El pilot del Pedregà Team, Pep Mas, s’ha vist obligat a abandonar el Ral·li Dakar 2023 a l’Aràbia Saudita per culpa d’una lesió a l’espatlla. Una caiguda el primer dia i una forta topada en la tercera etapa han fet que el martorellenc no hagi pogut seguir en el ral·li, que s’ha presentat amb unes condicions molt exigents.
Aquest ha estat el tercer cop que Mas participava al Ral·li Dakar i l’ha tancat a la 87a plaça. El 2019, l’any que hi va debutar, ja va haver de dir adéu abans d’hora, mentre que el 2020 el va acabar en la 69a posició, fent història i convertint-se en el primer martorellenc en finalitzar un Dakar.
Aquest Dakar ha hagut d’acabar una mica abans per tu a causa d’una lesió a l’espatlla provocada per una caiguda. Però una espatlla on ja tenies un expedient no gaire bo. Per què veu decidir finalment tornar cap a casa?
Bé, era una lesió de l’espatlla que ja feia temps que la teníem, però podíem anar amb moto bé, anar al gimnàs, amb bicicleta i la preparació física va ser com sempre. Però, després de fer un pròleg curt de 12 quilòmetres al costat del Mar Mort, vam sortir a l’etapa 1 i al quilòmetre 85 vam tenir una petita caiguda colpejant el cantó dret de l’espatlla. A partir d’aquell moment, ja notava que la moto no la portava com sempre i vaig abaixar el ritme de la carrera. A més, també havia de canviar la posició de la moto, anava incòmode, vaig perdre la concentració i vaig començar a anar enrere en la classificació. Tot i això, vam passar l’etapa.
El segon nivell va ser per a molts pilots, alguns amb més de deu anys d’experiència, l’etapa més dura que hem corregut al Dakar. Van ser 430 quilòmetres de pedra, que físicament et va castigant, i amb poques rectes per descansar. A més, una pedra em va arrancar el tub de fuita, que vaig poder reparar i acabar l’etapa, però sempre amb el patiment de no tornar a caure. Després de l’últim quilòmetre, que va ser de dunes, vam arribar al campament, vam posar la moto a punt, i la fisioterapeuta em va tractar l’espatlla.
Així, vam sortir a l’etapa tres, que és molt llarga i amb pistes de sorra. L’Aràbia Saudí té un hàndicap molt gran a la sorra, perquè hi ha molta pedra a sota que no es veu. Aquest és l’efecte sorpresa que fa que un pam de distància a la dreta o a l’esquerra et faci caure. Aquí em vaig precipitar, a uns 150 o 160 quilòmetres per hora, i vaig sentir que hi havia alguna cosa més greu.
Em quedaven 50 quilòmetres encara d’especial fins arribar al control horari i després 120 quilòmetres més, però si en aquell moment hagués premut el botó vermell, m’hauria vingut a buscar l’helicòpter i s’hagués acabat el Dakar per a mi. Vaig aguantar aquells 50 quilòmetres com vaig poder. Un cop al control horari, va començar a ploure molta pedra amb molt de vent i l’organització va decidir que era un perill entrar de nou al desert. Aleshores vam tallar l’etapa i vam baixar 250 quilòmetres per carretera.
Ens vam trobar allà amb unes temperatures molt baixes. L’organització ens va donar una bossa d’escombraries per aixoplugar-nos. Es va fer molt llarg i fins i tot amb perill d’hipotèrmia. Quan vam arribar al campament, em vaig posar en mans dels metges i em van dir que l’espatlla no estava per res. Al final, amb l’equip vam decidir anar cap a casa.
Et va passar pel cap en algun moment haver de deixar el Ral·li?
No et passa mai pel cap, però ja hi havia alguna cosa que no funcionava. Va ser una decisió meva, escoltada per l’equip. Quan vas a un Dakar vas preparat per a tot, malgrat que la realitat la veus quan arribes allà. Tot i això, et sents trist, impotent i amb ràbia.
Està sent un Dakar molt dur. Fins i tot alguns pilots estan dient “fins aquí”. Esperàveu que fos així?
Ens esperàvem un Dakar diferent, però el que ens va pillar per sorpresa va ser la climatologia. Ens esperàvem la dificultat del terreny, però cap pilot vol abaixar el ritme i es produeixen les caigudes.
Ja penses en el següent Ral·li, però?
Jo sóc molt de pensar en el moment. Primer m’he de mirar l’espatlla i una vegada estigui recuperat i em vegi al 100%, ja decidirem.
