre he jugat amb el factor humor. Que no vol dir riure: no soc de fer el pallasso, però sí tinc una certa ironia, que no sempre ha estat acceptada, perquè és un terreny molt pantanós, diguem-ne. Però sí, és un element amb el que penso jugar, amb alguna sorpresa, molt particularment sobre Martorell. La ironia, si és fina, adequada i ben triada és un element perforador del cervell en sentit beneficiós, que el llustra, i que comunica amb els demés.
Parlem de la seva vinculació amb l’Enrajolada, on hi va viure els primers anys de vida. Què en recorda?
Sí, sí! En realitat, aquest, per mi, no és un pregó gens normal. He fet alguns pregons a pobles de Catalunya ja fa alguns anys, quan jo treballava a TV3. Pobles que, per mi, no eren anònims, però amb els que no m’hi unia res personal. En aquest cas concret, no només m’uneix el poble, sinó la casa, exactament on hi vaig ser des del meu naixement i fins els 16 anys, quan el pare va cedir el museu a la Diputació de Barcelona.
De manera ininterrompuda?
No. Fins aquell moment, pràcticament, passàvem sis mesos a Barcelona i sis mesos a Martorell. Però aquí hi ha un fet molt curiós que explicaré al pregó: tots els records que tinc des de la primera infantesa a l’adolescència son gairebé tots de Martorell, un 95%.
Com era per a un nen viure en una casa tan farcida de rajoles per tot arreu, sobretot en comparació amb les altres cases de Martorell? Es feia estrany?
Estrany, no, terrorífic, se’m feia! Terrorífic absolutament. Per un motiu molt concret: fer passar un nen de pocs anys en un museu com aquest, plagat de rajoles amb monstres, dracs, incendis, martiris de sants com Sant Sebastià o Sant Andreu, graelles cruspint-se persones, i pintures ombrívoles, estranyes…Tot això és terrorífic. Però dic terrorífic no com a trauma. Ho recordo com qui va veure una pel·lícula de terror. Només que jo la vivia, la tenia a dos centímetres del meu llit. Allà hi tenia unes rajoles amb uns monstres que realment impactaven, apassionaven. Però ho dic amb aquest tot humor perquè realment, suposo que el meu cervell devia distingir entre realitat i ficció, i per tant no vaig tenir problemes.
D’entre el garbuix d’objectes d’art n’hi havia algun que es fascinés?
Aquests martiris, que eren un conjunt de vuit o deu rajoles que em fascinaven, o una escultura de Sant Sebastià que hi havia a baix, al pati. I també el cap d’una medusa, d’estil grec, diguem-ne, que era una font i que per la boca treia aigua, i que havia estat extreta de la muralla de mar de Barcelona i que m’impactava molt.
A mitjans dels anys 60 l’edifici és cedit a la Diputació de Barcelona, i més endavant l’Ajuntament de Martorell en va adquirir la gestió. Sis dècades després, en quin punt es troba el Museu?
T’ho explicaré d’una manera molt senzilla i molt realista. Quan es va produir la sessió de la Diputació de Barcelona, el desastre va ser absolut i total. Quan en aquell moment ho agafa la Diputació de Barcelona, el que fa és deixar-lo morir, simplement. Jo hi torno al cap de sis o set mesos amb la meva mare i els meus germans, i el Museu era una runa autèntica.
De quina manera en tan poc temps?
Hi havia rajolins d’aigua per les parets, sostres que no s’aguantaven, un parquet de terra rebentat…era un desastre. Una situació que va durar uns anys, i que va fer que ningú de la família hi volgués anar, perquè ens vam empipar molt. I l’altra part d’aquest desastre va ser que els arquitectes de la Diputació, potser amb l’ajuda d’algun historiador de Martorell que no em ve el cap, van decidir fer una destrossa al jardí: van fer saltar pels aires una pèrgola extraordinària, la paret del qual un safareig preciós, plens de rajoles meravelloses. I també hi havia una petita esglesiola que va anar enlaire. I una poda d’arbres til·lers. Va ser un desastre absolut.
I com i quan es reverteix, aquesta tendència?
