Després de 550 dies lluny dels terrenys de joc, el futbolista martorellenc Salva Ferrer ha tornat a competir en un partit oficial. El defensa de l’Spezia Calcio ha superat un limfoma de Hodgkin i dimarts passat va disputar els últims minuts del duel contra el Cosenza, en la darrera jornada de la Sèrie B italiana. Un moment carregat d’emoció, tant per a ell com per als seus companys d’equip i l’afició.
El darrer cop que Ferrer havia jugat en competició oficial va ser l’11 de novembre de 2023, amb l’Anorthosis de Xipre. El retorn als camps suposa el final d’una etapa molt dura a nivell personal i el començament d’una nova etapa futbolística. En parlarem tot seguit amb el protagonista, Salva Ferrer, en una entrevista plena d’humanitat i força.
En primer lloc, com vas viure aquell moment en què vas trepitjar novament la gespa en un partit oficial?
Bé, sincerament és una cosa que portava molt de temps esperant i lluitant. I jo crec que el fet d’haver perseguit tant aquest desig era com… “ara no ho desaprofitis”, “ara demostra que estàs perfecte” i “dona el màxim”. No ho sé, volia que la meva càrrega emocional fos almenys al mateix nivell que tothom a l’estadi, perquè tothom tenia moltes ganes de veure’m un altre cop bé. I va ser com: ara centra’t a jugar, i després ja vindran totes les emocions. I així va ser: després, ja quan va xiular l’àrbitre al final, va ser com una mica l’explosió de tot.
Et vas emocionar? Què et va passar pel cap quan vas escoltar tots els aplaudiments en entrar al camp?
Els aficionats ja m’ho feien sentir durant la setmana, durant aquests últims mesos per la ciutat. Quan sortia a passejar el gos o el que fos, em deien totes les ganes que tenien de veure’m jugar, que si ja estava bé, i jo els deia que sí, però encara no arribava el moment. I és una d’aquelles coses que no valores, però d’aquí a uns anys m’adonaré que molt poques vegades un estadi sencer corejarà el teu nom. Per tant, és una cosa que m’haig de guardar al cor com una manera de demostrar-me la seva estima de la millor de les formes.
Parla’ns de com ha estat aquest camí de recuperació, tant físicament com mentalment.
Físicament, ha sigut dur, sobretot els primers mesos després del diagnòstic. Jo vaig tornar cap allà el setembre, i fins a final d’any va ser una mica dur, més que res perquè tens sensacions molt estranyes i no saps exactament si marxaran, si desapareixeran, si trigaran molt. Has de treballar molt mentalment per confiar que tard o d’hora estaràs millor. Jo em repetia a mi mateix: “segueix, que estaràs bé”. Mentalment, ha estat difícil, però els companys també m’han ajudat moltíssim. Sabien pel que estava passant i m’han fet tot molt fàcil. A principis d’any ja em sentia molt millor, era una sensació molt diferent. Al final ha arribat el meu moment, perquè ara ja estic molt millor.
Quina diries que ha estat la clau per mantenir-te fort durant aquest període tan complicat?
Jo diferencio diferents etapes durant el tractament. No sé si és la millor manera de fer-ho, però jo treballava per demostrar-me a mi mateix que estava bé i que no era malalt. Tot el que feia era per demostrar-me a mi i a la meva família que sí, que estava bé. Sortia a entrenar si podia cada matí, pujava muntanyes, sortia amb bicicleta… Intentava no mirar-me gaire al mirall perquè no em veiés calb i inflat. Totes les coses que feia eren per recordar-me i demostrar als altres que jo estava bé. No sé si és la millor manera d’afrontar una malaltia així, però a vegades em semblava que no en tenia cap, de malaltia. I això em donava forces, i alhora m’ajudava a no estar pensant tot el dia en allò.
Hi va haver algun moment en què vas pensar que no tornaries a jugar a futbol?
Durant els primers mesos, potser sí, tenia dubtes. Però durant tot el tractament, quan em venien aquests pensaments, els intentava treure ràpid del cap. Em repetia: “segueix, segueix, segueix”, i pensava que tard o d’hora arribaria el moment d’estar bé.
Parlem ara del partit de dimarts. Com et vas sentir físicament en aquests primers minuts oficials?
Molt bé, molt bé. Òbviament, van ser pocs minuts i no puc dir que em cansés gaire, però vaig estar bé físicament, amb el cap serè per jugar bé. Amb defensa bé, amb pilota bé… Sincerament, molt bones sensacions. És el que em deia tothom: “ja veuràs que quan tornis serà com si res hagués passat”. I és veritat, una mica. Però també he treballat molt per estar preparat i poder estar ara a un bon nivell.
Què et diu l’staff tècnic de l’Spezia? Hi ha confiança perquè puguis anar sumant minuts de manera progressiva?
