Raül Garrigasait ha presentat aquest dijous a la Torre de les Hores el seu nou llibre, La roca i l’aire. Art i religió de Llull a Tàpies (Fragmenta, 2025), en un acte organitzat per la Fundació Francesc Pujols. Es tracta d’un assaig que explora la relació entre art i religió dins la tradició cultural catalana.
L’autor parteix de la idea que, malgrat la separació aparent entre art i religió en la modernitat, conceptes com “creació” i “inspiració” tenen un origen profundament religiós. Al llarg del llibre, Garrigasait traça aquesta connexió a través de figures com Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Josep Carner, Frederic Mompou i Antoni Tàpies.
“Al llibre trobem temes que m’han preocupat sempre: la relació entre l’art i la religió, el sagrat i la bellesa, i la història cultural. Faig un recorregut des de Llull al present”. També s’hi pregunta “què canvia i quan comença la modernitat, i quina és la diferència entre la vida dels moderns i la dels premoderns”, explica l’autor.
Raül Garrigasait, autor
Segons Garrigasait, La roca i l’aire contraposa dues formes d’entendre el món: la medieval, centrada en una recerca fervorosa de l’absolut, i la moderna, que exalta la creativitat individual i la capacitat humana de transformar la realitat. Aquesta tensió es reflecteix en les obres dels creadors que analitza.
“Provo d’explicar com la visió del món canvia amb la modernitat. Llull deia que en cada cosa es podia veure la figura del Creador, que el món era llum i significat. Però amb la modernitat, el món esdevé un lloc fosc, que amaga alguna cosa. Aleshores apareixen poetes com Maragall, que intenten resacralitzar-lo. Aquest esforç per meravellar-se del món el veiem també en Carner, Mompou o Tàpies”, afirma Garrigasait.
Raül Garrigasait, autor
L’assaig defensa que els llenguatges de l’art i la religió comparteixen una funció comuna: enfrontar-nos amb una realitat més gran que nosaltres.
“Bona part del llenguatge que fem servir per parlar d’art prové del religiós. Tots dos ens posen davant d’una realitat sobrehumana, que no entenem del tot i que sovint rebutgem, però que ens interpel·la”, diu l’autor.
Raül Garrigasait, autor
Un dels fils conductors del llibre és la idea que la modernitat i la premodernitat no són tan diferents com sembla. Garrigasait mostra com autors contemporanis reinterpretaren idees antigues amb una nova mirada.
“A vegades, el més nou és el més antic i el més antic és el que tenim més a prop. Tàpies, per exemple, fa un ús plàstic de Llull, i Maragall resignifica termes lul·lians”, assenyala. “La tesi de fons és que la separació entre món premodern i modern és en gran part construïda. Tots ens enfrontem als mateixos misteris”.
Raül Garrigasait, autor
En aquest sentit, l’autor apunta que els moderns són, segons la seva metàfora, “els fantasmes de Faust”, que rebutgen el que no han creat, mentre que la visió medieval veu en el món una llum exterior reveladora. Tot i aquestes oposicions, Garrigasait insisteix que no són irreconciliables.
“L’aire i la roca es barregen. La modernitat té trets del passat remot. És possible que precisament sigui el passat el que ens doni les eines per fer front a la responsabilitat del present. Davant la urgència del món contemporani, la història ens murmura respostes insospitades”.
Amb aquest assaig, Garrigasait ofereix una mirada personal, no sistemàtica, sobre com l’art i l’espiritualitat han conviscut i dialogat en la cultura catalana al llarg dels segles.
