Els actes commemoratius de la Setmana del Refugi Antiaeri tenen lloc del 14 al 24 de març. Museus de Martorell ha confeccionat un programa que recorda aquesta instal·lació construïda a la Guerra Civil, una de les maneres de defensa de la població civil davant els bombardeigs.
L’obertura del refugi de la plaça de la Vila -provisional durant aquests dies- per a les visites lliures o guiades, l’exposició Construïm refugis. Martorell sota les bombes i les xerrades ‘Refugis antiaeris: la defensa passiva durant la Guerra Civil’ en són el pal de paller.
La Setmana del Refugi és una proposta cada cop més transversal, però amb un objectiu comú i clar: fer memòria històrica, homenatjar qui va patir els efectes devastadors de la guerra i conscienciar la població actual al voltant de la cultura de la pau i de la no violència.
La historiadora i educadora de Museus de Martorell Gemma Jiménez imparteix les xerrades i les visites guiades al refugi. Ens parla de la Setmana del Refugi, de les característiques de la instal·lació que li dona nom i de la importància que tothom, grans i petits, es posin a la pell de tothom qui va haver de viure la barbàrie.
Gemma, per què creus que és necessari celebrar la Setmana del Refugi Antiaeri?
De fet crec que és imprescindible, perquè tots som responsables de la conscienciació front la importància que té la memòria històrica, en l’objectiu de construir una cultura de la pau, de democràcia i de la no violència, i homenatjar tota la ciutadania que es va implicar en la defensa de les ciutats en aquest context.
Quin impacte té actualment la Setmana en la població de Martorell? A quanta gent belluga?
Cada any va en augment! Són centenars de persones les que passen durant els dos caps de setmana, tant pel que fa a la visita lliure com a l’exposició i a les xerrades. Cada cop hi ha més nombre d’assistents i tenim més bona acollida i ens demanen més, com ara que el refugi es pugui visitar la resta de l’any, tot i que això és bastant impracticable. Et puc dir que a les xerrades venen unes 150 persones, i l’any passat van ser unes 1.400 persones les que van visitar el Refugi.
Això es nota, per exemple, en el nombre d’activitats que s’organitzen, i que també va en augment, oi?
Sí, de fet nosaltres vam començar a celebrar la Setmana l’any 2016, i amb el temps altres departaments municipals s’han adherit també a les activitats que fem, conscients de la importància de transmetre aquesta memòria i de reflexionar conjuntament sobre situacions actuals per connectar el passat amb el present i analitzar la naturalesa dels conflictes.
Enguany, aquestes altres activitats són la instal·lació escènica ‘DeBat a Bat’ del dia 14 i la presentació del llibre Israel, el somni i la tragèdia de Joan B. Culla i Adrià Fortet el dimarts 19 -totes dues a la Biblioteca Francesc Pujols-, la projecció de El mestre que va prometre el mar (22 de març, 20.00h a la Casa de Cultura de La Vila, dins del Cicle Gaudí), o bé l’exposició a La Caserna, titulada ‘Vinyetes migrants. Còmic, migració i memòria’…
Això demostra que la Setmana presenta moltes propostes bastant multidisciplinars, i que són eines molt potents de transmetre aquests coneixements.
Anem però a parlar de les activitats centrals: les visites al refugi, l’exposició a El Círcol i les xerrades. Totes elles orbiten al voltant del refugi. Quines característiques té?
El de la plaça de la Vila -antiga plaça de la República- és un refugi amb galeria de mina que aprofita les grutes existents al seu subsòl. Té una profunditat d’uns 8 metres aproximadament, i el seu accés és mitjançant unes escales de 27 graons. Està revestit de maó, perquè l’argila és un material que té certa flexibilitat i això permetia, en cas d’impacte, retornar a la posició original. A l’entrada observem que fa una petita corba.
Per quin motiu fa aquesta curvatura?
Es recomanava que els refugis fossin amb entrada en angle recte o en ziga-zaga per evitar l’entrada de metralla. A més, els maons estan units amb ciment, un fet important en un moment on hi havia escassetat de materials.
Com era l’espai, un cop davallades les escales?
