The Pinker Tones ha actuat, aquesta tarda al Centre Cultural, amb Les aventures de Rolf and Flor, un espectacle acústic per a tota la família en què el grup ha narrat un conte, cantat les cançons del nou àlbum i repassat els millors moments dels seus anteriors xous, amb temes com Ukelele, Helado, La Canción de Mario o Me llamo Rolf, segons ha explicat Salvador Rey, membre del grup. El concert s’inclou dins la programació del Nadalem.
Què ens porteu en aquest concert?
És un concert familiar, en el qual presentarem Les aventures de Rolf and Flor que surten d’una sèrie de CD/llibres que portem publicant des de 2012 i que sorgeixen de la necessitat, com a pares, de posar una mica de música de qualitat, sobretot en llengua catalana i castellana. Veiem que en relació amb el món anglosaxó hi havia un greuge qualitatiu. Durant els dos darrers anys hem estat nominats als Premis Arc, com a millor espectacle infantil. Convido tothom a venir-nos a veure per suar cantant, ballant i passant una bona estona plegats, tot el que hem menjat aquest Nadal.
En quin gènere classificaríeu l’espectacle?
A mig camí entre el concert i la narració teatral d’un conte. Fem una relectura acústica del contingut dels CD/llibres que són produccions de gran banda i anem lligant les diferents histories de Rolf and Flor, que ja compten amb tres volums. Les entrelliguem i resumim, centrant-nos sempre en l’últim volum que narra la història de Rolf and Flor a Londres, una aventura en la qual incorporem actualitat i nous valors.
Com aconseguiu arribar a un públic tan ampli?
Perquè hi ha molta estima. Som músics, però també pares, i sabem com a pares què és anar a un espectacle infantil i perdre les ganes de viure (riu). Teníem un gran interès a fer un espectacle que tingués diferents nivells de lectura. Un format de seda, és a dir, que hi ha un nivell de lectura per als nens de 2-3 anys, matisos que agafen una mica els més grandets i una sèrie de coses que fan gràcia als pares. Evidentment, els grans protagonistes són els petits de la casa, però creiem que és perfectament compatible trobar una fórmula d’entreteniment que sigui acceptable per a tothom.
La creació de The Pinker Tones és molt curiosa, sorgeix per crear una sintonia d’una sèrie de televisió. Com va ser?
Bé, els inicis van ser una casualitat. Jo estava treballant com a guionista de la sèrie Erase una vez en Europa i el director em va proposar fer una sintonia original. Justament en aquest període, em vaig creuar pel carrer amb el meu soci, el professor Manso, qui acabava de muntar un estudi al costat de casa meva i li vaig dir si li venia de gust ajudar-me. Ens ho vam passar tan bé que vam decidir seguir fent coses junts, i aquí estem 15 anys més tard.
En pocs anys vau créixer ràpidament. A què creieu que va ser degut?
Érem els ‘bitxos raros’, que fèiem barreja de pop i electrònica. No ens acabava d’entendre massa ningú. Tothom estava molt intrigat, però ni cap gran discogràfica s’hi va llençar ni va passar res. El secret del nostre èxit és que, en cert moment de la nostra carrera, vam decidir anar a promocionar-nos a Nova York i la cosa va funcionar. Vam començar a sortir a publicacions com el New York Times, el Washington Post… Aleshores, va ser aquí quan va haver-hi una reacció més seriosa i se’ns va començar a tenir en compte.
