A Martorell, dir família Porta és dir fotografia. Tres generacions que han immortalitzat el binomi espai-temps per deixar constància de persones i de llocs que ja no hi són, o per mostrar com han canviat els que perduren. Festes, casaments, batejos, enterraments, successos, accidents, obres, edificis, infraestructures, carrers, places i persones, de Martorell i de l’entorn.
Una passió familiar que neix en la figura de Salvador Porta i Bosch, qui l’1 d’octubre de 1941 obre una petita botiga de fotografia al carrer de Francesc Santacana número 11, i que regentarà la seva esposa, Joaquima Calafí i Vinyals. Set anys després, en Salvador deixa la seva feina per dedicar-se plenament a la fotografia. L’afició s’estendrà al seu fill Ferran Porta i Calafí, qui l’any 1992 obre un nou establiment ben a prop de l’anterior, al número 7. Una botiga que romandrà oberta fins l’1 de gener de 2016. Mentrestant, el seu fill Carles Porta i Cortadella també es dedicarà a la fotografia professional.
Amb tants anys dedicats a l’ofici, l’arxiu familiar ha arribat a l’astronòmica xifra de 2.100.000 negatius. És una munió de material que a través de la imatge explica molt, però que cal que perduri, i per això, cal arxivar-lo de la millor manera. El salt de la fotografia analògica a la digital ha obligat a fer una laboriosa adaptació per evitar que tot aquest material quedi obsolet i es pugui perdre.
Per això, en Ferran està digitalitzant i indexant les dades de tot l’arxiu, fent-lo més accessible. Ell i el Carles expliquen que ja hi ha prop d’un 30 per cent del material convertit. Queda encara molt a feina per fer. Però entre escàner i escàner, pare i fill passen pels micròfons de Ràdio Martorell al programa Gent amb entitat per parlar de com s’està fent aquesta conversió, de com ha evolucionat la fotografia i, en paral·lel, de la trajectòria dels Porta al voltant d’una afició que es va convertir en ofici.
Ferran, explica’ns com està sent la feina de digitalització?
FP: El procés de digitalitzar les fotografies el vaig començar cap a l’any 2005 o 2006, quan vam adquirir un escàner i podíem passar els negatius a l’ampliació digital. En aquells moments, el resultat es desava en un disc compacte, que després he passat a l’arxiu digital junt amb els negatius de tot l’arxiu sencer, que també deso.
Carles, per què vàreu prendre la decisió de començar a convertir aquestes imatges?
CP: A casa sempre s’ha considerat que formaven part de la història des del mateix moment en què es capturaven, ja que la fotografia és molt efímera, només dura un instant de res. Sempre les hem volgut conservar. Primer, a través d’unes caixes, després en àlbums i així fins que apareix la fotografia digital. Tota aquesta feina no seria possible sense el meu pare, ja que estem parlant de més de dos milions de negatius i això comporta moltes hores. Ara això és viable perquè ell està jubilat i és la seva passió.
Des de quan estàs duent a terme aquesta activitat, Ferran?
FP: Vaig començar a arxivar l’abril de 1955, quan tenia 14 anys, perquè el meu pare portava les fotografies en caixes i resultava molt difícil localitzar temes. Em vaig decidir a organitzar un sistema o altre d’arxiu. En aquell moment s’estilava amb pel·lícules de 36 fotos que posava en arxivadors, numerant cadascun i posant al davant el tema. Però tot l’anterior eren plaques de plàstic o de vidre, molt fràgils. Des de l’any 1934 es tirava amb aquelles màquines, en que es posava un drap a sobre, s’abocava a una pantalla i després posaves un xassís. Només hi havia un clixé, i per fer una fotografia t’hi podies tirar una hora.
Quina és la metodologia de treball?
FP: Tot el material està guardat en caixes, i el 1954 vaig començar a posar les pel·lícules de 36 fotos en arxivadors, a numerar cada arxivador i a posar al davant el tema. Aquest sistema s’ha anat mantenint, i ara vaig recuperant cada arxiu i àlbum fent carpetes amb els temes. De passada, faig un indexat. Així, quan em demanen alguna cosa, podem trobar per exemple fotografies de motos, de ciclistes, d’escoles, de paisatges, de carrers…i ho trobo!
