La cineasta martorellenca Sandra Reina ha viscut un inici d’any trepidant. Primer, en saber de la nominació als 16ns Premis Gaudí del Cinema Català, que la van coronar el 28 de gener amb el Premi al Millor Curtmetratge per El Bus. Film que, després, va ser nominat als 36ns Premios Goya, vivint també en persona la gala a Valladolid, el 10 de febrer.
Dues experiències i reconeixements que culminen un llarg procés creatiu de prop de quatre anys, però que clava les seves arrels fa més d’una dècada. Una casualitat dins la seva quotidianeïtat li va servir d’inspiració per idear, guionar i dirigir un curt, on trenca amb els tòpics i les etiquetes preestablertes envers els interns a la presó de Brians, i mostrar la seva transversalitat. Un film que reivindica el format curtmetratge, que ella considera que està menystingut, tot i que sovint acumula molt talent i experiència al darrera.
Reina ja es va interessar pel cinema als 16 anys, com a alumna del Taller de Cinema de Martorell, dirigit per Jaume Fargas. D’aquí va néixer Cinema del Diable i el CineClub del Diable, del que en va formar part. Es va llicenciar en Comunicació Audiovisual i Relacions Públiques, i la seva trajectòria en el cinema va començar com a ajudant de promoció internacional a Catalan Films i com a ajudant de producció a Inicia Films, La Lupa Produccions o About a Bicycle Prod.
Des d’aleshores, ha sigut ajudant de direcció de llargmetratges i de documentals, sèries de televisió, documentals i curtmetratges. L’any 2017 ja va ser codirectora del curtmetratge Trivial, i el 2019 va guanyar el premi AccióCurts de Dones Visuals amb el projecte de curtmetratge El Bus. Aleshores, era un projecte, i ara ja és tota una realitat. En parlem amb ella en la següent entrevista.
Sandra, fa ben poc que acabes de ser guanyadora del millor Curtmetratge als Premis Gaudí i nominada als Premis Goya, i tot amb El Bus. Com es gesta aquest curtmetratge?
Neix d’una casualitat: jo agafava un autobús cada dia per anar des de casa i fins a Barcelona, que és on anava a treballar. Un divendres al matí vaig perdre el que agafava sempre i, amb les presses d’arribar tard, vaig pujar al següent que va venir. De sobte vaig notar que l’autobús estava molt més buit que els que agavafa normalment. En seure, vaig fer una cosa habitual en mi, que és escoltar les converses de la gent. És una cosa que m’agrada, i sé que és un hàbit que tenim moltes persones. De vegades em poso els cascos però potser no porto posada la ràdio ni música ni res, escolto les converses.
I tenien alguna peculiaritat, les converses d’aquell autobús?
Les converses d’aquell autobús eren diferents, i això em va encuriosir. No sabia bé perquè, però allà passava alguna cosa que era diferent. Quan vaig baixar, em vaig fixar en el cartell davanter del bus. Posava Can Brians-Barcelona, i vaig lligar caps: podia ser que l’autobús portés gent de Brians? Vaig començar a rascar una mica i a buscar informació i vaig trobar que sí, que el mateix autobús feia el trajecte els divendres i els diumenges. Portava els presos de permís de cap de setmana els divendres i els tornava a la presó el diumenge. Em vaig quedar amb la idea de fer aquesta història, un trajecte d’anada i de tornada en aquest autobús.
Et va servir de font d’inspiració. Va ser ràpid el pas del pensar-ho a fer-ho?
No! És curiós que això va passar fa 12 anys i que el rodatge el vam fer fa un any i mig. Han passat molts anys entre que em passa aquest fet inspirador i que faig el curtmetratge.
Creus que l’has acabat fent quan tocava?
Segurament va ser el moment en el que jo estava més madura professionalment parlant, o més preparada o encoratjada de fer-ho bé, que també és important.
Com teixeixes un argument, tenint en compte que la font d’inspiració són personatges reals?
Nosaltres no teníem actors com a tal, sinó que havíem trobat unes persones que estaven en aquesta situació a la vida. Vam estar uns mesos coneixent-nos i veient les seves històries, sabent què feien, on passaven el temps…creant una mica una relació de confiança mútua. A partir d’aquí, vam saber les cacterístiques d’un o les coses que li passaven a l’altre, que un era més carinyós, un altre era més divertit…
I a partir d’aquí es crea un guió?
El rodatge es va basar en improvisacions, no hi havia un guió com a tal. Els personatges que hi surten no tenen uns diàlegs que han de dir, sinó que simplement van asseguts a l’autobús i improvisen. El que veieu com a guió és el muntatge final de quatre dies de rodatge en aquell autobús.
Cal suposar que, en aquesta selecció de tot allò que vas enregistrar, es va buscar allò que pogués ser més cinematogràfic de cadascun d’ells, no? Són persones molt diferents?
