El proper dissabte, 11 de febrer, a les 19.30h, s’inaugura al Centre d’Interpretació del Patrimoni Històric La Caserna l’exposició Frame de la fotògrafa martorellenca Glòria Cruz. La intenció de Cruz amb aquest treball fotogràfic ha estat crear una sola imatge que tingui a veure amb una història sencera. La finalitat és que l’espectador la completi, que s’imagini què ha succeït o succeirà. Els models estan esperant alguna cosa, sempre indecisos, inactius. Res és molt explícit. Un dels models apareix a totes les imatges per tal de crear diagonals de mirades i empènyer l’espectador a introduir-s’hi.
El resultat final, segons explica l’artista, són 20 fotogrames que tracten temes vigents. L’escenari és una localització de Martorell, un negoci cara al públic decorat amb carisma, conegut, emblemàtic: les dependències de la cuina d’un restaurant, una joieria, un taller de cotxes, una perruqueria, el saló d’una casa, una habitació amb unes certes característiques visuals, un terrat… Els temes tenen a veure amb les passions, l’ésser humà i el seu cos: el desig, els diners, la por, el poder o les relacions interculturals. Una producció sencera per crear un sol fotograma.
L’artista afirma que ha buscat la col·laboració de perruqueries, maquillatge, moda, calçat i complements dins del comerç local del poble, així com també dependències municipals. Ha estat un treball col·lectiu en el qual han participat moltes persones aportant cadascuna d’elles i fent que el treball derives estètiques interessants.
D’on neix la proposta de fer aquesta exposició?
Quan fas una proposta artística, el que ensenyes és la punta de l’iceberg. En aquest cas, tot el substrat de l’exposició neix durant el confinament. Volia explicar històries, ja que per mi la fotografia és alguna cosa més que un camp de color o una imatge efectista. No em puc estar mai d’explicar històries i volia que tinguessin més a veure amb un fotograma que amb una foto en si.
Què has volgut explicar en aquestes fotografies?
Són exactament 20 imatges molt estilitzades. No hi ha res desenfocat, tot té el mateix protagonisme. Són imatges en format gran, per tant, tot el que vull explicar es podrà veure sense cap problema, fins i tot les petites coses.
Què vols que impacti en l’espectador?
A banda de referents fotogràfics també en tinc molts de cinematogràfics. Jo volia explicar coses que m’interessen de la vida quotidiana i social que m’ha tocat viure. Parlo del col·lectiu LGTBI, de l’Alzheimer, de la diferència d’edat entre les parelles, de la violència de gènere, del desig, del cos o de la corrupció.
Els models estan totalment aturats, és a dir, no hi ha una acció expressa. Hi ha inacció i no hi ha comunicació entre ells. Hi ha una posada en escena, una cosa que no ha succeït i, per tant, és la ment humana qui l’ha de completar, cadascú a la seva manera, amb allò que li suggereixi la imatge.
Prèviament, a l’hora de muntar aquella escena, ja estàs imaginant alguna història, tot i que potser no sigui la que l’espectador rep?
Sí, exactament. Tinc en compte una imatge i el que vull transmetre. Per exemple, tinc en ment el que he d’incloure en la fotografia si vull parlar de la violència de gènere. És veritat que a tu et pot suggerir una cosa i a una altra persona una altra, però en principi queda clar què vull comunicar. De tota manera, tal com acabi cadascú la imatge tant és, l’important és l’estímul visual. Hi ha una persona que apareix a totes les escenes, que és el fil conductor. Es tracta d’un noi vestit de negre, una persona absolutament neutra que ajuda a empènyer la mirada de l’espectador.
Parlem de la tècnica fotogràfica. Com has fet i editat aquestes fotografies?
En aquest cas, com que és una imatge molt preparada, disparo sense flash, amb un trípode, a una velocitat que em permet captar el moment sense cap il·luminació artificial. Això sí, els models han d’estar aturats perquè no surtin moguts. Una vegada està tot col·locat, només calen tres o quatre imatges.
Darerra de cada imatge hi ha molta preparació?
Totes les he preparat posant una gran profunditat de camp, perquè els primers, segons plans i també els finals estiguin enfocats. Hi ha moltes maneres de fotografiar i donar protagonisme a un objecte. Pots posar el focus en una cosa i la resta difuminar-la, però si vols que tot surti al pla perquè tot té importància, ho has de preparar així.
Quant al look visual és molt anys 50, perquè m’agrada molt. A l’hora de l’edició els blancs no són molt blancs i intento que el color no sigui molt pujat. Després, les imatges han d’estar uniformades. Ja als anys 70 i 80, als Estats Units hi ha un parell d’autors que feien servir la tècnica de les imatges molt grans i el fotoconceptualisme, que es tracta d’una imatge sorgida d’una barreja entre la pintura i el cinema. Aquest tipus de fotografia és absolutament estilitzada, molt acurada, molt pensada i molt academicista. La postura dels personatges és molt pictòrica.
En el teu cas, és fotografia de proximitat perquè has fet servir models de la zona i comerços locals com a escenaris, oi?
Sí, volia tractar temes globals que ens afecten a tots al primer món, però ho volia fer a espais que, per carisma o per emblemàtics que són, estaven al meu poble. Estic molt contenta perquè els establiments s’hi han brindat i alguns m’han obert les portes fins i tot els caps de setmana.
Cal Ferreret és una de les imatges més potents perquè és un marc particular, decorat amb un carisma impressionant, que fa que qualsevol cosa que passi allà tingui un sentit. A més, hi ha perruqueries que han pentinat i maquillat als models, m’han deixat atrezzo, el Patronat de la Cavalcada de Reis m’ha deixat una capa de rei… Tothom ha volgut participar en aquest projecte, que en realitat és un treball col·lectiu.
Hi ha hagut alguna sessió especial o en què hi hagi passat alguna anècdota?
Una sessió que vam fer a la piscina del Complex Esportiu la Vila. L’Adrià, el noi que apareix a totes les imatges vestit de negre, havia de marxar per celebrar la seva llicenciatura en Ciències de la Comunicació, i les altres dues persones que havien de sortir a la imatge no arribaven. Llavors, primer vam fotografiar l’Adrià, i vaig fixar el trípode a terra per intentar mantenir les condicions de llum i els mateixos valors, creuant els dits perquè no hi hagués cap canvi. Vam fer aquesta captura amb l’Adrià i després amb els altres dos personatges. Al treball final no es nota absolutament res, però aquell dia una mica més i se’m surt el cor del pit.
Heu preparat alguna cosa especial per al dia de la inauguració?
Penseu que són 34 persones les que han participat en aquest projecte i sis criatures, a part de tots els establiments comercials. Per tant, suposo que vindrà molta gent a veure aquest discurs visual potent, amb molt de color i molt bonic. Estic orgullosa de tota la gent que hi ha participat. A més, vindrà a tocar el saxofonista martorellenc Pere Miró amb el seu grup Scaramanga, així que serà tota una celebració.
