Ha treballat durant 47 anys al Centre d’Educació Especial El Pontarró i la seva jubilació, el curs passat, va coincidir amb el 50è aniversari. Encara es refereix a la “seva” escola en primera persona i en present, i s’excusa, amb el somriure de qui sap que l’han enxampat, dient: “encara no hem fet el comiat ni la festa. No hem tancat”. I torna a fer seva l’experiència d’El Pontarró. No és tan fàcil desempallegar-se de gairebé mig segle de vida.
“A El Pontarró es respirava llibertat i respecte. És una escola de vida”
“A El Pontarró es respirava llibertat i respecte” i això és el que va atrapar la Carme. La manera d’educar —aprenentatge a partir de la vivència— era diferent de la que ella havia viscut com a alumna. Per a ella, l’escola encara és l’edifici que hi ha a l’avinguda Fèlix Duran i Canyameres. Les instal·lacions de Can Cases els van donar tot el que necessitaven pel que fa als espais, però creu que la millor integració és la que es veu i es viu, i al nou centre estan d’alguna manera aïllats.
“Per fer honor a la vida cal viure-la de manera plena”
Posa l’accent en el fet que “El Pontarró és una escola de vida” i creu que hi ha après molt més del que ha ensenyat. És un cul inquiet, per això destaca que ha millorat la capacitat d’espera, la paciència i l’empatia gràcies als anys de feina. La Carme desprèn afecte per tot el que fa i tothom parla d’ella amb estima, i la hi demostren quan se la troben pel carrer. Brinda per la vida, en majúscules, i tot el que engloba, també la mort. I afegeix que “per fer honor a la vida cal viure-la de manera plena”.
Redacció: Mar Sifre
