Aquest dissabte 1 de novembre (20.00h) arriba al Teatre d’El Progrés La Niña Bonita, un monòleg fet i conduït per l’humorista osonenc Peyu que està girant arreu de Catalunya. Un gran bombo, boles de fusta amb números de l’u al 90, un pernil en joc i tots els riures que es puguin anar generant són els elements clau d’aquest muntatge. La venda de localitats està activada a entrades.martorell.cat al preu de 16 euros -18 a taquilla el mateix dia de la funció-.
Lluís Jutglar, en Peyu, compagina aquest espectacle als teatres d’arreu amb Hamlet, i sobretot amb el seu nou projecte radiofònic a Catalunya Ràdio: ‘La Renaixença’. De tot plegat en parlem en la següent entrevista que ens ha concedit als micròfons de Ràdio Martorell.
Peyu, parla’ns d’aquest espectacle que arriba a El Progrés, La Niña Bonita.
La Niña Bonita és una quina popular, és el que es fa a molts pobles de Catalunya, que és un sorteig d’un pernil, en aquest cas. Tota la gent del públic té un cartró i jo estic a l’escenari amb un bombo, i vaig traient boles i van sortint números. Llavors qui completa el cartró s’emporta un pernil. És tan senzill com això, i mentrestant, entre bola i bola, vaig xerrant i dient bestieses.
No sé si tens la percepció que el Bingo, o Quina, és un d’aquells jocs que sonen vintage, però que resisteix el pas del temps i que continua ben viu, i que ens segueix provocant molts riures i moltes situacions divertides. Era aquesta la intenció?
Sí. Jo crec que en aquesta era de la intel·ligència artificial, les pantalles i tot plegat, el bingo té el mateix que el teatre: són aquestes coses que passen de veritat, i hi ha un sorteig que s’entén a la primera, no és una aplicació que fa un sorteig estrany amb un algoritme de no sé què. Tu veus un bombo amb unes boles de fusta, amb uns números, i el mecanisme el pot entendre qualsevol idiota. Llavors això, crec que per més intel·ligència artificial i més històries que hi hagin, això sempre t’atraparà com a ésser humà, veure que està passant una cosa de veritat.
Per molta gent que ja tenim una certa edat i que hem passat vetllades de Nadal i de Cap d’Any jugant llargues hores al Bingo a casa, quan sentim ‘La Niña Bonita’ veiem algú traient boles i recitant números i de seguida ens ve al cap el número 15. Per què has triat aquest i no, per exemple, el 22 -que serien ‘Los dos patitos’; o el 33, ‘l’Edat de Crist’, o el 69, que ja seria una altra cosa…
Doncs l’espectacle es podria haver dit ‘Los dos patitos’ tranquil·lament, sí. Es diu La niña Bonita perquè crec que és un referent que la gent l’associa de seguida a les quines populars. I després sí que és veritat que durant l’espectacle es menciona molt una parenta meva, una tieta, que li deien la nina bonita quan era jove, perquè era molt guapa, però no té més que això. L’excusa argumental és ben tonta, diguéssim. És fer un espectacle on la gent es distregui a través d’una quina i, entremig, hi soc jo fent monòlegs
de temes mundans i quotidians, que són les coses que em fan més gràcia.
Com el qualificaries l’espectacle, com a monòleg o com a obra de teatre d’humor?
En aquest cas és més un monòleg amb una excusa argumental molt simple. Nosaltres sempre compaginem dos espectacles de gran format,com pot ser l’Illusionista o El Gallardo Español, que sí que són espectacles de teatre amb una dramatúrgia i una posada en escena més complexa. Això és un monòleg més de petit format, el que en música en diríem un acústic: un tio que està allà amb pocs elements a l’escenari i molt proper al públic. Llavors ho definiria així un espectacle de petit format, que no vol dir que sigui menys interessant que el de gran format.
Té una hora de durada. Per tant, curt i intens…
Una hora, o una hora i quart, una hora i vint…depèn del públic, depèn de mi i depèn de l’atzar. Perquè clar, el sorteig és real. De vegades el cartró tarda més a completar-se o tarda menys, depèn de com surten les boles.
Com està funcionant, l’espectacle, en tot el temps que l’esteu girant?
Hem tingut una tardor i un estiu molt ple. El vam arrencar l’estiu de 2024, una época que se’ns omple a base de festes majors voltant per Catalunya. I aquest any, a banda de l’estiu, l’hem empalmat amb la tardor i hem fet una gira de tardor i de fet tenim tots els caps de setmana plens fins al 23 de desembre, quan aterrarem amb l’espectacle Hamlet a Barcelona.
Parla’ns de Hamlet. Aquí no estàs sol, oi?
Actuo junt amb l’Albert Pla. És una comèdia de dos personatges que són dos companys d’habitació d’un hospital. L’hem estat rodant al Teatre de Calldetenes, i ara aterrarem al Teatre Coliseum a Barcelona. Estrenem el 23 de desembre i estarem allà al gener i febrer.
També aquí el factor numèric és important, l’habitació és la 313, no sé si per allò de les supersticions.
Sí, bé, havíem de triar un número d’habitació. Al final, en el desenvolupament de l’espectacle tampoc és que influeixi gaire el 313, però sí que és veritat que és una habitació on hi passen moltes coses, i algunes una mica macabres i una mica que poden ser derivat de la mala sort del 313.
Ja que parlem de nous projectes, evidentment t’hem de preguntar per La Renaixença, que ja porta emesos 36 capítols comptant el d’avui. Quina percepció tens de com ho ha acceptat la gent, de com l’audiència està responent? Quin feedback t’arriba?