Quan l’Ajuntament de Martorell n’afaga les regnes de cuidar-se del museu. A partir d’aquell moment, i puc dir-ho sense cap vergonya, l ‘èxit de la gestió de l’Ajuntament és una autèntica meravella. Ens va tornat a enganxar a tota la família. Les dramatitzacions que s’hi fan són meravelloses, les persones que se’n cuiden d’ensenyar el Museu són una joia des del punt de vista pedagògic, artístic i històric. Vull citar a una persona que va lluitar molt per això, en Ferran Balança. Un historiador i persona extraordinària. Coneix més bé els Santacana que jo mateix, i ha estat l’ànima d’aquesta reconversió totalment afortunada del Museu de l’Enrajolada.
Què ens en podria dir del rebesavi i del l’avi? Comencem pel primer: el rebesavi Francesc Santacana i Campmany.
Em sento absolutament orgullosíssim dels dos personatges. Concretament del rebesavi, qui té la idea d’actuar en moments convulsos, des del punt de vista polític i ciutadà de la història de Catalunya i de Barcelona. L’època de la famosa desamortització del ministre Mendizábal, l’any 1833 que va derruir una quantitat enorme d’institucions bàsicament religioses. Convents, esglésies i monestirs van a terra. El rebesavi es va dedicar a pagar uns cèntims a uns senyors amb uns carros que anaven per Barcelona agafant la runa per tirar-la al mar des del port, i es va dedicar a anar triant el màxim que podia.
Què agafava?
Medallons, façanes, de cases nobles i, sobretot, de monestirs. Sobretot, rajoles, però també capitells romànics i gòtics, escuts de família. En lloc de llençar-ho al mar, va anar a parar a un magatzem que el meu rebesavi va llogar a prop de la Rambla de Barcelona, i d’allà ho va anar portant a Martorell.
I ho va anar encaixant a la casa familiar…
La cosa important, bàsica i única a Catalunya, és que no va exposar tot el que va trobar com un museu, sinó que va adaptar aquests elements artístics de primera categoria que ell trobava i els va integrar a la pròpia arquitectura de la casa. Per tant, l’Enrajolada no és un museu convencional, sinó que tot té una funció arquitectònica: els capitells, les columnes, els arcs…És una obra viva integrada a la casa.
Quina va ser l’aportació del seu avi, en Francesc Santacana i Romeu, nét del fundador del Museu?
El meu avi va ser molt conscient del que es tractava en aquest museu i la importància que tenia. Primer va fer un catàleg preciós, magnífic, amb moltes fotografies, il·lustracions i explicacions. I després va fer el pas d’una casa que contenia objectes artístics a fer el Museu. Jo crec que va ser el primer museu com a tal que hi va haver a Catalunya.
Ja parlant del plànol professional, vostè es va llicenciar en Història de l’Art. El fet de viure en una família i una casa tan peculiar li va despertar una major sensibilitat al voltant del món de l’art?
Molt probablement sigui així, influenciat per estar tant rodejat d’art en lloc de cotxes de miniatura de bombers, és evident que hi ha una injecció de l’esperit artístic en mi des de jovenet. Vaig estudiar la carrera d’Història de l’Art i em vaig especialitzar en Història de l’Art de flamenca i holandesa del segle XVII que em segueix apassionant, una cosa que em segueix apassionant.
També va fluir cap al món del cinema…
Vaig començar a estudiar cinema a una escola clandestina a Barcelona, plena de grans directors, actors i muntadors i això em va servir també de base per introduir-me al món del cinema. Vaig estar uns anys treballant com a primer ajudant de direcció en moltes pel·lícules a Madrid i a Barcelona, i després vaig ser productor de cinema.
I pel que fa a la televisió, l’any 1968 va treballar a Ràdio Televisió de Bèlgica. Com hi va arribar?
Vaig estar tres anys treballant i aprenent a la televisió pública belga, que té dues cadenes: una en flamenc i una en francès. Vaig estudiar flamenc, i vaig treballar com a meritori primer i auxiliar després en diversos programes, un d’infantil i algunes ficcions. Allà vaig descobrir coses que anys després van arribar aquí.
Per exemple?