A dins del refugi no hi havia bancs, però sí llum elèctrica i diferents accessos que comunicaven amb algunes cases de La Vila que hi tenien entrada directa: Cal Xic, Cal Biel i Cal Morales, per exemple. Els botiguers tenien una responsabilitat molt gran, perquè es van implicar en la defensa ciutadana i acollir el màxim de població possible per a fer-los baixar al refugi.
Quina era la seva llargària?
No sabem ben bé fins on arribava, però se’n conserven uns 35 metres de llargada, i una alçada d’entre 1,7 i 2 metres. És un refugi força petit, i en un punt està inacabat -de fet, aquestes instal·lacions mai s’acabaven, perquè la gent no era conscient de quan acabaria la guerra-. No era un refugi gaire còmode, ja que no tenia bancs ni els habituals armariets per guardar farmaciola, mantes i llaunes, o el típic espai per posar la ràdio, mitjà imprescindible en aquells moments.
Se sap quan es comença a construir?
De fet, les actes ens demostren que és el dia 1 d’agost de 1938 quan es comença a construir. Cal dir que també s’habiliten altres espais per a refugi, no només el de la plaça, que s’usaran amb aquesta finalitat defensiva.
Com es posava en funcionament?
La gent havia d’estar alerta al so d’una sirena per dirigir-se cap al refugi, però abans i tot feien servir senyals acústics preexistents: clàxons dels cotxes o les sirenes de les fàbriques. Tot un seguit d’elements que ja existien fins que s’instal·la la sirena al Sindicat. Quan sonava, la gent sabia que els avions s’acostaven i s’activava tot un protocol en cas de bombardeig. La implicació ciutadana va ser increïble, la societat martorellenca va demostrar una gran solidaritat i tenir molta capacitat organitzativa, gràcies a un teixit associatiu, polític i sindical molt fort. Tothom es posarà en marxa per la defensa i protecció de la ciutat, i es responsabilitzarà d’actes com ara tapar els vidres de les cases o apagar els llums per evitar un possible incendi.
Amb quina freqüència es va fer servir?
A Martorell només es va fer servir un cop, després que sonés la sirena del Sindicat. Però ens hem d’imaginar que a ciutats grans com Barcelona o Madrid els bombardejos van ser sistemàtics i constants i que en alguna ocasió la població va arribar a estar fins tres dies seguits tancada en un refugi.
Esdeveniments que cada cop queden més lluny en el temps. Això fa perdre la perspectiva?
Totalment! I no ens cansarem de posar els nostres esforços per a evitar-ho. Per exemple, són molts els grups escolars que passen aquests dies pel refugi i les visites guiades, i és important que vinguin perquè en el seu imaginari aquesta guerra els queda molt llunyana, molt aliena. Els és una guerra bastant anònima i actual, però encara avui estem patint les conseqüències d’un conflicte com la guerra d’Espanya i una dictadura molt llarga. Els infants, a l’inici, veuen la guerra en blanc i negre, però després se n’adonen amb les xerrades que és una situació molt actual, que ens connecta amb el dia d’avui.
Teniu constància de com vivia la població el temps de baixar al refugi?
A Martorell ens hem d’imaginar molt de desconcert i molt de desgast. Al final de la Guerra Civil, fins i tot, hi va haver molta gent que va decidir no baixar a aquests espais, pel propi cansament, que és una arma molt potent per guanyar o perdre una guerra. A les visites, hi ha gent que explica com algun avantpassat que no podia caminar o que estava malalt decideix quedar-se a casa seva. A més, cal tenir en compte la dificultat de fer-hi baixar moltes criatures alhora. A l’inici de la guerra, per exemple, hi havia gent que no hi baixava i que es protegia amb un simple matalàs.
Suposo que mai serem prou conscients de fins a quin punt afecta l’impacte psicològic d’una guerra entre la població, oi?
Per sort hi ha força documentació. La memòria oral ha estat molt important per recollir tots aquests testimonis, però a mi m’agrada compartir durant les visites els testimoniatges que ens van deixar els infants. Des de l’escola se’ls motivava a expressar-se a través de dibuixos i redaccions, que deixen constància de la normalitat amb la que acaben vivint el conflicte. Viuen la guerra com un joc, i davant l’horror tenen la capacitat d’imaginació i de resiliència, i deixen constància de la normalitat amb la que viuen sobretot al final de la guerra, acudint als espais de refugi sense saber on és la seva família o com ha quedat casa seva. I això és força impactant.
