Lluís Danés: “Sense Ca n’Oliveres no s’hagués pogut fer la pel·lícula”
La vampira de Barcelona, rodada a la Nau 1 de Ca n’Oliveres del 18 de novembre de 2019 al 18 de gener de 2020, va ser la triomfadora dels 13ns Premis Gaudí de l’Acadèmia de Cinema Català amb cinc reconeixements. A més d’endur-se el Gaudí a la millor pel·lícula, va obtenir els reconeixements a millor direcció artística per a Lluís Danés, millor vestuari per a Mercè Paloma, millors efectes visuals per a Lluís Rivera, Aleix Torrecillas i Anna Aragonès, i millor maquillatge i perruqueria, per a Laura Pérez i Xavi Valverde. La gala va celebrar-se aquest diumenge a l’Auditori del Fòrum CCIB.
La pel·lícula, primer llargmetratge de ficció dirigit per Danés, ens situa a la Barcelona de principis del segle XX on conviuen dues ciutats: una burgesa i modernista, l’altra sòrdida i bruta. La desaparició de la petita Teresa Guitart, filla d’una rica família, commociona el país i la policia té aviat una sospitosa: Enriqueta Martí, coneguda com “La vampira del Raval”. El periodista Sebastià Comas s’endinsa en el laberint de carrers, bordells i secrets del barri del Raval, on sap que trobarà la veritat sobre les desaparicions i assassinats macabres de nens dels quals s’acusa la vampira. Aviat descobrirà que allí s’amaga una elit disposada a ocultar els seus vicis a qualsevol preu.
El guió va ser escrit per Lluís Arcarazo i María Jaén, i està interpretat per Roger Casamajor, Nora Navas, Bruna Cusí, Francesc Orella, Sergi López, Mario Gas, Nuria Prims, Pablo Derqui, Anna Alarcón, Alejandra Howard i Albert Pla.
Lluís, paint els premis després de la gala?
Sí, però és fàcil perquè tothom és molt amable, està molt content i et diuen coses boniques. Són cinc premis, un d’ells a la millor pel·lícula, que ens toca a tots. I és que el cinema és una feina col·lectiva. Qui no ho entengui així, no entén de què va aquest món.
Què creu que ha vist el jurat dels Premis Gaudí per a escollir-la com a millor pel·lícula?
Penso que hi ha un atreviment formal i estètic, que podia sortir molt bé o molt malament. Crec que han premiat el risc en un moment en què el cinema tendeix a fer pel·lícules meravelloses, però que mostren la realitat de manera molt clara i amb històries molt quotidianes. Que, de cop i volta, hi irrompi una pel·lícula gairebé teatral, amb molts trucs visuals, rodada íntegrament a Martorell, reconstruint en una nau aquesta Barcelona estranya i fosca, ha tingut premi.
A banda de l’originalitat estètica, al darrera hi havia una bona història, la de l’Enriqueta Martí que, com li va arribar a les mans?
Sí, és una història apassionant de mentides i foscor. Fa uns anys em va arribar a les mans un guió d’en Lluís Arcarazo per a una sèrie de TVE que es deia La huella del crimen i que, finalment, no es va arribar a rodar mai. Aquest guió, encara per embastar, va acabar en una taula d’un despatx i no es va moure. Jo acabava de rodar la meva primera pel·lícula documental Llach: la revolta permanent amb el guió d’Arcarazo i ell me’n va parlar. El 2016, vam rodar junts la sèrie Laia per TV3, que ja tenia una mica l’estètica que vam seguir i millorar a La vampira de Barcelona. I va ser aleshores quan el projecte va començar a volar seriosament. El camí ha estat molt interessant, apassionant i intens.
El cinema, com deia, és un treball coral, però la cinta s’ha endut un premi a la millor direcció artística que reconeix la seva tasca. Com és Lluís Danés com a director?
Dirigir una pel·lícula no és només dirigir actors sinó dirigir-ho tot, però també deixant fer. Intento crear un bon ambient en l’equip i que tots se sentin importants, que aportin i em sorprenguin. A més, tinc la sort d’estar envoltant de talent immens. En aquestes feines on hi ha molts egos, hi ha la creença que amb pressió o amb crits es rendeix més, però jo faig el contrari. Intento que la base de tot el que faig sigui l’amor, la diversió i la celebració. Celebrar que tenim aquesta feina tan meravellosa i que, a sobre, ens paguen.
Com va ser l’experiència de rodar a Martorell?
Meravellosa. Com que soc tan fan del cinema de Fellini, que rodava Cinecittà en grans naus i platós immensos, em vaig sentir una mica com ell a Martorell, a la meva Cinecittà. Un món dins una nau. Hi arribava de matinada i sortia que ja era fosc, però en aquell trosset de Martorell hi havia tota la imaginació que he invertit en aquest projecte. Sense Ca n’Oliveres no s’hagués pogut fer aquesta pel·lícula tan especial. A més, hem va emocionar moltíssim poder projectar la pel·lícula al mateix recinte. D’alguna manera tancàvem el cercle: allà la vam construir, la vam rodar i la vam poder veure.
Quin recorregut tindrà ara la pel·lícula?
Tot i aquest any horrible i complicat, portem més de quatre mesos a les pantalles dels cinemes, cosa absolutament estranya. Probablement, les nominacions als Gaudí van fer que aguantés més a les sales. Ara, entrarà dins el Cicle Gaudí de cinema en català i girarà per diferents poblacions. A més, s’ha reestrenat a Madrid, i passarà per festivals de Manchester, Japó i Corea.
