El periodista i escriptor martorellenc Jordi Benavente va parlar ahir dijous a l’Auditori Joan Cererols de Tots els focs totes les pistoles, el seu tercer llibre. Va ser en un acte amb més de cinquanta assistents, presentat pel poeta hortonenc Ricard Garcia i amb l’acompanyament del regidor de Cultura, Andreu González.
Tots els focs totes les pistoles és un recull de 41 peces on l’autor intenta crear una atmosfera especial i hi desenvolupa històries imaginàries i d’altres que deriven de les seves preocupacions i dèries. Ho fa abordant diversos gèneres literaris. Amb epíleg de la periodista i poeta, Anna Gual, i publicat per Lleonard Muntaner editor, Tots els focs totes les pistoles és a la venda des de l’1 de setembre.
Benavente (Martorell, 1980) és llicenciat en Periodisme i en Història, i aquest és el seu tercer llibre, després de la novel·la de no-ficció Martorell negre (Curbet, 2014) i del recull La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (Zenobita, 2012). Tots els focs totes les pistoles és el primer de ficció pura que publica el periodista especialitzat en cultura, qui acumula col·laboracions a El Punt Avui, Público, Ara, Núvol, La Llança i Catorze.
Què podran trobar els lectors en el teu llibre?
Són un conjunt de reculls que parlen d’experiències personals meves, d’una manera una mica poètica. Jo venia de fer temes històrics, de no ficció, i ara faig aquest salt cap a la ficció i la poesia. De totes maneres, la ficció també beu en certa manera del teus records i pensaments i, fins i tot, de records que potser no tenen perquè haver tingut lloc. Beus de la teva memòria, però també hi ha el factor de la imaginació.
Què ens pots explicar de la portada?
El disseny de la portada és un altre dels regals del llibre. El primer regal és que l’editorial Lleonard Muntaner confiés en mi i volgués editar-me el llibre. Desprès, he tingut la sort que l’Anna Gual, a qui admiro moltíssim, volgués escriure’n l’epíleg. I per últim, que un fotògraf com Jean Marie del Moral, qui ha fotografiat grans artistes i compta amb una gran trajectòria, participés també en el projecte. A ell li van passar el llibre, li va a agradar i va dir que tenia una sèrie d’imatges que podien casar molt bé amb el meu imaginari. Per mi va ser tot un honor.
Parles molt del concepte “va deixar escrit”. Aquest llibre és una mena de testament personal?
Més que un testament personal, et diria que és un testament poètic. En Josep Lluís Badal, un amic meu i escriptor, deia que sempre que tancava un llibre pensava que, si aquest fos l’últim que escrigués, què voldria que recordessin d’ell tant la seva família com amics o lectors. Em va fer gràcia quan ho vaig sentir, ja que cada vegada que escrius et trenques la cara en certa manera, t’obsessiones per fer-ho el millor possible i que allò et pugui representar d’alguna manera. No és tant un llegat a nivell negatiu, però sí que està fet amb aquesta intenció.
També fas mencions als teus records de quan eres petit, dels teus avis…
Jo sóc del barri Font de la Mina i he tingut la sort de tenir la muntanya al costat de casa. Érem una generació que ens passàvem tots els estius, matí i tarda, jugant al carrer. Això donava per moltes hores d’avorriment, però també per jugar i inventar històries.
I d’aquí sorgeixen les vivències que fan possible el llibre?
Tenim aquí l’altre llegat més important: les històries orals. Jo sempre reivindico que he estat molt afortunat, ja que he pogut conèixer els meus quatre avis i tres besàvies. Evidentment, hi ha tot d’històries, expressions, i fins i tot pors, que ens han traspassat a nosaltres.
En recordes alguna d’especial?
Per exemple, recordo la meva iaia Montserrat, que el primer dia que va arribar a casa seva va veure que hi havia un pou i el primer que va demanar és que ho tanquessin. Més enllà de la part positiva que li podia oferir tenir un pou a casa, ella només podia pensar que hi havia un forat negre allà baix.
Una de les frases més emotives del teu llibre és “Escric perquè llegeixo i llegeixo per sobreviure. I si haig de triar entre llegir o escriure, trio sortir a caminar”.
Penso que escriure i sortir a caminar són conceptes bastant semblants. L’escriptora Marguerite Duras deia que escrivim per saber què escriuríem si escriguéssim. I quan surts a caminar, moltes vegades ho fas sense una ruta prevista, sense saber què et trobaràs. Són dues activitats que s’assemblen molt, plenes de misteri i imprevisibles. És una de les peces que més estan destacant els lectors i és molt gratificant, ja que si escric és perquè abans he llegit altres autors que m’han emocionat moltíssim i m’han commogut.
També destaques una altra frase: “Les ganes que tinc de tornar als camins i que els camins em tornin a travessar”.
En el llibre hi ha una tensió constant entre el caminar com una aventura i un descobriment, i el caminar com una sensació de fugir de tot plegat, fins i tot d’un mateix. És per això que dic que els camins et tornin a travessar, que d’alguna manera es fonguin amb tu.