I també està desat per poblacions, oi?
FP: Sí, i fins i tot hi ha un apartat en el que detallem si la fotografia ha estat presa a Sant Andreu de la Barca, a Pallejà, a Castellbisbal o a Castellví de Rosanes, per exemple, ja que fem cobert casaments a tot arreu i festes socials, actes esportius, festes de la vellesa, festes de pubilles de tots els pobles. Per temes, ja en tinc 5.000 de controlats. En un Excel catalogo el tema, la data i el número del clixé. Tot plegat em permet ordenar-ho segons la columna que m’interessi.
Què suposa el salt de l’analògic al digital, Carles?
CP: La digitalització té una gran importància. Més enllà del fet de tenir-ho guardat en un arxiu que, a base de còpies de seguretat, li dona una permanència en el temps molt més àmplia. Comporta sobretot la possibilitat de classificar-ho per paraules clau.
En els anteriors àlbums no s’incloïen, aquestes paraules clau?
FP: Quan es classificava en àlbums també se seguia un criteri, però basat a la manera analògica. En aquell moment tots els negatius tenien una enumeració que començava per l’any i l’arxiu, i així era molt fàcil trobar-lo a partir d’una fotografia numerada. Però si havies de buscar per tema en aquells arxivadors, calia localitzar-los segons aquell ordre. I com que sovint no eren actes i esdeveniments periòdics, podia passar que entre un i el següent hi hagués més d’un any de fotos entremig! En canvi, tenir-ho digitalitzat és el gran avantatge de les paraules clau que permeten construir l’arxiu.
Ha canviat molt la fotografia, doncs?
CP: No té res a veure amb el que hi havia abans. Ara la fotografia ha agafat un grau de popularització que és bo, és ideal, perquè es pot arribar molt més enllà, però que també ha fet perdre l’ofici. Aquesta pèrdua comporta que controlar i classificar tot allò que vas fent depengui molt que ho faci una persona de la professió. Ja veurem què passa amb les fotografies que es fan avui en dia, n’hi ha moltes que es fan amb càmeres digitals i telèfons mòbils i que després desapareixen.
Per què passa, això?
CP: Al final, les coses abans de ser antigues passen per una etapa en què són velles. Quan són antigues tenen un valor, però quan són velles, no. Amb la fotografia passa el mateix: i quan borres una foto perquè creus que no serveix de res, potser d’aquí uns anys podria tenir valor. Quan això ja no ho controla un professional s’acaba diluint.
FP: La majoria de les fotografies fetes ara amb telèfon i màquines digitals s’han esborrat tot i no en queda ni l’arxiu si no es té la precaució de guardar-ho i fer-ne un indexat. Jo ara, com que vaig digitalitzant cada dia des que em vaig jubilar de la botiga, faig diàriament entre 200 i 400 negatius i vaig descobrint coses que ja no recordava que havien passat! I les poso també a part per després publicar-les al Facebook.
Parla’ns, Ferran, d’aquest grup de Facebook…
FP: És un compte de Facebook que jo tenia obert al meu nom des de fa uns 10 anys, i quan encara tenia oberta la botiga hi escrivia alguna coseta. Després, va quedar en desús, però al novembre de l’any passat vaig veure que encara el tenia actiu. Vaig escriure dient que si hi havia seguidors hi aniria posant una fotografia cada setmana o cada quinzena, i la veritat és que em va contestar molta gent.
Quina repercussió ha tingut?
Doncs que alguns dies arriben a sortir entre 80 o 90 “m’agrada” i entre 60 i 70 comentaris -normalment en solen ser uns 30, de mitjana- i endevinen els llocs i fan comentaris de les fotos de coses que jo no havia vist. També moltes vegades la gent em comenta les fotos i això les enriqueix, ja que són detalls en que jo potser mai m’havia fixat, malgrat que d’altres són més incrèduls i es pensen que són fotos retocades.
També hi ha una exposició en camí: ‘Persones, personatges i personalitats’, prevista per aquest any. En quin punt est troba?
