Josep Maria Palou ha presentat aquest divendres l’exposició La síndrome Ulisses. Photoimatges. Josep M. Palou, dins els actes del Dia Internacional dels Museus (DIM). Aprofitant el centenari de la publicació de l’emblemàtica novel·la de James Joyce, aquest martorellenc amant de la fotografia ha preparat una setantena de fotomuntatges que llueixen a la planta baixa del Muxart, Espai d’Art i Creació Contemporanis. A la inauguració hi han assistit prop de 150 persones, amb la presència de l’alcalde accidental, Lluís Amat, i el regidor de Cultura Andreu González, entre d’altres.
Palou s’allunya així, de manera volguda, de les temàtiques musicals i cinematogràfiques que l’han caracteritzat fins ara en la seva gran afició a la fotografia. Ara, opta per un recull de fotomuntatges que s’estructura en tres temàtiques: llocs, sirenes i dimonis. En elles, plasma els heroïsmes de cadascú en la seva vida quotidiana, establint un paral·lelisme amb el personatge d’Ulisses i la seva heroica tornada a Ítaca des de Troia que recull el poemari d’Homer, i que Joyce també utilitza en la seva creació literària centenària.
L’autor desgrana a través d’una conversa a Ràdio Martorell les característiques de l’exposició, visible al Muxart fins el 23 de juny.
Josep Maria, ens pots explicar el per què d’aquest títol per a la teva exposició de fotomuntatges?
Ulisses m’ha vingut una mica perquè aquest any s’ha complert el 100 aniversari de la publicació de l’Ulisses de James Joyce, aquest llibre que tothom coneix però que ningú ha llegit! I és una llàstima, perquè és un llibre interessantíssim, molt maco de llegir i que no és dens, contràriament al que molta gent pensa. Està molt ben escrit i és molt agradable.
Quina relació hi estableixes?
A partir d’aquí parlo d’una cosa que no té res a veure amb l’Ulisses, però que hi estableix un paral·lelisme en els capítols, a partir de les gestes i situacions que l’heroi grec va viure. De fet, la novel·la de Joyce tracta d’una cosa que no té res a veure pròpiament amb el personatge d’Ulisses, però n’estableix el paral·lelisme. I a la meva exposició, sense tenir coneixement que l’obra Ulisses tenia aquesta pretensió, també havia establert uns paral·lelismes entre situacions, problemes i vivències del personatge, però portats a la vida real.
Explica’ns quina tècnica fas servir?
La de la superposició, per això no li dic fotografia. Totes les imatges són fetes per mi, però hi ha un pas més enllà: mixtificar o barrejar diferents imatges fotogràfiques, i per això les he anomenat fotoimatges, en les que intervenen més d’una fotografia.
És la primera vegada que experimentes amb la superposició? Com se’t va acudir?
Doncs experimentant! De fet no sabia si allò era publicable o mostrable. Però fa un parell d’anys vaig fer una primera exposició de fotoimatges a un bar musical de Barcelona que es diu Curtis, un lloc molt interessant. Va ser una exposició efímera, d’un sol dia, en la que vaig exposar unes 8-9 fotos en format gran d’1,2 per 1,2 metres. Vaig veure que donaven bon resultat i em vaig animar a seguir fent-ne.
Per què aquesta mostra s’estructura els tres àmbits?
Estava experimentant i buscant coses noves. La idea de l’exposició és reunir tres àmbits que jo he agrupat sota la imatge o concepte d’Ulisses. Ulisses, a l’Odissea, inverteix vint anys en tornar de Troia a Ítaca, i he volgut establir un paral·lelisme entre la heroïcitat d’Ulisses en aquest viatge tan complicat amb la de l’ésser humà, de qualsevol de nosaltres al llar de la seva vida, on trobem pors, temptacions, inseguretat, odis i amors, entre d’altres.
Quins són doncs, aquests tres blocs?
Els llocs, les sirenes i els dimonis. Els llocs són les situacions, són paisatges impossibles en molts casos, no reals. El segon són sirenes amb cames -és a dir, dones. I finalment, els dimonis i fantasmes són la paràfrasi del que Ulisses es va trobant al llarg del seu viatge i que l’ésser humà té al llarg de la seva vida: les pròpies pors, temptacions, desitjos, fantasmes que es crea un mateix, etc.
Quantes fotoimatges podrem veure al Muxart?
Del primer bloc dels llocs, hi aporto una quinzena de fotografies grans, que fan aproximadament 100×85 centímetres. Pel que fa les sirenes, n’hi ha prop d’una vintena, i unes 20 de dimonis. En total, són prop de 70 fotos.
El que veiem en les teves imatges són motius reals?
Estan basats en fotos meves, sí, però modificades. Algunes estan barrejades, d’altres modificades, i intento que sigui difícil identificar les persones que hi surten.
I això com es plasma, a l’exposició?
Gairebé a cada foto hi he inclòs un pensament meu, a manera de text filosòfic, per ajudar a entendre una mica més l’exposició. Per tant, la mostra no es limita a ser una sèrie de fotos o fotoimatges penjades, sinó que hi ha una guia per poder seguir de què es tracta en una part o majoria d’elles.
Aquesta mostra suposa un canvi de temàtica respecte les anteriors exposicions. Per què?
Els darrers anys he anat fent fotografies de concerts i d’aspectes relacionats amb el cinema i vàries exposicions. Però porto uns quatre anys portant la fotografia a una zona diferent, més creativa i variada, que em dona possibilitats de fer una creació més personal i que no sigui el que fan altres. Tenia un bon recull d’imatges i em va semblar que era suficientment sòlid com per a fer una exposició com la que faig ara.
Fins ara et coneixíem per les fotografies a estrelles del rock o del cinema. El salt que has fet és definitiu cap a aquest tipus de fotomuntatges o segueixes fent fotografies de concerts?
En segueixo fent, però potser una mica menys, perquè arriba un punt en el que t’agrada variar, canviar. Als concerts segueixo anant-hi, però de 1.000 que n’hi pugui haver vaig a dos. De fet, amb els actuals fotomuntatges estic tancant un cercle, una mica, perquè quan em vaig comprar la primera càmera amb 19 o 20 anys no era tant per a fer fotos: en realitat era perquè dibuixava i feia exposicions a Barcelona, a Martorell o a Gelida. Però quan tens un interès creatiu l’has de vehicular d’una manera o una altra, i la càmera servia per fer fotografies de coses que jo volia transformar en pintura o dibuix a base de deformitats de les imatges, projeccions, diapositives, etc. La idea era aquesta, però no vaig arribar a fer-ho mai.
Però va néixer la passió per la fotografia en sí?
Quan vaig tenir una càmera en condicions, vaig començar a fer fotos de concerts, perquè quan hi anava volia emportar-me’n una mica. Per tant, tot i que vaig iniciar el meu amor a la fotografia de manera molt precària per poder desenvolupar un art meu, en realitat vaig endinsar-me amb el tema de fotografia de concerts, i així he estat durant 40 anys. I ara la fotografia em torna a portar al nivell creatiu que jo volia tenir de ben jove i que mai vaig arribar a desenvolupar.
Ens deies que La síndrome Ulisses. Photoimatges es veruà a Martorell fins el dia 23 de juny. Després, per on continuaràs exposant?
Doncs segurament a Barcelona! Però encara no ho puc dir segur. Ho aniré anunciant si em seguiu a través d’Instagram, on em trobareu com a josep_maria_palou o a un altre perfil que tinc: Ian Stoneface, que és dedicat només a músics i actors i que és el que inicialment vaig començar fent.