Molt positiu, la veritat, i nosaltres molt sorpresos també de la resposta de la gent. Veníem de fer cinc anys d’El Búnquer, i sempre és un repte intentar fer una cosa nova, diferent, que la gent no la compari i que compri el nou producte. I bé, estem molt contents, perquè l’acceptació ha sigut molt bona. Tinc la sensació que si fas coses esmerçant-hi una mica, intentant que tinguin un segell original i diferent, i hi poses, com és el cas, música en directe i bons professionals, la gent no és tonta i ho compra.
Riures garantits amb el duet Fel Faixedas i Carles Xuriguera, les aportacions camaleòniques de l’actriu Mercè Martínez, les aportacions musicals de l’Arnau Tordera, entre d’altres…l’elenc és important, no?
Sí, i llavors tu pots entrar-hi més o menys a nivell d’humor, si és el teu tipus d’humor o no. Però el que és indiscutible és la factoria, que jo crec que és el primer que s’ha de defensar, no? De dir, ostres és una cosa que està molt ben feta! T’agradarà més o t’agradarà menys, però té el valor de ser un videopodcast de magnitud. Hi ha programes de ràdio molt ben fets i programes de tele molt ben fets, però programes de ràdio com La Renaixença que siguin gravats en vídeo a aquest nivell d’escenografia, de realització, de vestuari…de tot plegat, crec que és únic.
El fet del gran èxit que heu tingut amb El Búnquer durant cinc temporades, amb gairebé mil capítols a les esquenes, d’alguna forma t’ha condicionat amb La Renaixença? Ha suposat una dificultat el fet de no intentar assemblar-se excessivament a l’anterior o de no allunyar-s’hi massa?
Bueno, és un repte més que res, en el sentit de la resposta de la gent. Quan tinc la idea del programa no el penso com a successor o substitut d’El Búnquer, ni en que no s’assembli o s’hi deixi d’assemblar. A mi se m’acut la idea de fer aquest programa, però no perquè tingui la necessitat de fer un programa nou i substituir l’anterior, sinó perquè tinc la idea del programa, una idea que creus que és genuïna i que pot ser un format original. Per tant, no hem viscut una pressió excessiva per si s’assembla o no. Jo crec que tots els programes que hem fet fins a dia d’avui, si llegeixes una mica entre línies, tenen un segell propi de la nostra productora i de la nostra manera de fer. Sempre intentant aportar alguna cosa més que només riure, que hi hagi un punt de divulgació, fer-ho d’una manera molt nostra i des d’un marc mental molt català. Crec que tots estan units: des de BricoHeroes, Natura Sàvia, El Búnquer, ara La Renaixença…a tots se’ls identifica un segell.
A Natura Sàvia hi veiem divulgació científica combinada amb l’humor; a El Búnquer i a La Renaixença hi ha divulgació històrica…vols demostrar que es pot fer humor i alhora promoure que aprenguem coses?
Tampoc és la meva intenció alliçonar ningú ni fer una cosa més ben feta que una altra, és simplement el que m’agrada a mi. Vull dir que quan és només riure per riure, llavors ja me n’he d’anar a coses molt ben fetes de surrealisme que m’atreguin, com ara Faemino y Cansado i coses d’aquest estil, però això està limitat a quatre genis que ho saben fer molt ben fet. A mi, quan és riure per riure i no m’aporta absolutament res, normalment em cansa i em carrega. Llavors, faig el que és programes on es riu i mentre estàs rient t’emportes alguna cosa.
Et queda temps per algun altre projecte que tinguis en ment ara mateix?
Ara mateix ja estem una mica saturats de coses, però sí, sempre tens projectes al calaix i hi ha projectes que es queden allà durant anys i llavors els repesques. Ara estem pensant en què passarà sobretot a nivell teatral quan haguem acabat de fer la temporada i la gira de Hamlet i pensant sobretot en nous projectes teatrals que és el principal que tenim, és molt nou i esperem que duri uns quants anys encara.
I parlant de l’humor, una pregunta que ens agrada fer sempre que entrevistem algun humorista…És cada cop més difícil fer humor en aquest món en el que vivim? Tenim tots la pell molt fina i ens ofenem molt fàcilment, i les xarxes fan que tot s’inflami també d’una manera molt més exagerada?
Sí, és una mica complicat, però tinc la sensació que s’està tornant a fer la volta i que la gent s’ha relaxat una mica. Crec que fa un parell d’anys estava una mica pitjor. Si més no, al meu entorn. Jo visc a Muntanyola i intento allunyar-me una mica d’aquesta realitat tan absurda que són les xarxes socials, del Twitter…perquè al final quan compares una mica amb la gent de veritat, que és la gent que camina pel carrer veus que tampoc hi ha tanta gent a Twitter a la vida real. Són uns quants que en tenen, i el que passa a Twitter no és el que passa al món. Dit això, jo intento fer coses que em facin gràcia a mi i que facin gràcia al meu entorn, i crec que la gent això ho respira, ho compra i ho entén. I escolta, d’ofesos sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. Millor no ens preocupem gaire, en aquest sentit, no?
Convenç el personal que aquest dissabte, a partir de les 20.00h, t’han de venir a veure i escoltar a El Progrés…
Doncs que hi ha un pernil en joc, és que no hi ha una altra! És la millor propaganda, coneixent el personal. Serà una de les poques ocasions en què pagareu una entrada de teatre i podreu sortir amb un pernil del braç. Crec que no hi ha millor propaganda que aquesta.