FP: Està previst d’estrenar-la aquest any, però encara no és a punt. En vam parlar dies enrere amb el regidor de Cultura per quan estigui preparada i hi hagi una sala disponible. Li vaig mostrar alguns personatges de Martorell que tenim fotografiats i va veure-ho interessant. Es tracta de més de 40 personatges de Martorell, que responen a diferents oficis o aficions. Hi ha esportistes, botiguers, comerciants, carreters, serenos, nuncis, etc.
Com van ser els començaments de la fotografia a la vostra família?
FP: Quan va començar a estendre’s la fotografia, el meu pare tenia uns 20 anys i va començar a disparar amb unes màquines que ja et pots imaginar com eren. Quan va veure que podia interessar comercialitzar alguna foto, va fundar una mena de companyia amb el meu oncle, el Quico, i firmaven com a “Germans Porta”. D’aquella època hi ha moltes fotografies que estan fetes així. L’any 1939, quan el meu pare va tornar de la Guerra, van començar a vendre les fotos del Pont d’Anoia amb els treballadors que l’estaven construint. Aquell va ser l’inici de poder fer algun caleró.
Conserveu alguna fotografia especial, d’aquella època?
FP: El pare sempre presumia que una de les seves fotografies més bones és una en la que hi apareix el pont de nit, amb uns llums que venen del terra.
CP: Es tracta d’una fotografia única, ja que amb el primer ruixat es van fondre aquells llums del pont, i aquella fotografia és la única que es va fer amb aquells llums i que no es va poder a repetir mai més.
Carles, què en recordes, de l’avi?
CP: Per mi l’avi va ser un referent fotogràfic molt important. Ell va viure la fotografia des d’una perspectiva d’aspecte i de composició molt basada en la seva època, una època en la que es cuidaven molt tots els detalls. Les primeres fotos que vaig fer va ser acompanyant-lo quan ell feia les seves pròpies. Va ser el meu primer contacte amb el món de la fotografia, realment.
Un ofici de fotògraf que també era de periodista, en certa manera. Recordeu algun fet assenyalat que immortalitzéssiu amb la càmera?
FP: Hem estat presents en molts accidents! Un dels reportatges més colpidors va ser quan hi va haver el xoc de trens a Rocatetroc, a l’actual zona del túnel que hi ha entre Pallejà i Sant Andreu de la Barca, perquè el pare i jo vam ser els primers en arribar-hi. Ningú sabia que hi havia hagut l’accident, però vaig veure que passava alguna cosa al congost perquè passava molta gent amb el mocador demanant pas. Vam dir d’anar-hi, i quan anàvem Congost amunt, ens van dir que l’accident era a Sant Andreu, i un va anar-hi a peu per la carretera i l’altre, per la via del tren. Aleshores va ser quan van arribar les primeres ambulàncies, i quan vam marxar, arribaven els periodistes. I aquelles fotos van servir per tenir una imatge de com havia quedat tot. Els fotògrafs retratem alegries i penes.
Com viviu actualment el món de la fotografia, a casa vostra?
FP: Vam tancar la botiga perquè em jubilava quan vaig fer els 75 anys i el Carles havia marxat a viure a Sabadell. El digital ha fet plegar molts magatzems, fotògrafs i reporters i crec que s’ha degradat molt la professió. Jo hores d’ara segueixo defensant que l’arxiu té un valor històric, sobretot, i estic buscant la manera que tingui una continuïtat i que tothom qui vulgui pugui consultar els arxius.
CP: Des del punt de vista de la professió, la indústria fotogràfica ha deixat de ser una indústria com a tal. Abans, tots els processos els feien diverses marques com Kodak o Agfa, que avui ja no hi són. Des del punt de vista personal, quan ets fotògraf ho ets encara que no portis la càmera a sobre. Vas pel carrer i vas veient fotografies per tot arreu. I a més a més, tens la sensació que com que sempre has estat captant instants que són molt efímers, a vegades no duus la càmera a sobre i et lamentes, ja que aquell era el moment de fer aquella fotografia, perquè aquell instant no tornarà a passar.