No ho sé. Ara només queden quatre partits, que són els quatre de play-off. I l’any que ve se m’acaba el contracte, i hauré de marxar. Per tant, sincerament, ja estic pensant en el següent equip on estaré. No ho sé encara, però el fet d’haver pogut jugar aquest partit és una demostració a tothom que pugui tenir dubtes: “Mira, estic bé, ja estic perfecte”.
Abans de parlar del futur, m’agradaria saber com ha estat el suport del club, dels companys i també de l’afició durant aquest temps.
Perfecte. M’han donat molta llibertat, no m’han exigit res, sempre m’han donat suport. El club ha estat perfecte, l’afició encara més, i els companys han estat a un altre nivell. Han estat molt pendents de mi, han sigut la meva família durant aquests mesos que he estat lluny de la meva. I és gràcies a ells que tot ha sigut molt més fàcil.
Imagino que tornar a jugar justament en l’última jornada de lliga ha estat una cosa simbòlica. Era un objectiu personal per tu?
Sí, òbviament. Era l’objectiu. Després, òbviament, m’hauria agradat jugar molt més, però l’objectiu del principi de temporada era tornar a jugar. A partir d’aquí, anar sumant minuts. Tant de bo hagués estat molt més, però era un objectiu marcar la tornada en l’última jornada, gaudir-ho, i ara seguir treballant. Un cop aconsegueixes una cosa, n’has d’aconseguir moltes més.
I comentaves fa uns instants que acabes contracte aquest any amb l’Spezia. Després d’haver tornat a jugar, quin és el teu objectiu?
Espero que la meva carrera encara duri molts anys. Ara tinc la necessitat de canviar d’aires. Aquí a l’Spezia segurament s’ha acabat una etapa. Però allà on sigui, pencaré i demostraré el jugador que soc. Tant de bo que l’equip pugui pujar a Sèrie A, i jo pugui marxar amb l’equip a la màxima categoria.
Com ha canviat la teva perspectiva del futbol i també de la vida després de tot el que has viscut?
He après que no té cap sentit tenir un objectiu si no dones el màxim de tu mateix cada dia. I a l’inrevés, tampoc. Per tant, he après a donar el màxim de mi cada dia i, sobretot, a tenir objectius molt potents pels quals lluitar. I, com t’he dit durant tota l’entrevista, a tenir aquesta fe que tot anirà bé. Òbviament, pot anar malament, però esperar que anirà bé et dona molta força. Si després va malament, ja recapitularem. Però confiar que tot anirà bé dona molta tranquil·litat. I a mi, durant el tractament i la recuperació, això em va donar molta força.
Quin missatge t’agradaria donar a qualsevol persona que estigui passant per una situació similar a la teva?
Li diria que confiï, que es fiï dels doctors. Jo vaig confiar en ells. Quan em donaven bones notícies, ho celebrava, i quan no eren tan bones, confiava igualment que ho aconseguiríem. Que intentin gaudir de la vida, tant si tenen la malaltia com si no. I que siguin molt forts, perquè hi haurà moments difícils on caldrà molta força. I si no poden fer-ho sols, que la gent del seu voltant els ajudi. Però que sempre tinguin aquesta força interior per, en els moments complicats, capgirar la situació i seguir endavant.
Quins diries que són els teus objectius a partir d’ara, tant dins com fora del camp?
La veritat és que no t’ho sabria dir, perquè intento plantejar-me objectius quan ja sé a quin equip estaré, a quina categoria, a quin lloc, fins i tot quina és la realitat d’aquell club. Però allà on sigui, tornar a ser un jugador molt bo, molt important, i aconseguir grans coses amb el nou club.
Finalment, Salva, què suposa per tu rebre el suport des de casa, des de Sant Joan Samora i també des de Martorell?
Moltes vegades ho penso. Quan he jugat a l’estranger, he pensat “mira que bonic és jugar per tanta gent, per tants aficionats”. Però recordo quan estava al Nàstic, i sabia que la meva família i els meus amics estaven a la grada… Era una altra història. Sempre he estat allà, i sé que ells sempre m’han donat força. Jo intento que això no em falti mai a la meva vida. Aquesta sensació que estan sempre pendents, no té preu. Com quan estaven a l’estadi quan jo era al Nàstic, difícilment ho puc replicar. Però, per mi, és tot. Jo, a vegades, jugo perquè ells estiguin orgullosos. Jo jugo per mi, però també perquè ells se sentin orgullosos.
T’esperem ben aviat a Martorell, Salva, potser per rebre’t com et mereixes. M’agradaria fer-te l’última: tens algun missatge per a la gent de Martorell que t’ha estat seguint i animant tot aquest temps?
Sí, la gent de Martorell, al final, no són seguidors meus… Són els meus amics. Són gent amb qui he jugat a futbol, amb qui he compartit classe o el que sigui. Per tant, dic que jo sempre seré a Martorell, i sempre seré també a Sant Joan Samora. És molt bonic tornar a casa sempre i veure que tothom ha estat pendent de tot el teu camí. Jo els ho agraeixo, perquè em fa sentir que mai marxo de Martorell, tot i que estigui lluny.
