Josep Vila presenta ‘Tota una vida per La Vila’, anecdotari d’un temps i d’una família

818
Presentació 'Tota una vida per La Vila' de Josep Vila

El martorellenc Josep Vila ha presentat aquesta tarda a la Biblioteca Francesc Pujols el llibre que porta per títol Tota una vida per la Vila. Les Memòries de Dionís Vila Perelló. Vivències i experiències de la família Vila són el fil argumental d’aquesta obra que l’autor ha elaborat a partir d’escriure els records del seu pare.

A l’acte hi ha assistit el regidor de Cultura, Andreu González, i Xavier Gargallo s’ha encarregat de la presentació. Una vuitantena de persones han omplert la sala polivalent. En acabar, l’artista extrem Markus D ha fet un retrat de l’autor amb pintures fluorescents.

El confinament en temps de pandèmia va acabar sent l’oportunitat perquè en Josep Vila es decidís per reordenar un seguit d’escrits i gravacions que, a dia d’avui, s’han convertit en una creació literària. Un relat de vida, d’un temps, perpetuat en negre sobre blanc.

Josep, com comença a gestar-se aquest llibre?

A partir del maig de 1999 vaig anar escrivint les memòries del meu pare, en Dionís, a partir d’unes anotacions fetes entre els anys 1992 i 1998. Vaig pensar que, d’aquesta manera, estaria content de saber que aquests records no es perdrien mai, i que algú de la família que llegís el llibre es preguntaria d’on ve o cap a on ha d’anar.

Però la culminació del llibre és de fa poc, oi?

L’any 2019 vaig fer moltes gravacions de converses on el pare m’explicava moltes de les històries que hi apareixen escrites. El pare va morir i un mes després començava la pandèmia, i jo vaig aprofitar el confinament per acabar aquestes memòries sobre els meus avantpassats.

El teu pare, en Dionís, era una persona avessada a explicar històries?

Sí, de tota la vida. Des de ben petit que ens ha explicat moltes històries dels pares, dels avis i de les seves vivències de petit. Ell va néixer l’any 1933 i el va enganxar l’esclat de la Guerra Civil i després, la postguerra. Ell sempre ens explicava les vivències una darrer l’altra, i no m’agradaria que es perdessin. Per això se’m va acudir de gravar converses amb ell fins que vam tenir suficient material. Després va venir la pandèmia i vaig creure que era el moment de transcriure-ho tot i ordenar-ho.

Per a una generació com la seva, que va viure la guerra i la postguerra, devia ser complicat. Tot i així, ell us ho explicava…

Sí, sí moltíssimes històries, de si passaven gana, de com ho passaven en la seva dedicació envers la pagesia, de l’esclat de la guerra, i de com tot se’n va anar en orris. De fet, ja havíem estat investigant molts anys el nostre arbre genealògic dels avantpassats, que provenien de Casa Prat, una masia de de Sant Mateu de Bages datada del 1640. Ho vam investigar ell i jo i vaig voler plasmar una mica la part genealògica fins que van arribar el primer d’aquests Vila a Martorell, sobre l’any 1850. Era l’avi del meu avi.

Com arriba aquí?

Doncs perquè com era habitual aleshores, l’hereu es quedava la masia i es dedicava a la pagesia, i l’avi del meu avi va venir a Martorell perquè era el més petit dels 11 germans. Ell va aprendre sastreria a Manresa i va venir a Martorell i va anar a viure al costat de l’Enrajolada, al carrer de l’Aigua, 13. Allà hi va ser els primers anys, va tenir dos fills i va morir molt jove. La seva muller es va casar de segones i va tenir un altre fill.

És un llibre molt ben estructurat, on parles de l’arribada a Martorell, i d’anècdotes, curiositats i vivències que han experimentat els membres de la vostra família. De totes elles, amb quina et quedaries, per curiosa o interessant?

Hi ha moltes històries i vivències soltes. Algunes ocupen mitja pàgina, d’altres n’ocupen una i d’altres sis…N’hi ha que fan més riure, d’altres que ensenyen com vivien, peripècies de la vida…no em quedaria amb cap en concret, ja que n’hi ha moltes de diverses.

N’hi ha una en la que expliqueu un episodi de pesca al pont del Diable, oi?

Sí, de fet tenia un oncle que vivia a la casa que queda dempeus al costat del pont, als jardins. De ben petit anàvem a pescar, quan l’aigua baixava més neta. Fa 40 anys enrera allò era el dia a dia, gairebé. I el meu pare , quan tenia uns dotze anys, agafava les canyes amb la companyia d’en Lluís Mauri i se n’anaven a pescar. De vegades agafaven anguiles amb les mans. Un dia, mentre estaven allà pescant, van sentir dos trets d’un caçador que era a dalt de la torreta i, de cop, van veure un estol de perdius que els passaven per sobre i una va anar a caure als seus peus. Se la van emportar cap a casa, la van guisar i aquell dia va haver-hi festa grossa.

També hi ha alguna anècdota relacionada amb l’existència d’una vaqueria al carrer de La Rutlla…

La vaqueria era a cal Llupià. El meu pare, de ben petit, anava a netejar l’espai on menjaven i dormien les vaques unes dues o tres hores al dia en sortir de l’escola. Un dia, el Llupià va marxar i el meu pare es va quedar sol, com ja havia passat moltes altres vegades. De cop, se li va posar una vaca a parir i ell sol va assistir-la al part i va netejar-li el tel al vedell. Quan va arribar l’amo Llupià es va trobar el vedell, i li va fer tanta il·lusió que ell i la seva dona, que li feia cada dia un entrepà al meu pare, li van regalar una camisa nova.

També tinc entès que una cosa que feia molt el pare era muntar excursions, oi?

Sí, tot i que aquestes excursions les feia ja en la seva etapa de vellesa, quan estava prejubilat. De fet, amb 45 anys va patir un accident de moto. El van atropellar i va quedar amb les cervicals molt malament. Tot i que ell volia seguir treballant, li van donar la invalidesa quan tenia més de 50 anys i es va dedicar a pintar a l’oli. De fet, va fer més d’un centenar de quadres que va anar regalant a familiars i amics. Una forma de distreure’s, una afició.

Josep, reculls totes aquestes vivències que vas compartir amb ell, però ell també en va escriure de pròpies?

Ell en va escriure algunes entre els anys 1992 i 1998, en una llibreta hi tenia uns escrits i l’any 1999 els hi vaig començar a passar a l’ordinador i a traduir-les al català, ja que ell les escrivia en castellà i amb un munt de faltes d’ortografia. Ho vaig anar reeordenant una miqueta i vaig fer un parell o tres de gravacions, bastant llargues, de més d’una hora, de converses i històries. Aquell any li vaig fer enquadernar a través d’un amic meu. Tenir aquelles quatre notes apuntades com si fos un llibre petitonet va ser com un regal per a ell. Però ara amb els anys el 2019 que es va trobar amb un càncer i va ser aleshores quan se’m va ocórrer de gravar moltes converses. En tinc més de 25.