Hambre és el nom del darrer disc de José María López Sanfeliu, Kiko Veneno, que aquest diumenge 15 d’agost (23.00h) passarà per Martorell a presentar-lo coincidint amb la Festa Major. Una gran oportunitat per veure el cantant i compositor sobre l’escenari del carrer de Josep Vilar, per a la que encara queden entrades disponibles a entrades.martorell.cat. El concert té un cost de 3 euros, que seran retornats sempre i quan el sol·licitant de les entrades assisteixi a l’espectacle.
L’artista nascut a Figueres i criat a Cádiz aposta de nou per explorar la creativitat pròpia i la part més genuïna d’un mateix. Alhora, es mostra molt crític amb algunes tendències musicals del moment -que considera que es copien les unes a les altres- i amb la feina dels programadors musicals, de qui creu que es basen exclusivament en criteris propagandístics a l’hora de promoure aquestes tendències.
En la següent entrevista, Kiko Veneno desplega totes aquestes reflexions al voltant del moment actual pel qual passa la música i defineix el darrer treball, que l’ha inserit de ple en el flamenc.
Kiko, com es porta crear un nou treball després de tants anys de carrera a les espatlles?
Estic molt content perquè quan em poso a treballar em surten idees i coses, i és el que bàsicament pretenc amb els discs. I amb aquest més que amb cap altre, per haver coincidit amb aquesta època de confinament. El que m’interessa és fer un procés de creació i que després vosaltres digueu què us sembla.
Com l’està rebent el públic?
Bé, no sóc l’Instituto Nacional d’Estadística però puc dir els aficionats i fans i la gent amb la que tinc contacte i que segueixen la meva música diuen que els agrada molt. Però aquesta és una minoria per a l’estadística: la resta de la gent, entre la qual hi ha molta gent jove, l’ha conegut a través de veure’m col·laborar amb artistes com C. Tangana o Vera Fauna.
I què en penses del fet que et coneguin per aquesta via?
Què vols que et digui! Em sembla regular, però és així, no hi puc fer res!
Com va anar la col·laboració amb C. Tangana al seu disc El madrileño?
Crec que és un disc que té molt abast i resulta un fenòmen molt interessant, perquè es basa en les tradicions musicals hispanes. Ibèriques, fins i tot, ja que ha tractat amb gent de Portugal. Crec que és una posada al dia de la música i que reconeix les arrels. I també ha tingut un altre aspecte molt bo, i és que ha arribat a gent de 40 o 50 anys que no coneixien C. Tangana. D’aquesta manera, s’ha produït un fenòmen intergeneracional que em sembla molt bé. I per a mi un orgull estar en aquest planter de clàssics i d’arrels. Encara que jo tingui el meu esperit vanguardista, no deixo de ser un clàssic.
Parla’ns una mica més d’Hambre. Quin objectiu t’havies marcat amb aquest disc? Ha acabat sortint el producte que tu volies?
En el meu cas, això no funciona com en uns Jocs Olímpics, on l’objectiu clar és anar a aconseguir una medalla. No tenia la idea de fer les cançons d’una manera determinada: han anat sortint, i clar que n’estic content amb el que ha sortit! Allà hi són!
La vessant més clàssica que ens deies abans es nota a Hambre?
Sí! Al disc hi ha cançons d’estil flamenc com Hambre i Madera, i cal dir que mai abans m’havia atrevit tan directament amb el flamenc. Però vaja, jo sóc fidel a mi mateix, i plasmo el que se m’acudeix, i ho faig aflorar. El disc parteix d’un ritme flamenc com ara els tanguillos de Cádiz, amb una cançó llarga de 10 minuts que primer es deia Madera y hambre, i que després vaig separar en dos. El ritme de tanguillo es va quedar a Hambre, amb cors una mica gregorians i un punt tètrics, mentre l’altra meitat ha quedat més techno i despullat del ritme de tanguillo, i és més africà.
En tot cas, quina en seria la clau?
La creativitat! Vull que la gent vegi que la creativitat la tenim tots a dins nostre, tot i que sembli més fàcil copiar i entrar en l’ona global i fer el que el que tothom fa, els quatre acords gimnàstics per a una música global que sembla que reconforta a molta gent. A mi no em reconforta gens que tothom estigui fent la mateixa música.
Trobes a faltar creativitat o originalitat?
Em sembla molt més interessant des del punt de vista artístic que cadascú faci lo seu, que aporti la seva versió sense tenir por als personalismes ni als localismes. Tot el contrari, aquests són molt importants, són els que fan gran la música, i fan que pervisqui front la globalització confusa en la que tots volen assemblar-se a tots. Això passa molt en estils com ara el techno o el reggaetton. És un sistema vergonyós de culturització social.
A què creus que es deu?
El sistema amb el que accedim a les nostres claus culturals està en mans de quatre propagandistes catetos i infames. Són gent que no vol absolutament cap relació amb l’art i la cultura, sinó fórmules propagandístiques de melodies i cançons que serveixin d’anunci. I això deixa a la gent molt desprotegida, fa que confonguin la música amb la gimnàstica i l’art amb la recitació d’estàndards.
Convida els martorellencs a venir diumenge al teu concert…
Doncs els convido a que vinguin a escoltar música. La música és quelcom alliberador, que tots tenim a dins, que tots podem fer amb certa facilitat i que ens obre moltes portes. La música és alguna cosa que genera unió i respecte els uns per als altres. La música ens està salvant de moltes coses i no ens n’adonem.