Una de les coses que volíem demostrar és que a tota aquesta gent els posem una sola etiqueta: “delinqüents”,”mala gent”, etc. Però tots i cadascun d’ells són i tenen característiques i opinions diferents, i l’únic que tenen en comú és que han comès un, dos o tres errors que els han portat a una situació en la que conviuen. Però són molt diferents. Cadascun d’ells té el seu caràcter, somnis i expectatives davant la vida, i és el que volía mostrar.
Vas haver de fer tria de personatges?
No en vaig haver de fer cap, de tria! Em van presentar unes 14 persones, les que es van voler apuntar a participar al curt, i vam començar a treballar amb tots ells. Sí que és veritat que el dia abans del rodatge un dels participants que m’agradava per sortir al curtmetratge va decidir que preferia no vincular-se al projecte i no exposar-se, pel seu futur i pel de la seva família.
La resta van posar objeccions, abans de sortir per la pantalla?
Al final vam crear una relació suficientment de confiança com per a que ells sabessin que jo no anava a buscar una cosa molt tèrbola o molt negra i que els deixaria la llibertat d’explicar-se tal i com són. No sé si ho hem aconseguit o no, però era la voluntat. Ells i elles estaven molt tranquils de pensar que s’estaven exposant, però que exposaven la part que volien, i que explicaven qui eren perquè tothom veiés que no són només una etiqueta. Quan van entendre que aquesta era la voluntat del curtmetratge, van entrar en una altra dimensió.
El guió el vas escriure amb el suport de Francisco Menchón i la producció de Valérie Delpierre i de Jaume Fargas. Qui més t’ha ajudat en aquest projecte?
Moltíssima gent! Primer de tot, una productora que hi ha al darrera, Inicia Films SL, sense la que segurament no ho haguéssim pogut fer. També About a Bicycle, la productora amb el Jaume Fargas, que és amb qui ho vam iniciar. I a part de tot l’equip tècnic de guionistes i muntadors, sense els que no fas res en cine, també destaco les fundacions que ens van presentar els que després van ser els protagonistes de la història: Obra Mercedària i el Col·lectiu Cassandra, que ja no existeix.
Explica’ns quins han sigut els temps per a fer aquest curtmetratge, des que arrenca i fins el muntat final i la presentació a festivals.
El cinema és un procés llarguíssim. De fet, jo portava temps intentant aixecar el projecte, i el 2020 durant la pandèmia em va trucar una productora, la Belén, i em va preguntar que com tenia el projecte. Li vaig respondre que estava “parat, com la resta de coses de la vida”, però aleshores em va dir que “quan ens en sortim, posem la primera pedra per aconseguir el finançament”. Vam aconseguir-lo, vam rodar l’estiu de 2021, vam iniciar el llarg procés de muntatge i el vam tenir acabat el gener de 2022. A partir d’aquí vam començar a anar a festivals, com a final de procés. Amb El Bus han passat entre 3 i 4 anys ben bons entre tenir la idea, posar-la en paper i acabar guanyant el Gaudí.
I de cop, et nominen junt amb Blow! de Neus Ballús, La herida luminosa de Christian Avilés, i Tots els meus colors d’Anna Solanas i Marc Riba…i guanyes el Gaudí al millor curtmetratge. Com te n’assabentes?
És molt “cutre”, però me’n vaig assabentar de les dues nominacions anant en pijama per casa. Al Gaudí tenia la sensació que potser no entràvem, perquè sempre intento tenir els peus molt a terra, i vaig decidir que escoltaria el veredicte de les nominades de manera molt discreta, mentre treballava, posant-me els auriculars i connectant quan havien d’anunciar les nominacions. Em vaig dir “ho miraré un momentet, veure que no hi sóc i seguiré amb la meva vida, i així ningú n’estarà molt pendent. Però quan van dir el meu nom i van posar la foto del curtmetratge, vaig fer un xiscle que se’n va assabentar tot l’edifici. La meva parella, que estava per allà teletreballant, em va preguntar què havia passat, i li vaig dir: “Que ens han nominat!”.
I en el cas dels Goya?
Amb els Goya va passar igual. Potser amb més nervis, perquè ja teníem una mica més d’energia d’haver guanyat un Gaudí i pensàvem que hi havia una opció que ens nominessin també. I sí, vaig tornar a intentar ser discreta i no cridar molt l’atenció per si no passàvem, però vam fer molta festa.
Com vas viure l’èxit als Premis Gaudí?
