Jaume Vidal analitza com han reflectit Carlitos i Snoopy el segle XX

437
'Com s’ha reflectit el s. XX a Carlitos i Snoopy', a càrrec de Jaume Vidal

Conferència ‘Com s’ha reflectit el segle XX a Carlitos i Snoopy’ a càrrec de Jaume Vidal, periodista i escriptor, aquesta tarda a la Biblioteca Martorell. Amb motiu del centenari del naixement de Schulz, conegut per les tires còmiques de Peanuts i Charlie Brown, Vidal ha parlat del seu autor que no va prendre partit polític per ningú, però va retratar els fets socials i quotidians de la segona meitat del segle XX: les proves nuclears, la religió, el moviment hippy o la guerra del Vietnam.

Com s’ha reflectit el segle XX a Carlitos i Snoopy?

De dues maneres. De manera interna, pel personatge Charlie Brown, que és complex, que té totes les dèries i desequilibris mentals que caracteritzen el segle XX. És un noi que té poca seguretat i autoestima, se sent perdedor enmig d’una societat caracteritzada per la competitivitat. Ell és un personatge distret, generós i que no sap gestionar els seus sentiments.

En l’àmbit extern, però, la sèrie comença als anys 50 i acaba als 2000 amb la mort de l’autor, són cinquanta anys on passen moltes coses. Generalment, es reflecteixen coses que passen als Estats Units, però que han tingut una transcendència també a fora, com és la Guerra de Vietnam, per exemple.

A la sèrie d’Snoopy i Carlitos també es reflecteix el problema de la segregació racial. Charlie Brown als anys 50 és una sèrie de blancs, i a partir dels 60 s’incorpora un personatge afroamericà. Això va suposar un posicionament per part de l’autor, que va rebre comentaris de lectors que no hi estaven d’acord.

La sèrie, a més, també fa referència a l’evolució de l’apoderament de la dona. Es pot observar com es van incorporant als personatges femenins un posicionament feminista.
A vegades la realitat alimenta la ficció i viceversa.

Podem dir que se centra bàsicament en la segona meitat del segle XX?

Aquesta segona meitat del segle XX és una herència del que va passar a la primera. Hi ha referències a les dues parts. Snoopy és un personatge que té com a dèria principal creure’s que és un as de l’aviació aliada que va a la recerca del Baró Roig, en el context de la Primera Guerra Mundial. Després, però, el marxandatge va infantilitzar la sèrie i va fer famós l’Snoopy per la moda. Tot això es va generar al principis del segle XX i va arribar fins al segle XXI.

Hi reflecteix també altres cultures com l’europea?

Jo intento extrapolar les coses que són genuïnament americanes. Això no obstant, es fan referències a la cultura popular i pop a escala occidental, com és Tom Jones, Olivia Newton-John, el country americà…

Per què creu que és important analitzar la societat a través de personatges de còmic?

Perquè les coses apareixen en essència. Els missatges no són conjunturals, sinó que formen part d’un discurs que pot fer veure els personatges com som nosaltres. El personatge actua com a mirall, el cor el té de nen, però la mirada la té d’adult.

Ha part del jurat del Premi Nacional de Còmic a Catalunya, com hagués valorat Snoopy i Carlitos si s’haguessin presentat?

Aquell any que vaig ser jurat hi havia una competència forta, i en aquell moment hagués tingut els meus dubtes. Jo vaig defensar la novel·la ‘Maria i jo’ de Miguel Gallardo, i crec que, al capdavall, és hereva del que va fer Charlie Brown. Això no obstant, jo em quedo amb Gallardo, perquè a en Charlie Brown ja el tenim situat en una esfera com a personatge immortal. ‘Maria i jo’ s’ha convertit en un clàssic que explica la malaltia de la seva filla, penso que és una obra mestra.

Per què decideix encaminar la teva carrera periodística cap als còmics?

Vaig començar amb Tin Tin, però vaig fer Periodisme perquè era la manera de treballar al costat de les coses que m’agraden. Davant la necessitat de tenir una especialitat, i tot i que els tebeos no tenien la importància d’altres disciplines, vaig saber que aquest tema no estava cobert i em vaig decantar per aquí. Però en general a mi el que m’agrada és la cultura, la música, l’art…

Quins còmics recomanaria als més menuts introduir-los en aquest món?

Diré un tòpic, però que comencin amb els clàssics: Tin Tin o Astèrix, del qual s’estan fent adaptacions per als més menuts. Però penso que han de llegir el que vulguin, fins i tot Manga. El dibuix japonès, com a fenomen, em va fascinar perquè veia una generació de nois joves que van crear una altra manera d’apropar-se al còmic, que els servia d’aprenentatge de moltes coses, com la socialització o la convivència. La lectura, sigui la que sigui, està bé.

Ara tenim la sort que les biblioteques estan plenes de còmics, que és genial per exercitar el criteri i la sensibilitat dels nens i nenes. Abans es veia el tebeo com a sinònim de baix nivell, però té uns codis que s’han de seguir i s’han d’aprendre, és important.