Maria Isabel Carrasco, coneguda a les xarxes amb el sobrenom d’Iasbel, ha presentat aquest dijous a la Biblioteca Martorell el llibre Palabras abstractas. Sentimientos (editorial Círculo Rojo). Un compendi de relats curts que esdevé la continuació d’un primer llibre titulat Sentir las palabras, que descriu situacions vitals. Professora de primària i afincada a Martorell, Iasbel participa en diferents plataformes de jocs de rol i els darrers anys s’ha presentat a diversos certàmens literaris.
La portada d’aquest nou llibre que ens presentes és un dibuix amb una dona de la que en surten del seu cap una pluja d’idees. És una metàfora del que trobarem a l’interior?
En efecte. D’ella en surten tots els sentiments, totes les idees, I per fi es deixa anar. Estic molt orgullosa d’aquesta portada, perquè l’ha fet un ex alumne meu. Crec que el dibuix de portada és molt elegant i es cenyeix al que jo realment volia per reflectir tot el que hi ha a l’interior del llibre.
Parlem del seu contingut. Es tracta del tancament d’un cicle que va començar amb Sentir las palabras, oi?
És un compendi de relats que recreen aspectes vitals com ara la impotència, l’abandó, la culpabilitat, la por, la maldat, el destí, la infidelitat o la frustració. Una realitat en la qual no es parla de ningú en concret, però que permet al lector sentir-se’n identificat, en ser aspectes de la vida mateixa.
Quines diferències hi ha entre el primer i el segon llibre de relats que has fet?
El primer podríem dir que és una mica més light: hi ha més àngels i els personatges se’n surten millor de les situacions que els passen. En aquest darrer es tracten uns temes molt més durs. El primer llibre és mes tendre i el segon llibre és mes dur.
En tot cas, el denominador comú és el fet que es tracta de relats curts.
És que el que sempre he volgut fer: explicar coses en poques paraules. Els relats curts estan escrits en una pagina i no duren més. En poques paraules pots dir tantes coses… i la gent en treu sempre una mena de lliçó, segons l’estat d’ànim que tingui en el moment que llegeix. La gent ara no llegeix, està amb la televisió, amb concursos, amb Internet…Llegir un relat curt sempre ve de gust. El llegeixes i et quedes sobtat. Un llibre si no t’enxampa el deixes allà i ja no continues. Amb els alumnes agafàvem paraules detonats i en fèiem relats curts. Hi ha un relat que es diu ‘Centro médico Martorell’, que vaig escriure allà asseguda, ‘Marta’, que és el primer conte amb el qual vaig ser coneguda a Sudamèrica, ‘¿Quieres saber tu horóscopo?’, ‘El taburete’ o ‘Cuentos’, màgics i tendres.
A l’escrit que porta per títol ‘Aprender’ dius que per viure és necessari aprendre. Al relat ‘Amistats’ expliques que tots som únics i especials…
Cada curs, cada cop que he tingut un alumne, sempre el hi dic que son únics i especials, igual que demés. D’aquí el respecte, l’actitud i la positivitat que han de tenir davant de la vida i de qualsevol persona.
Al text ‘Conclusión’ dius: “cuida’t de petits capricis, dona’t petits capricis, queda amb els teus amics, diverteix-te i somriu, sigues tu mateix, que ningú t’anul·li, sigues dona amb totes les lletres, en majúscula”.
Hem de ser nosaltres mateixes, perquè de vegades estem esperant un príncep blau o ens conformem amb la parella que tenim, tot i les circumstàncies de vida a casa. No donem el pas per por. Deixem de ser nosaltres mateixes. No hem de deixar de banda les amigues, perquè sinó deixes de somriure, de cuidar-te. Arriba un moment en què ja no ets una dona, ja no ets tu, la teva essència ja ha marxat.
