Arriba ‘L’altre ubic’, una mostra sobre les múltiples identitats humanes

563

L’altre ubic. Migracions del cos fragmentat és el títol de l’exposició que, aquest dijous (19.00h), s’inaugura al Muxart, Espai d’Art i Creació Contemporanis. És una mostra que forma part del programa d’exposicions itinerants del Departament de Cultura de la Generalitat. Està comissariada per Mercè Alsina, produïda pel Festival Panoràmic Granollers 2020, i promoguda per Roca Umbert Fàbrica de les Arts i l’Ajuntament de Granollers.

Set artistes d’arreu del món plantegen, en aquest muntatge de fotografies i audiovisuals, qüestions sobre identitat de les persones (sigui física, d’orientació sexual, de gènere o social). Es mostren aspectes de la intimitat, majoritàriament de caràcter autoreferencial, per portar l’imaginari al pla real en accions subversives que desafien els atributs que ens defineixen socialment, explica la comissària és la Mercè Alsina. La mostra es podrà veure fins l’1 de maig, els dijous i divendres (de 17.00 a 20.00h) i dissabtes, diumenges i festius de 10.30 a 14.00h.

Què s’amaga sota el nom d’aquesta exposició?

El títol de l’exposició fa referència a totes aquelles personalitats que tenim dins nostre i que a vegades no manifestem, però si que ho fem a través de les xarxes socials. El nou paradigma de les xarxes ens situa en un moment en que les nostres exploracions de les possibilitats identitàries creixen de manera exponencial i, davant d’aquesta diversitat, posem en joc les nostres diverses personalitats. Es a través d’elles com manifestem una part de nosaltres mateixos que moltes vegades ocultem perquè ens volem ajustar a la definició social amb la que ens sentim més identificats. Són espais de llibertat i d’expressió, però alhora també tenen una contrapart de control i vigilància.

El concepte d’ubiqüitat, d’estar present a tot arreu, també es lliga amb tot això?

La idea és aquesta. En anomenar l’exposició com L’altre ubic ens volem referir a que el concepte de l’altre és a tot arreu. A partir d’aquí, apareixen molts més models i manifestacions que se surten dels rols predeterminats per la cultura. La xarxa ens ha aproximat tot això, pràcticament ja no és una alteritat llunyana i fora de les nostres possibilitats, sinó que acaba sent només una mera diferència.

Al títol també hi apareix el concepte ‘migracions’? A què es refereix?

El nostre cos no està format només per una personalitat, sinó per una multiplicitat d’elles. Es fragmenta perquè agafa models o s’inspira en altres maneres de fer, de presentar-se, etc. El procés d’identitat no s’acaba mai, sempre s’està redefinint i el podem portar a la realitat amb més facilitat que en èpoques anteriors, on es quedava dins de l’esfera privada i no el compartíem públicament. De fet, és la societat la que valida totes aquestes transformacions i és interessant veure com aquestes manifestacions que fem a través de les xarxes no deixen de ser un diàleg a través del qual validem tots aquests canvis que proposem.

Però som del tot sincers amb el que mostrem a les xarxes socials?

Les xarxes són una finestra i el que és interessant aquí es veure que moltes vegades les utilitzem sense ser conscients que ho son. Interpretem que, com que estem parlant d’espais privats, això roman en la nostra intimitat i no és així. La xarxa és accessible en qualsevol moment per molta gent, es pot fer viral, les teves imatges poden circular ràpidament, etc. A més, hi ha un doble tall: per una banda son espais restrictius i controladors, on es censuren tot tipus d’imatges o representacions, però per l’altre també poden ser un espai de llibertat i transformació. Molts col·lectius minoritaris han trobat a les xarxes un espai per donar-se a conèixer i fer una incidència en l’àmbit social.

Què podrem trobar en l’exposició que veniu a presentar a Martorell?

L’exposició neix el 2020 en el marc del Festival Panoràmic. Un festival dedicat a la cultura audiovisual i la relació que hi ha entre la fotografia i les imatges en moviment, i això és el que composa majoritàriament l’exposició que portem. Tenim un espai de documentals i peces de vídeo assaig, imatges fotogràfiques per un altre costat i, finalment, les restes d’una performance que va fer l’Isa Fontbona en l’exposició original, al Centre d’Arts Santa Mònica. Degut a la complexitat de la performance no l’hem pogut reproduir en la seva totalitat, però hem incorporat una gravació i les restes que han quedat de l’acció.

Quants artistes participen en l’exposició?

Són set. Una d’elles és la Itziar Okariz, qui es caracteritza per fer accions amb caràcter performàtic. Ella es basa en la radicalitat dels gestos amb accions molt simples i llavors hem portat una versió d’una performance que ha fet en diversos indrets del món: ‘Mear en espacios públicos o privados’. La Itziar utilitza el cos com un instrument conceptual que li permet reflexionar sobre la nostra societat contemporània i com l’individu està enfrontat a tota una sèrie de convencionalismes que l’imposen com ha de funcionar.

També hi apareix la temàtica trans, oi?

A càrrec de la Mar Llop, fotògrafa i activista trans, que ve a presenta un projecte sobre persones que han decidit fer el pas d’un canvi de gènere. Per una part trobarem una sèrie de conceptes, on ens acostem a un escenari més íntim i personal de les persones que decideixen iniciar aquest trànsit i com la societat rep aquesta transformació. I després una sèrie de fotografies amb una composició de dues instantànies de persones que han decidit fer el trànsit. La Mar també és documentalista i ha presentat un documental que veurem a l’exposició el 31 de març, on entrevista famílies amb nens trans.

Quines són les altres aportacions que podrem veure?

Tenim altres artistes com Teemu Mäki, que també té un documental sobre els processos de canvi de gènere o les persones no binàries que expliquen la seva situació personal; la Mengwen Cao, que té un projecte molt interessant sobre les persones d’origen xinès que s’enfronten a una manifestació de les seves opcions sexuals; el Ricardo Muñoz, que juga amb la seva intervenció amb l’aspecte de l’humor; i la Francesca Steele i la Isa Fontbona, dues artistes que utilitzen el bodybuilding com una manera d’explorar i convertir els cossos en instruments de reflexió artística.