Aquesta és la història d’un petit pot amb un missatge al seu interior que ha fet la quadratura del cercle, un viatge d’anada i de tornada. L’origen i el final se situen a Martorell, però entremig hi ha hagut un recorregut de mig segle que converteix el relat en extraordinari, perquè aquest petit envàs que contenia documents, targes i fotografies d’una persona, d’un poble i d’un temps, va surar pel mar Mediterrani durant mig segle.
Un pot que, sobre l’aigua salada, va resistir tots els embats: les anades i vingudes de les onades; les corrents marines; les roques; el fred; la calor; el sol; els temporals; la sal; els peixos…i així un dia rere un altre, una setmana, una estació, un any, fins a superar la cinquantena, quan és rescatat per un banyista en plena Costa Brava, a Tossa.
Una casual troballa que podria haver acabat en no-res. El banyista podria haver decidit ignorar-lo, o potser tractar-lo com a residu i llençar-lo a la primera paperera, o deixar-lo empantanegat en algun prestatge o calaix de casa fins que el pas del temps l’hagués convertit en una andròmina. Però no va ser el cas: per sort, va caure en les bones mans
d’una persona amb interès per la història, que es va endur la peça cap a casa, que la va desar amb cura durant més d’una dècada i que la va deixar en herència als seus descendents quan va morir. I aquí s’enllaça el darrer filtre casual que permet un final feliç de la història: la filla hereva del pot va pensar que hi havia una família propietària a qui calia tornar el vell document.
Aquesta és una història absolutament real. L’impulsor n’és Isidre Clopas i Batlle, martorellenc nascut l’any 1913. Historiador, cronista, conservador de museus i gran apassionat del patrimoni local. Un 12 de gener de 1948, va tenir la pensada de posar dins d’un pot documents personals i de Martorell i deixar-los anar en algun punt indefinit de la costa. Ara, 73 anys després, aquests continguts han tornat, quasi intactes, a mans dels seus descedents. Una de les seves filles, l’Assumpta Clopas, explica com va ser:
Assumpta Clopas, filla d'Isidre Clopas
La filla del banyista -oriünda de Terrassa, i que ha volgut romandre en l’anonimat-, li va comunicar a l’Assumpta que tenia un potet amb uns papers ben cargolats a dins, referits a l’Isidre, al Museu i a Martorell. Li va dir que el pot l’havia trobat el seu pare mentre nedava, en una data no recordada, cap al 2000. El va rescatar cap a la costa i se’l va endur a casa, el va desar entre les seves pertinences i, quan va morir l’any 2011, el va deixar en herència a la seva filla, que l’ha retornat d’on havia sorgit.
Assumpta Clopas, filla d'Isidre Clopas
Isidre Clopas va llençar el pot al mar i allà s’hi va estar fins el canvi de segle, més de cinquanta anys després. Una mostra de l’extraordinària resistència del petit recipient que, en origen, contenia un conegut medicament de l’època. De ben segur que els més grans de la casa el recordaran: el Cerebrino Mandri. “Una mena de paracetamol d’aleshores, que l’àvia solia prendre”, explica l’Assumpta.
Assumpta Clopas, filla d'Isidre Clopas
A dins del pot, ben cargolats, hi havia fotografies, targes i fascicles. Per exemple, una foto del mateix Isidre Clopas que incloïa diversos segells.
Assumpta Clopas, filla d'Isidre Clopas
També hi havia una tarja de visita, amb l’escut de Martorell, el nom i cognoms de l’Isidre i el càrrec de conservador del Museu Municipal. I afegit a mà i en tinta negra, un recordatori de text que va escriure el dia que arrenca la història, un 12 de gener de 1948.
Un altre document trobat és un llibret amb la història de Martorell, on es parla del topònim, del seu passat romà i medieval i de dos elements patrimonials com ara l’església de Santa Margarida i el pont del Diable. I finalment, un programa de Festa Major de mitjans dels 40 amb dues il·lustracions: un dibuix de Jaume Amat i un gravat del Pont del Diable. Tot ben relligat amb un cordill i amb un missatge.
Assumpta Clopas, filla d'Isidre Clopas
L’inesperat retorn d’aquest pot ha portat a l’Assumpta i a la resta de la família el record a la tasca de l’Isidre en el patrimoni i història locals. Un home que va esmerçar moltes hores a la seva afició, al marge de treballar a la farinera de Vicenç Ros i com a professor d’institut. Així, va ser conservador del Museu de Martorell des del 1945, regidor de cultura a finals dels 50, conservador del Museu de l’Enrajolada a partir del 1966 o fins i tot acadèmic de la reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
I no només això, sinó un cronista i escriptor de nombrosos assajos d’història i patrimoni, referits a llocs com el pont del Diable, l’església parroquial o els Caputxins; a personatges com Francesc Pujols, Josep Palet o Lluís de Requesens, i a temàtiques locals sobre toponímia, història de la fotografia, cinema o ceràmica.
Assumpta Clopas, filla d'Isidre Clopas
Coses del destí, l’Isidre Clopas va morir el 2001. Si fa no fa, quasi al mateix temps que el banyista trobava el seu pot a Tossa i es desvetllava un secret que l’Isidre havia mantingut. En cap moment ‘havia parlat a la família, que cabil·la tres hipòtesis referides al per què ho va fer: “Potser perquè estava content de publicar les Notes Històriques de Martorell i va ser una manera de dir que ho havia aconseguit; potser perquè estava molt content amb la recent inauguració del Museu Municipal; o bé perquè ens van dir que alguns historiadors de l’època tenien el costum de llençar al mar efemèrides o fets significatius. Potser no és l’únic que ho ha fet”.
Assumpta Clopas, filla d'Isidre Clopas
Qui sap quantes ampolles hi ha surant pels mars d’arreu del món, a l’espera que, un dia, algú les trobi com es troba una agulla en un paller. La de l’Isidre Clopas ha tingut sort i ha retornat quasi intacta després de 50 anys vivint al mar i 22 a calaixos i prestatges. Ara, els Clopas la conservaran com un petit tresor, per a que perduri molts anys, i per a que es perpetui com una bonica història real, que s’explicarà a les futures generacions. El missatge en una ampolla que va sobreviure mig segle, petita i insignificant, en la immensitat del gegant blau.