Cal dir que els Premis Gaudí són súper secrets. Ets allà com a nominat i no en tens ni idea. De cop, veus que els càmeres se t’apropen, perquè graven a tots els que estem nominats, disseminats per l’espai. T’estan enfocant i estan preparats per quan diguin el nom del guanyador anar a seguir-lo. I estàs allà, acompanyada i emocionada, amb les mans agafades pensant que no passa res, que hem arribat fins aquí i que això ja és prou…i de cop diuen el teu nom! Jo vaig sortir a recollir el premi visiblement nerviosa i emocionada.
Havies anat alguna altra vegada abans a la gal·la d’uns premis d’aquestes característiques?
Que va! Era la primera vegada que hi anava, i tot per mi era súper nou. Al final els Gaudí es feien relativament a prop d’on visc ara, quasi podia anar-hi caminant i tot. Com a anècdota del Gaudí, dir que només deixaven entrar a dues o tres persones per cada projecte, però havíem quedat totes les protagonistes i gent de l’equip en un lloc proper, i quan van dir el nostre nom i es van assabentar que havíem guanyat, es van presentar a la porta, es van colar i vam estar celebrant-ho junts. Va ser un moment molt especial.
I pel que fa als Goya, alguna anècdota especial?
El fet que se celebressin a Valladolid va ser molt curiós, per veure com en un dia en la vida de la gent d’allà de cop arriben 50 autocars plens de gent que venen i se’n van el mateix dia. Jo quasi no vaig poder trepitjar la ciutat.
Com a persona de cinema que ets, què representa veure en un mateix espai tants actors i actrius que segurament has vist moltes vegades a la pantalla?
Quan estàs allà a la gal·la intentes no ser molt mitòmana i posar allò en el lloc que li pertoca. Però clar, fa molta il·lusió. A nosaltres als Goya ens van posar en un lloc privilegiat, a la quarta filera. És molt fort i emocionant tenir tan a prop, a l’escenari, una actriu com la Sigourney Weaver fent un discurs.
La teva afició al cinema ja la vas començar a mostrar aquí a Martorell amb el Cinema del Diable. Quin balanç ens fas de la teva trajectòria fins a dia d’avui?
A mi m’agrada molt treballar en cinema i he intentat fer vàries tasques en varis departaments. Vaig començar fent pràctiques a Catalan Films, una productora que promociona el cinema català arreu del món. Allà vaig conèixer moltes productores i vaig anar passant a treballar a una distribuïdora. Després, a productores com a productora executiva o ajudant, a coordinació d’equip de rotage, dirigint amb altres productores viceoclips, curtmetratges i duent a terme un altre curtmetratge anomenat Trivial amb Fran Menchón. També El Bus, i tot allò que vingui.
Ara mateix tens algun projecte entre mans?
Sí! No es pot explicar gaire, però sí que et diré que estic preparant el primer llargmetratge, una mica vinculat al curtmetratge. És un procés llarg en el calendari, però la cosa acaba fent tantes voltes que potser explico una cosa i en un temps acaba sent una altra.
És més difícil fer un llarg que un curt?
És més difícil perquè necessites més diners, i això significa més temps per a aconseguir-los. Tot el que és el procés i el rodatge en sí d’un llargmetratge són més dies que un curtmetratge, però la feina és la mateixa. Al final, el meu curt dura mitja hora i és considerat un llargmetratge, no és que sigui la meitat de la feina però és més difícil perquè les energies que hi diposites per un curt les pots aconseguir portar a terme en menys temps en el calendari. Una pel·lícula igual són 5 anys.
Et veiem a Martorell apadrinant el VOC, el Festival Òmnium de Curtmetratges en català. Què en penses d’aquesta iniciativa?
Tot el que sigui posar el curtmetratge a davant de la palestra i que la gent ens pugui veure em semblarà sempre una bona idea, perquè no hi ha un mercat o un lloc on tu puguis anar a veure un curtmetratge. Ara estem més acostumats que mai a veure vídeos curts, a posar-nos davant una sèrie que dura 20 minuts i considerem que ens ho hem passat súper bé. Doncs els curtmetratges són això. Són històries que no necessiten tres hores per ser explicades, i amb gent de molt de talent al darrera. Se’ls té com menystinguts, es pensa que és un primer pas per a fer una altra cosa, o que ho fan gent amb menys experiència i moltes vegades no és veritat. Cal recordar, per exemple, que Pedro Almodóvar fa curts. Es tracta simplement d’explicar una història en unes característiques temporals que fan que s’anomeni curtmetratge, i no pas cap altra cosa.
Sovint sentim de la importància d’apostar per les versions originals, però com s’exposa des d’Òmnium, organitzadora del VOC, encara avui la situació del català en el cinema no està normalitzada. Hi estàs d’acord?
Totalment! I tan de bo que se’n fessin més de curtmetratges en català, perquè a alguns els sembla que rodar en català els arracona a un nínxol més petit. Festivals com el VOC donen molta més promoció i porten el català més lluny, per poder arribar a tot arreu.