Queda algun testimoni viu que recordi l’estada al refugi?
Sí, tot i que malauradament cada cop queden menys persones. Sí que encara hi ha un testimoni directe no només de l’experiència al refugi, sinó també als cellers o fresqueres que servien per refugiar-se, i expliquen com van viure els bombardeigs del 23 de gener de 1939.
Ens pots parlar d’algun exemple colpidor?
Jo crec que no n’hi ha cap que destaqui més que els altres, totes les experiències són valuosíssimes. Ara que molta gent ens explica a les visites que la seva mare va ser-hi i coincideixen a explicar que els infants portaven una cordeta al coll amb un pal lligat per tal de mossegar-lo en el momemnt de l’impacte proper d’una bomba. Com que tenien els timpans delicats, mossegaven el pal per evitar danys a les oïdes. Son testimonis que valorem moltíssim.
A més de la visita al refugi (que es pot fer els divendres 15 i 22 de març de 17.00 a 20.00h, els dissabtes 16 i 23 d’11.00 a 14.00h i de 17.00 a 20.00h i els diumenges 17 i 24 d’11.00 a 14.00h), també es pot visitar en els mateixos horaris l’exposició ‘Construïm refugis. Martorell sota les bombes’ a El Círcol. Com està organitzada?
A través de diferents plafons i diferents objectes recuperats de l’època. Hi parlem de l’urbicidi, l’aniquilació cap a les ciutats, cap a les vides humanes, i cap a les relacions que es produeixen dins d’una ciutat i que per primer cop resumeix també les guerres actuals i com l’aviació practica aquests urbicidis i com la ciutadania s’organitza per defensar-les, i totes les mesures que s’hi determinaran per protegir la població civil, entre les quals també hi ha el pla de refugis. Després parlem del context a Martorell, de com s’organitza la població i dels bombardeigs aeris del 23 de gener de 1939, que van causar unes 15 víctimes mortals, molts desperfectes i l’impacte moral en la resta de la ciutadania.
A més, també es pot assistir a les xerrades ‘Refugis antiaeris: la defensa passiva durant la Guerra Civil’ que inclou visites guiades al refugi, i que es fan els divendres 15 i 22 a les 18.00h, els dissabtes 16 i 23 a les 11.00 i a les 12.30h i els diumenges 17 i 24 a les 11.00 i a les 12.30h. Xerrades, exposició i visita al refugi creus que ens fan més sensibles a entendre el conflicte?
I tant! Per descomptat, i és una de les nostres missions tant en la realització de les xerrades com també el discurs de l’exposició, perquè estableix paral·lelismes entre l’actualitat i el passat. Aquesta guerra total, anònima, despietada i cruel, és la mateixa que s’està efectuant ara mateix. Sembla un conflicte molt llunyà, però estem perpetuant les mateixes pràctiques i en fem palès amb la combinació d’imatges del passat amb les actuals. Unes són en blanc i negre i d’altres en color, però són exactament les mateixes.
La immersió en el món del refugi sensibilitza per igual a infants, joves, adults i gent gran?
No de la mateixa manera. A uns els consciencia des de l’experiència viscuda a partir dels relats dels seus pares, mentre que en el cas dels joves, aprenen a veure com és un conflicte que malgrat que els resulti llunyà, en són coneixedors pel que està passant en altres països. El fonamental és generar aquest esperit crític entre aquests joves.
Resulta inevitable per als visitants fer referències i comparatives amb conflictes del moment?
Qui ho fem som nosaltres, més aviat. Som nosaltres qui ensenyem el que està passant ara mateix a la franja de Gaza, qui mostrem infants i famílies senceres d’Ucraïna que estan fugint del conflicte, o camps de refugiats. Parlem de l’exili i com els mateixos camps de refugiats que veiem ara són com els que ja s’havien posat en marxa durant l’exili i els anys posteriors.
