L’Associació Social Cristiana de Voluntaris de Presons (ASCVP) i l’Associació per la integració i reinserció de PERsones SOcialment VUlnerables o en Situació d’Exclusió Social (PERSOVUSES), van organitzar dijous passat una nova conferència a El Foment. En aquesta ocasió, la temàtica que s’abordava era la violència en el món juvenil. Amb el títol ‘Joves, actors o víctimes de la violència?’, el sociòleg Lluís Serra va aportar reflexions al voltant de com plantejar-la.
Serra (Igualada, 1948) és germà marista, sociòleg, doctor en Psicologia per la Universitat Ramon Llull, doctor i llicenciat en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma i doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona. A través de la conferència, la vuitena que organitzen les dues entitats des de 2015 amb una periodiciditat semestral, Serra va fer palès que la violència avui té molts rostres, formes d’expressió, impulsors que la utilitzen i destinataris. En el cas d’un d’ells, el col·lectiu jove, té un ampli ressò als mitjans, i per això es va plantejar a la xerrada.
En la següent entrevista, el conferenciant desmunta alguns mites actuals, com ara la percepció que la violència en l’àmbit juvenil està creixent, i matisa que ara se’n parla més als mitjans, però no sempre de manera constructiva. Aboga per aprodundir més en el tractament de l’agressor com a arrel del problema, i reclama més prevenció en la forma d’educar els infants, marcant certs límits.
En l’enunciat de la xerrada es formula la pregunta de si els joves són actors o víctimes de la violència. Quina en seria la resposta?
Hi hauria moltes respostes a aquesta pregunta, però en resum podríem dir que una part dels joves són predominantment actors de la violència i d’altres són predominantment víctimes. Però potser en cadascun hi ha una part d’actor i de víctima a la vegada.
Com s’ha d’afrontar la problemàtica de la violència associada al món juvenil?
Cal afrontar-la, en primer lloc, mirant la realitat del que succeeix. La violència no s’ha de vincular als joves, sinó que hi ha moments en els que els joves estan vivint o practicant violència, però aquest és un fenomen present a qualsevol edat, persona o situació. Cal afrontar-ho veient les causes i entorns en els que es produeix. Es tractaria d’enfortir i empoderar adolescents i joves per a que puguin afrontar aquestes situacions conflictives i no ser víctimes del que està passant.
Vostè ha destacat en la xerrada que la percepció general que la violència juvenil s’està incrementant podria ser errònia…–
Hi ha moltes apreciacions i estudis sobre el tema, però el cert és que tenim una societat tan informada que podem pensar que, com que els mitjans difonen més aquestes notícies, això vol dir que hi ha més casos. Potser, en realitat, el que hi ha és més difusió dels mateixos. Potser el problema no s’ha incrementat tant els darrers anys, o fins i tot ha disminuït.
Vol dir que ja existien abans i amb la mateixa intensitat, aquestes problemàtiques?
Abans, aquests capítols de violència ja es produïen, però no hi havia consciència que fossin un problema. Hi havia situacions a les escoles com hi ha ara, però la diferència és que ara hi ha una paraula, el bullying, que fa que sembli que existeixi més el problema. Als anys 80, per exemple, també hi havia nois i noies que podien tenir problemes de bulímia i d’anorèxia. Aquestes paraules no es deien, però els problemes hi eren. La paraula ajuda a resoldre la situació, però segons com s’utilitzi, podem arribar a pensar que abans no existia el problema.
Una de les qüestions que planteja en les seves conferències sobre aquesta temàtica és el paper dels mitjans de comunicació. És beneficiós o perjudicial que es facin ressò de la violència juvenil?
Per prendre consciència és bo que les paraules i els fets es difonguin, però, des de l’òptica dels mitjans de comunicació, cal dir la veritats sense pretendre fer-ho per guanyar audiències perquè sí, com passa en alguns casos. Arribats a aquest punt, s’utilitza el problema no amb la intenció de solucionar-lo o d’ajudar les víctimes, sinó en benefici de qui les difon, que el mitjà augmenti l’audiència i interessos. Però no està servint en el fons el problema ni a generar una major consciència.