Quan vaig ser a Bèlgica començava la televisió en color a Europa. I parlo de l’any 1967. Aquí, quan Arias Navarro anuncia la mort de Franco la televisió era en blanc i negre i estàvem al 1975. Allà vaig descobrir el croma, el sistema que s’utilitza ara per fer tots els telenotícies. És el farcit que hi ha al darrere, una fusta de color verd i que incrusta imatges allà al darrere. A part de conèixer una gent fantàstica, tant professionals com amistats, em va servir moltíssim per quan després em vaig dedicar a la televisió del país.
Parli’ns de la seva etapa a TV3, de la que vostè en va ser un dels fundadors.
Vaig ser un dels fundadors de TV3. Vaig entrar per rigorosíssims exàmens fets per la CNN americana i pel Consell Nacional de l’Audiovisual Francès. Vaig entrar com a un dels sis primers realitzadors de seguida se’m van encomanar ser cap de continuïtat i després cap d’emissions i director de programes durant cinc anys. Per tant, vaig fabricar la programació de la cadena durant els primers anys, des del 1983 al 1990, aproximadament.
Què en recorda, d’aquells inicis de la cadena?
Home, allò va ser brutal a tots els nivells. La rebuda va ser molt bona i va suposar un cert canvi a la que en aquells moments era única cadena de televisió que hi havia, Televisió Espanyola. TV3 va crear els “reporters electrònics”, els anomenats NG, en què dues persones feien la notícia: un era periodista i l’altre era tècnic. Un gravava, però les dues persones posaven després la veu i so, a la notícia. I a part, la imatge de la cadena, els decorats i el vestuari es va cuidar molt, fet que encara dura. Va ser un moment esclatant i brillant, del qual n’estic molt satisfet.
Ens destacaria algun programa d’aquella època?
No. Serien tots! TV3 va ser la primera cadena a Espanya que va fer sèries pròpies. Mentre TVE feia obres de teatre concretes, nosaltres fèiem sèries o sitcoms d’humor, gravades en directe i amb públic. O sèries de llarga durada, com ara Poblenou, que va ser la primera. I ens va costar molt d’arrencar. I molts concursos i directes, que suposaven molt de risc.
També hi va fer altres facetes televisives, oi?
Vaig continuar realitzant i em vaig especialitzar realitzant amb multicàmeres, bàsicament en directes, fent uns 250 programes realitzats. Bàsicament tot el que era música clàssica i concerts de jazz els realitzava jo. Després vaig realitzar les entrevistes institucionals de Cap d’Any o del president a la Diada, i vaig fer en directe el concert de Lluís Llach del Camp Nou, que va ser la primera vegada que vam utilitzar 14 càmeres amb dues unitats mòbils.
Què considera més edificant, el cinema o la televisió?
Aquesta pregunta per mi no té resposta. Tenen coses en comú, però amb un llenguatge lleugerament diferent. Al cinema tot és com més preparat, arreglat i farcit. La televisió, en canvi, té la funcionalitat de l’emergència del directe, la improvisació i la immediatesa.
Em comentava que properament té en previsió un nou projecte a IB3, cadena de la que en va ser director durant tres anys.
L’any passat vaig estar dirigint 13 capítols d’un programa documental que es deia Pioners, sobre gent que havia començat de zero i s’havien constituït amb grans personatges, grans industrials de les Illes Balears. El programa va funcionar molt bé i fa pocs dies que m’han tornat a trucar per fer una segona temporada, del qual em fa molt feliç. L’únic que em molesta és haver d’anar cada setmana a Mallorca. No per anar a Mallorca, que m’agrada molt i m’hi vaig passar tres anys com a director de la cadena, sinó pels aeroports, que em posen negre.
Quina relació manté amb Martorell?
Una vinculació cordial en el sentit literal de la paraula, perquè em dic Martorell de segon cognom i perquè la mare hi tenia casa molt bonica al carrer del Mur. He agafat 3.000 avions a la meva vida i sempre que m’han preguntat d’on era, els he dit que de Martorell. Que és una mentida pietosa, perquè vaig néixer a Barcelona, però de seguida em van portar cap a Martorell i hi tinc una vinculació familiar directa.
Entrevista Jaume Santacana, pregoner Fira de Primavera
