Rememora una infantesa feliç al carrer del Mur en una família on era filla única i tots treballaven, per això es quedava amb l’àvia. Als 13 anys va deixar l’escola per anar d’aprenent a la fàbrica de teixits, on va treballar. Als 23 ho va deixar per dedicar-se a fer manicures, depilacions i maquillatges a domicili, que seguir fent tota la seva vida. S’havia format a Barcelona, des dels 19 anys, combinant-ho amb altres feines perquè li agradava.
Amb 25 anys es va casar amb qui havia sigut la seva parella des dels 15 i van tenir dos bessons. Fa 44 anys li van proposar ser la presidenta de l’Associació Contra el Càncer de Martorell. Aleshores, ni ella ni cap familiar seu havien patit la malaltia, però com que tenia bones aptituds socials, van pensar que ho faria bé. Organitzaven tot d’actes per recaptar fons per a la investigació. A més a més, acompanyaven malalts de càncer en el seu procés. La Montse encara se’n recorda de moltes persones, que sovint estaven soles, a qui els va donar un cop de mà.
La vida, però, té cops amagats. Ja feia anys que era la presidenta de l’associació quan va anar al metge i li van dir que tenia càncer. La Montse ja ho sospitava. La van haver d’operar de seguida. Després va fer la químio. Anys més tard en va tenir un altre al pulmó, que li van haver d’extirpar. Ara li costa respirar, és clar. Amb tot, ho explica amb una vitalitat colpidora.
La Montse és positiva de mena. Sembla que el seu amor per la vida és més potent que qualsevol altra preocupació. Es defineix com una dona animada, amb ganes de fer de tot. “Penso que la vida se m’acaba i haig d’aprofitar-la”, diu amb un somriure.
Brinda per la salut per tothom, “que és el més important”, i perquè s’acabi aquesta guerra.