La violència en el món juvenil va directament relacionada amb la classe social?
Potser podria dir-se que la violència s’utilitza de diferents maneres segons la classe social. Hi ha algunes classes socials més empobrides que practiquen una violència de tipus més físic. Tot i això, també hi ha classes altes en les que la violència pot ser més un divertimento, una diversió per fugir de l’avorriment. Jo crec que la violència s’ha d’analitzar en cada cas, segons el que està passant.
Quan parlem de violència pensem en els cops de puny o les bufetades, però n’hi ha d’altres tipus…
I tant, per exemple la verbal o l’escrita. Hi ha molta violència en textos que s’envien per WhatsApp o Twitter. O els insults i les mostres d’odi a internet, algunes d’elles amb una enorme violència. Es fan molt evidents, per exemple, en la llista dels comentaris de les notícies. També generen violència aquells polítics que repeteixen que la societat té uns problemes i ells mateixos insisteixen que hi ha molta més problemàtica de la real, per als seus interessos partidistes. Els polítics també tenen una gran responsabilitat d’afrontar i gestionar els conflictes. En la vida humana els conflictes són quelcom normal, però cal resoldre’ls d’una altra manera, evitant la violència i les desqualificacions.
En aquests casos de violència juvenil hi ha la part agredida o víctima i la part agressora, el violent. Sabem afrontar la manera de tractar-los?
La víctima té la prioritat perquè és la que pateix més, però no es pot oblidar l’agressor. Si pots ajudar una persona que genera violència a orientar-la i a corregir terapèuticament el seu problema per a que deixi de ser violenta, estem anul·lant la font del problema, i per tant, estem millorant la societat. Hem d’atendre sempre a totes dues bandes, agressor i agredit. Si només afrontem la situació de l’oprimit i descuidem i no corregim la del violent, la violència contínua.
Ens acaba de comentar com hem d’afrontar aquesta violència juvenil, però…de quina manera la podem prevenir?
Jo sempre dic que en l’educació no hi ha joc si no hi ha límits. Què seria d’un camp de futbol si no poses unes línies que el delimitin? A fora no hi ha joc, a dins, si. Les línies ajuden a que la vida sigui un autèntic joc i que l’infant sàpiga que hi ha coses que es poden fer i d’altres que no, i que ens ajuden a tenir un criteri. Una persona petita necessita evolucionar amb criteris del que pot anar fent, i els límits ajuden a enquadrar les coses.
Quin paper hi juguen els pares i les mares?
Hi ha pares i mares que no en saben posar, de límits. Pot ser que pensin que si posen límits estan forçant la criatura per l’autoexigència que haurien de tenir. No volen discutir amb els seus fills i ho deixen tot de banda perquè ja tenen prous problemes a la feina o a d’altres àmbits, i no volen que la casa sigui una font de problemes. Per tot plegat, el que hi ha és una abdicació en l’educació dels fills. S’està abdicant d’educar.
Hi ha una certa sobreprotecció, doncs?
Hem d’aconseguir que els joves no visquin en una bombolla o una peixera i aprenguin a viure a l’exterior per a que descobreixin que la societat funciona de manera complexa i diversa. Per això, cal educar amb un sentit molt respectuós cap a les persones, respectant la dignitat de cadascú de la mateixa manera com cadascú vol ser respectat.
A la conferència posava l’exemple d’alguns animals que es protegeixen de les agressions exteriors a través de la seva cuirassa exterior, i destacava que els humans funcionem de manera diferent…
Sí, nosaltres desenvolupem allò que en diem ‘esquelet interior’ i enfortir musculatura, però no per colpejar, sinó per tenir consistència i per sentir-se més segur de sí mateix.
Destaca molt el concepte d’empoderament. Per què?
Estem parlant de problemes humans i que per tant existeixen i seguiran existint, però el més important és que les persones cada cop tinguin una major consciència interior. Que s’empoderin. No només s’ha de protegir de manera coercitiva obligant, sinó dotant les persones d’una capacitat per afrontar situacions conflictives i plantar-se davant els abusos, sigui denunciant-los o bé afrontant-los d’alguna manera que no sigui mitjançant l’ús de la violència.
